EL BARRINAIRE -Josep Arasa i Ferrer

"Tan sols quan has demostrat la teva capacitat de convertir-te en un problema pots començar a negociar amb el món la part de raó que creus que t'ha de correspondre" Enric Vila

7 de maig de 2010
0 comentaris

EL SALPÀS

A la majoria de pobles de la nostra comarca es feia el ritual del Salpàs acabada la Setmana Santa, consistia en la benedicció de les cases amb una barreja d’aigua i sal beneïda.

La paraula Salpàs, que en alguns pobles del sud de la comarca esdevé Salpassa, ve del llatí “Salis sparsio”, que significa espargiment de sal. Segons en Salvador Alsius en el seu llibre “Hem perdut l’Oremus”, l’origen d’aquesta manifestació cal buscar-lo en la Pasqua jueva.

La sal és un mineral necessari per a les persones, te la facultat de conservar els aliments i se li ha associat un fort component simbòlic. Crist digué al seus deixebles: “Vosaltres sou la sal de la terra”. Anteriorment, Moises, havia manat pintar les llindes de les cases dels israelites perquè passes de llarg l’àngel exterminador.

La cerimònia es realitzava primer a les cases dels pobles i després als masos allunyats. Habitualment acompanyaven al capellà en el seu passeig –amb roquet i estola- els escolans amb sobrepellís, el sacrista i en algun poble l’agutzil o el campaner.

En arribar el capellà a cada casa saludava amb  Pax ut domus” (Pau en aquesta casa) o amb un “Deu vos guardi”. Damunt la taula del rebedor o de la sala la mestressa havia preparat un plat amb la sal, i amb una candela al mig que s’encenia abans de la benedicció. L’oficiant mullava la sal amb aigua beneïda i, amb una cullera de boix, encastava la barreja al llindar de la porta, al portal de l’estable i, en alguns pobles, a la xemeneia ja que es creia que era el lloc per on més perillava d’entrar les bruixes. La humitat feia que la sal quedés enganxada a la paret.

Hi havia la creença que la gràcia de la sal beneïda s’escamparia a la sal de la casa en entra-hi en contacte i, passaria després als menjars que s’hi cuinarien, i d’allà a les persones que se’ls menjaven. Per això, el mossèn, entregava uns granets de sal beneïda a la mestressa, la qual la barrejava amb la sal de la cuina. Antoni Pladevall escriu que “era costum de donar a menjar la sal sobrant al bestiar i l’aigua beneïda a la mainada”. Amb totes aquestes proteccions, les malures i les malalties passaven de llarg de la casa.

Amb agraïment, les cases del Penedès donaven ous al capellà per  aquesta benedicció: mitja dotzena les cases petites o una dotzena les cases grosses. També era costum oferir esmorzar i beguda al mossèn i als que l’acompanyaven.

Paral·lelament a aquesta tradició, també hi havia la de col·locar a les portes de  les cases creus fetes amb fulles de palma beneïda el diumenge de Rams.  Unes tradicions mil·lenàries que van arribar fins a mitjans del segle XX, tot passant de generació en generació, mostra de la perpetuació, en el inconscient col·lectiu, d’una credulitat supersticiosa.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.