Josep Arasa i Ferrer

Dels segles X al XII entre els comptats catalans i l’emirat de Còrdova, s’hi situava una àmplia franja de frontera, una terra en procés d’organització i poc poblada, era el que ara coneixem com el Penedès. Si al nostre país es calcula que hi ha més d’un miler de fortificacions medievals, a les comarques de L’Alt Penedès, Baix Penedès, i el Garraf es té constància de més d’una setantena. Aquest territori va ser Marca Hispànica o frontera meridional de l’imperi Franc.

A l’espai de l’actual municipi de Santa Margarida i els Monjos, amb anterioritat a l’any 1300 hi havia sis esglésies romàniques i un bon grapat de construccions militars: tres fortaleses i set torres de guaita (la Torre de Santa Margarida segle X, la Torre de Llitrà o Vitrà (1013),  la Torre de la Vall (978), la Torre de Rovira de Fontcavallera (985), Torre de Magrinyà (997),  Torre de la Torta (979) i la de Penyafort (segle XI).

El convent de Penyafort, que des dels anys 1990 anomenen grandiloqüentment “castell” de Penyafort, simplement havia estat una torre de guaita i una casa que depenien del castell d’Olerdola, torre i casa que al segle XIV ja consta que havien desaparegut. En Raimon hi va néixer vers 1180/1185. El seu pare era en Pere Ramon de Penyafort i la seva mare na Saurina. Segons la tradició, en Raimon, fou batejat a l’església romànica de santa Margarida, a poca distancia de la casa.

Raimon va rebre una acurada formació humanística, i als 20 anys ja era professor de filosofia, clergue i escriptor de la Catedral a Barcelona. Vers els 30 anys va anar a perfeccionar el seus coneixements de dret civil i canònic a la Universitat de Bolonya, on exercí de professor i on va conèixer a sant Domingo de Guzman, fundador de l’ordre dels Predicadors (Dominics). Va acabar la seva estada bolonyesa amb el grau de Doctor in Decretis Bononiae.
Als 40 anys retornà a Barcelona i esdevé canonge i paborde de la seu, però aviat renuncià a aquets càrrecs i ingressà a l’ordre dels Dominics. D’aquesta època es la seva obra Summa Iuris canonici. Era un eficaç predicador que va creuar la península predicant la creuada contra els musulmans per la conquesta de Mallorca, i per a implantar la reforma i les decisions del quart concili de Laterà. Segons alguns historiadors va col•laborar amb Pere Nolasc en la formació de l’ordre dels Pares Mercedaris dedicada a rescatar els segrestats pels musulmans.

Se’l considera l’introductor de l’Inquisició a la corona catalano-aragonesa.
L’any 1230 el papa Gregori IX el va cridar a Roma on el nomenà el seu confessor i li demanà la compilació de les Decretals o Liber Extra (1234), l’obra que li ha donat més fama i que fou el codi de dret canònic en ús a l’església catòlica fins a Pius X (1917). També escriví Dubitalia cum responsionibus ad quaedam ad Pontificem.

L’any 1235, quan per mar tornava de Roma, en passar per davant de Tossa, demanà al patró de la nau que s’acostés a terra perquè un malalt demanava la confessió. Cap dels seus companys no havien vist ni sentit res, però li feren cas. Arribaren a la platja i trobaren agonitzant a Barcelo des Far que havia perdut la parla. En Raimon li preguntà si volia confessar-se i el malalt, recuperant miraculosament la veu, li contestà afirmativament. El sant l’escoltà en confessió, li donà l’absolució i en Barcelo morí en pau.

L’any 1235 és nomenat bisbe de Tarragona, però cansat i malalt hi renuncià i és retira al convent de santa Caterina a Barcelona. Entre 1236 i 1238 intervingué a les corts de Monsó, aixecà l’excomunió del seu amic Jaume I, intervingué en la dimissió del bisbe de Tortosa, en la provisió del bisbat d’Osca i en el de l’illa de Mallorca. Entre 1239 i 1240 va ser general dels Dominics, període en el qual va visitar a peu totes les cases, càrrec del que va dimitir en complir 65 anys. Retornat al convent de Santa Caterina, on encara va viure 35 anys més, va fer de conseller de Jaume I i va intervenir en tots els afers importants de la vida del país. Sempre fou un home de consell i autoritat reconeguda.  Entre 1259 i 1261 va escriure Summa contra gentiles.

