Josep Arasa i Ferrer

Visc a un municipi fronterer entre la ratafia i el resoli, Santa Margarida i els Monjos. Fins no fa gaires anys, en aquesta època, totes les cases començaven a preparar els licors digestius, dits també estomacals. Preparacions que tenien el seu punt culminant per Sant Joan -mes de juny- quan les nous verdes i les herbes aromàtiques estan en el seu punt òptim. Dos eren els licors més populars a les cases de la contrada, la ratafia i el resoli.

Els “digestius” son licors que, suposadament, faciliten la digestió. Abans eren anomenats «estomacals», però aquesta designació es va prohibir a fi que no es suggerís que eren cap medicina. Però, de fet, l’origen dels licors i destil·lats, a l’Edat Mitjana, està lligat a pràctiques medicinals. A Europa, el primer a escriure sobre aquets licors serà el català Arnau de Vilanova (segle XIII). L’escriptor i missioner mallorquí Ramon Llull parla de la bondat dels aiguardents com a digestius. Per això hi ha diversos licors que avui encara tenen nom o origen en ordes monàstics: Chartreuse (cartoixa), Bénedictine, Licor de las Palmas (Castelló), Aromes de Montserrat, …

El resoli, és un licor digestiu ideal per completar àpats copiosos, era molt popular a les cases del nostre municipi i actualment encara s’elabora al Baix Penedès. Es un licor fet amb aiguardent, nous verdes, canyella, sucre i, a algunes cases, afegien pell de taronja i/o de llimona. El nom resoli sembla que ve del llatinisme “ros solis”, “rou del sol” (rosada). El licor té una graduació suau d’uns 25-27 graus. Actualment son poques les cases que n’elaboren.

La ratafia –també anomenada ratassia o ratacia- és un licor alcohòlic dolç. L’Alt Penedès es la zona més meridional de Catalunya on l’elaboració de ratafies forma part de les tradicions casolanes. Fra Valentí Serra de Manresa, arxiver dels caputxins, en un interesant article titulat “Remeis i guisats de l’ermità” publicat a l’edició del 2018 del Calendari de l’Ermità, explica que l’etimologia del terme ratafia “sembla que vindria de l’expressió llatina rata fiat (queda firmat) i que es verbalitzava en veu alta mentre s’aixecava un vaset amb licor per tal de ratificar un tracte fet de paraula”.

Arreu de la comarca encara es troben tants receptaris com elaboradors de ratafia. A un recipient amb aiguardent cal afegir nous verdes, pela de llimona, de taronja amarga, ginebrons, camamil·la, saüc, tarongina, marduix, menta, poniol, fonoll, farigola, espígol, orenga, til·la, canyella, vainilla, nou moscada, claus d’espècie, grans de cafè…. Hi ha receptes amb poques herbes o espècies i altres amb més de setanta. La selecció d’herbes i plantes fa que cada ratafia casolana tingui un gust particular, sense que n’hi hagi un de dominant. Els meus avis deien que era millor posar les plantes seques, però també es poden posar acabades de collir. L’aiguardent es deixa macerar un parell de llunes (40 dies) a sol i serena remenant periòdicament. Passat aquest repòs es filtra, s’hi afegeix un almívar també anomenat xarop (aigua amb sucre), s’embotella amb els envasos més bonics, i es torna a deixar reposar uns mesos. Es consumeix a partir de Nadal.