ELS PRIMERS XARNEGOS NO VAN SER CASTELLANS
Deixa un comentariEls historiadors afirmen que aquests treballadors fugien de les lluites civils i religioses i d’haver de fer el servei militar, per bé que la causa principal era l’econòmica, ja que per als immigrants Barcelona era una mena de terra promesa. Catalunya entre les assecades, les males collites i els estralls de la Pesta Negra del segle XIV havia perdut més d’una quarta part de la població. Catalunya patia un buit demogràfic. Durant el segle XVI es crearen les grans cases pairals que acolliren mossos, parcers, masovers, pastors, que van refer els anomenats masos rònecs perduts per les pestes, i recuperaren terres abandonades. Calien, també, constructors, serradors i traginers, que va ser la feina més popular entre els nouvinguts. Tots els estudiosos coincideixen a considerar que els occitans significaren una renovació biològica. Per això, aproximadament entre 1500 i 1700, a Catalunya, malgrat tots els flagells que he anomenat, va doblar-se la població.
Que una noia catalana es casés amb un emigrant occità devia ser una cosa poc vista. Ara , si la dona era vídua, el concepte ja canviava, perquè el seu dot resultava poc atractiu per als catalans nadius. Així, es va donar el cas que molts emigrants es van casar amb vídues catalanes. Amb aquesta unió aconseguien un arrelament definitiu al territori. I dels fills nascuts d’aquets matrimonis en va sortir el terme xarnego.
La paraula xarnego té l’origen en el castellà lucharniego o nocharniego (nocturn), aplicat a gossos ensinistrats per la caça nocturna. En occità, charnègo, va prendre el sentit de mestís o foraster no adaptat. Durant el segle XVI, arran de l’emigració occitana, la paraula es va introduir a Catalunya i es va començar a emprar per referir-se a una persona que no s’havia adaptat al país , a algú que no era autòcton , que era mestís o fill de parelles mixtes.
Aquesta mateixa emigració occitana també fou qualificada, de gavatxa. El mot gavatx es d’origen occità i es referia als treballadors estrangers provinents de regions pobres, sobretot de regions situades al nord d’Occitania (França). A Catalunya apareix per primer cop el 1603 i s’adreçava solament als immigrats occitans que exercien els oficis més vils.
A la parròquia de Santa Margarida (Santa Margarida i els Monjos) el primer occità documentat és Joan Costa, natural de Montagut, diòcesis de Comenge, que assentat al terme compra i ven diferents propietats. Arreu del Penedès cognoms com Rosell, Soler, Rubió, Rafeques, Balanzó, Badia, Peiró, Gascó, Xuriguer són testimoni d’aquella emigració occitana que amb la seva presencia i força van crear la nostra Catalunya “rica i plena”.
PER SABER-NE MÉS:
Guia Xafardera de Catalunya. Anna-Priscila Magriña. (Angle Editorial 2012)