Degut a que en Raimon era amic del rei Jaume I, els mercaders barcelonins van demanar la seva intercessió per evitar la practica reial d’alterar el valor de la moneda de plata barcelonina -dita de tern- afegint més coure del declarat. Gràcies a les seves gestions Jaume I es comprometé, l’any 1269, a no modificar el valor de la moneda. Des d’aquell moment els mercaders barcelonins foren els seus devots.. Una de les llegendes més conegudes del sant va succeir quan es trobava a l’illa de Mallorca acompanyant el rei Jaume I. El rei havia donat ordre d’escapçar al pescador que tornés en Raimon a Catalunya,  el rei el volia mantenir al seu costat  fins que li donés l’absolució per haver tallat la llengua del bisbe de Barcelona. D’altres versions expliquen que en Raimon no  perdonava al rei que fos un faldiller i mantingués relacions, entre d’altres, amb la dama aragonesa Berenguella. Impossibilitat  per tornar des de Sóller a Barcelona amb barca, el de Penyafort realitzà la travessa en sis hores, embarcat dalt de la seva capa, amb el seu gaiato a tall d’arbre, l’escapulari per senyera i un crucifix com timó. Després d’aquesta gesta la gent de mar sempre el va venerar com un dels seus patrons.

Va morir nonagenari el 6 de gener de 1275. El seu enterrament va constituir una gran manifestació de dol. El van sebollir al convent de Santa Caterina de Barcelona,  que estava situat en el mateix lloc on actualment hi ha el mercat del mateix nom. L’any 1835, desprès de la crema dels convents barcelonins, la seva sepultura, una tomba gòtica de marbre ben treballat, fou traslladada a la catedral de Barcelona. Al peu hi ha la figura jacent del sant, i malgrat que fos considerada com un retrat seu, modernament s’ha comprovat que el cap prové d’una escultura romana aprofitada a l’Edat Mitjana.

Al lloc on es suposava que hi havia hagut la torre i la casa nadiua del sant els frares Dominics, amb l’ajuda de la família  Espuny de Vilafranca, cinc-cents anys més tard (1602), hi construïren el convent de Penyafort (actualment mal-anomenat castell). A l’església, a cada costat de l’altar hi havia una caixa. Al de l’epístola era un senzill bagul buit, amb la inscripció En esta caixa es estat lo cos de Sant Ramon de Penyafort. Procedia, segons sembla, del Convent de Santa Caterina, abans de fer-se el mausoleu de pedra havia servit pel cos del sant. A la caixa de l’altre costat es podia llegir: Así está lo cos del venerable Pare Fra Joan Guasch. Mestre en Sagrada Teologia, fill de Vilafranca del Panades y fundador de esta Santa Casa.

El concili de Tarragona de 1279 ja va demanar la  canonització, però no va ser fins l’any 1601 que el papa Climent VIII el va santificar després de sovintejades demandes reials i populars per fer-lo sant. Quan el van canonitzar Barcelona va fer grans festes. El virrei va manar disparar tota l’artilleria dels baluards i torres. Es van celebrar certàmens literaris, justes poètiques, competicions de cavallers. Es van publicar romanços, odes, sonets, …. en una profusió i abundància mai vistes. Barcelona el nomena patró, Vilafranca va fer el mateix. Se l’honorà a les terres tortosines, a la Costa Brava, a Montserrat, a Lleida, al bisbat de Vic, a Ripoll, al Priorat. Al Penedès cada poble li va fer un altar. Al Pla de Santa Maria li van dedicar un temple romànic. A Albinyana, a Font-rubí, a Olèrdola, a Sant Quintí, o a Cubelles s’aixecaren altars dedicats a Sant Raimon. La festivitat religiosa se celebrà, primerament, el dia 23 de gener, actualment el 7 de gener.

És patró dels col·legis d’advocats catalans. L’any 1944 l’Estat espanyol va crear l’Orde de la Creu de Sant Raimon de Penyafort, que agrupa les persones condecorades amb la creu de Sant Raimon de Penyafort per haver destacat en l’àmbit de les ciències jurídiques. El nostrat Raimon de Penyafort és l’únic penedesenc a qui han pintat els artistes Tommaso da Modena,  Fra Angèlic i Rafael. La gent creia que la terra que havia estat en contacte amb la seva tomba tenia la virtut de calmar les tempestes de la mar. Se l’invocava per les nafres en general, les febres, el mal de pedra i els plets.