Josep Arasa i Ferrer

El sometent, va ser una organització paramilitar típicament catalana d’autoprotecció civil, separada de l’exèrcit, per a la pròpia defensa i la de la terra en temps de conflicte bèl·lic.

Encara es viu el record d’aquells personatges afectes al règim franquista, armats amb un fusell Màuser o escopetes de caça, que periòdicament feien desfilades o sortien a les processons dels nostres pobles. Era el “Somatent Armado” del General Franco, recuperat l’any 1945 amb la principal finalitat de combatre els Maquis. El seu caràcter conservador, tot i així, no féu que el dictador el reimplantés del tot: bàsicament es repartí per 297 pobles de menys de 10.000 habitants, aplegant un total de 4.344 individus que, l’any 1978, van ser acomiadats per un acord del Senat espanyol. El succés més important del sometent franquista va ser la mort del l’anarquista Quico Sabaté a Sant Celoni, a mans del sometent Abel Rocha l’any 1960.

Els orígens dels sometents els trobem a l’any 1068 amb la publicació de l’usatge (capítol de cort, llei o reial decret, com el vulgueu anomenar) de Princeps Namque que decreta l’obligació dels ciutadans de les viles i ciutats catalanes a l’ajuda i defensa del comte de Barcelona si aquest ho requeria. Malgrat tot, no fou institucionalitzat definitivament fins el regnat de Jaume I, al segle XIII.

Aquella milícia popular eren cridada mitjançant fogueres enceses de cim a cim, a so de corn, toc de trompeta o repic de campanes, o sigui “metent so“. D’aquesta manera, del repic de campanes (o bé so metent), en sorgeix el nom sometent a partir sobretot del segle XVI.

El segle XVII davant qualsevol fet delictiu, tenien l’obligació d’acudir al toc de sometent tots els homes menors de 60 anys i majors de 16. Així doncs, s’organitzaven per la defensa en sentir la crida, tot reunint-se, depenent de l’ofici de cadascú, a la plaça principal. Cada ciutadà havia de procurar-se per si mateix les armes, cosa que provocava, que en molts casos, cada gremi anés a combatre amb les eines pròpies de cada ofici, i no era estrany veure faccions armades amb pals, martells i petits ganivets.

Arran de la desfeta de 1714 a la Guerra de Successió, Felip V d’Espanya decidí el desarmament total dels catalans. A tal fi el sometent, que havia pres partit per Carles d’Àustria, fou prohibit pel Decret de Nova Planta.

Durant la Guerra Gran, el capità general de Catalunya, comte de La Unión, ressuscità el sometent (1794), que fou novament actiu durant la guerra del Francès (1808-14) on els sometents d’Igualada, Manresa, Cervera i Solsona varen fer recular els francesos a la batalla del Bruch, i destorbaren els seus atacs davant Roses, Barcelona i Tarragona. Més o menys desorganitzat durant les guerres carlines el sometent fou refet el 1855 per iniciativa dels grans propietaris rurals, amb el nom de Sometent Armat de la Muntanya de Catalunya, i adoptà el lema Pau, pau i sempre pau. La Primera República l’abolí novament (1873), però poc després fou restablert i resultà summament eficaç per a combatre els carlins, a la tercera guerra. El sometent intervingué al costat de les autoritats en diverses ocasions, com en la detenció de Francesc Ferrer i Guàrdia (1909) i en l’acció contra vaguistes durant els anys que precediren la Dictadura de Primo de Rivera. Aquest decidí d’estendre el sometent a la totalitat de l’Estat espanyol, temptativa que no sobrevisqué la Dictadura (1923-30). El 1931 és dissolt de nou per la Segona República Espanyola, però es restablí el 1936 en esclatar la guerra. A la fi de la Guerra Civil el sometent restà dissolt, fins que el 1945 fou reorganitzat a les zones rurals de Catalunya.  L’organització del sometent a les ciutats es realitzà únicament damunt el paper.

Publicat a El 3 de vuit de 29-10-15