Josep Arasa i Ferrer

Fa uns dies em deia Ahmed Abghirni, secretari general del Partit Democratic Amazic del Marroc, que els berebers “estem patint l’emigració europea”. Que estan preocupats per l’arribada massiva de turistes espanyols i francesos a les seves terres, “ja que compren moltes propietats fen augmentar els preus del habitatge i de les millors terres, esdevenint cada cop més inaccessibles econòmicament als seus habitants, als que no queda altre alternativa que l’emigració”.

Plou sobre mullat. (segueix)

.

Els berebers o amazics (els lliures) són els pobles autòctons del nord d’Africà des de Egipte fins a Canàries, i constitueixen la majoria de la població de Tunísia (Jerba, Matmata), Algèria (Càbila,Aures, Ahaggar), i el Marroc (Rif, Atles). Hi ha importants grups a Líbia (Nefussa), Egipte, Mali, Mauritània, Níger, Txad, Burkina Faso.

Els clàssics els consideraven els pobles autòctons, els àrabs els consideren descendents dels cananeus, o provinents del sud d’Aràbia. Alguns autors moderns els relacionen amb els fenicis, els celtes, els bascos o fins i tot amb les poblacions caucàsiques. A partir del segle VII van començar a ser colonitzats pels àrabs, que malgrat la ferotge dominació no ha pogut acabar amb la seva cultura.

Els amazics parlen la llegua bereber (tashlhit), una llengua parlada i poques vegades escrita. Els seus grafismes són del tot incomprensibles malgrat que actualment comencen a utilitzar l’alfabet llatí per escriure-la.

És important l’esforç realitzat per la Universitat Autònoma de Barcelona en el camp de la fonètica i la fonologia d’aquesta llengua, l’any 1995 ja va publicar un estudi dirigit per Omar Ouakrim sobre el tema.

L’orientació política dels estats on estan assentats afavoreix la utilització del àrab i el francès en detriment del bereber. Allà on els amazics mantenen la seva llengua, conserven les seves tradicions, costums i activitats artístiques; però quan entren a formar part del proletariat urbà de Casablanca o Alger vivint miserablement, se senten desarrelats i intenten apropar-se a la cultura dominant. Els berebers són fonamentalment rurals i tan sols són nòmades els tuaregs. Les dones berebers gaudeixen de més consideració i respecte que les dones àrabs.

Al llarg de l’historia han donat noms il·lustres a l’imperi romà (Septim Sever, Caracalla, Terenci, Apulei,...) a l’església catòlica (Tertulia, Sant Agustí...), al món musulma (Abderramà I, Al-Mansur,…), a la cultura francesa (Édith Piaf, Isabelle Adjani,..), o al futbol (Zinedine Zidane).

La nostra confusió entre àrabs i berebers ha estat impulsada pels mateixos  poders colonials que recolzen els governs actuals dels estats on viuen. La repressió que han patit i pateixen, amb una llengua no autoritzada; sense mitjans de comunicació; amb tradicions, cultura i costums prohibits; els fan dignes de la nostra solidaritat