EL BARRINAIRE -Josep Arasa i Ferrer

"Tan sols quan has demostrat la teva capacitat de convertir-te en un problema pots començar a negociar amb el món la part de raó que creus que t'ha de correspondre" Enric Vila

7 d'octubre de 2015
0 comentaris

EL ROURE D’ANCOSA

La Serra d’Ancosa està situada entre les comarques de l’Anoia, l’Alt Camp i l’Alt Penedès. La vaig descobrir de la mà del gran caminaire i amic de la natura Toni Inglada. Va ser un dia fred d’hivern amb una visibilitat excepcional que ens va permetre albirà el cim de l’Aneto i la Serra de Tramuntana de Mallorca. Els quatre cims principals de la serra són el Puig Castellar, Puig de Solanes, Formigosa i Montagut.

A la plana d’Ancosa hi ha un avenc, d’una profunditat d’entre 25 i 32 metres, que no fou explorat oficialment fins l’any 1907 pel Club Muntanyenc Barcelonès. Es tracta d’un engolidor, encara actiu, que drena les aigües de pluja. Al llarg de la història ha estat un espai destinat a llençar-hi tot tipus de residus especialment animals morts dels ramats que pasturaven per la plana. Una de les joies arquitectòniques de la zona és el pou d’Ancosa, obra d’arquitectura popular difícilment datable. Té una profunditat de 9 m per 3 m de diàmetre i està tot ell folrat de pedra.

L’Espluga d’Ancosa, al terme de Vilademàger, va ser donat al 1.155 pel comte de Barcelona Ramon Berebguer IV als monjos cistercencs de Valldaura  (Cerdanyola del Vallés) per establir-hi un monestir (el Monestir d’Ancosa), però la falta d’aigua i la pobresa del terreny van provocar que es traslladessin poc després (1158) a Santes Creus, quedant com una granja propietat d’aquest últims fins l’any 1835.

Molt destacable és el mil·lenari Roure d’Ancosa, catalogat per la Generalitat de Catalunya com a arbre monumental, de 20 m. d’alçada i un perímetre al tronc de 4,37 m. Es tracta d’un magnífic exemplar de roure cerrioide, una espècia que viu entre 400 i 1000 metres d’altitud i és propi de zones de clima temperat. Es troba dins de la finca de F. Ravell Mateu. Un rètol explica que aquest roure amaga una vella ferida: un forat, mantingut durant anys, just a la creu de les seves branques principals. Des de temps antic es feia servir per practicar-hi un ritual a través del qual es protegia els nadons just després de néixer o aquells que patien de trencadura (hèrnia). Es tractava de ficar l’infant dins del forat tot pronunciant un conjur. D’aquesta manera es creia que el roure absorbia les malalties dels nens i els hi transferia el seu vigor i vitalitat.

La cerimònia es realitzava principalment la nit de sant Joan. A un costat del roure hi havia el pare de la criatura i a l’altre el padrí, els quals amb el nen nu als braços deien: “Sant Joan Gloriós, trencat te’l dono. Sant Joan Gloriós, curat te’l prenc”. Aquestes paraules, que es pronunciaven mentre passaven el nen per dintre el forat, es repetien tres vegades. Per posar fi al ritual es dipositaven les espardenyes i la robeta del nen a dintre del forat i es tancava el tronc amb argila. L’èxit del ritual depenia de la salut del roure. Sembla ser que la majoria dels nens es van curar perquè, avui, el roure presenta una magnífica estampa i té molt bona salut.

De l’antigor d’aquesta veneració al roure ja ens dona raó la mitologia romana. Júpiter  és el déu suprem del cel, cap del panteó i déu del llamp. L’element més representatiu d’aquest déu és el llamp; el seu animal sagrat, l’àguila, que es va convertir en un dels símbols més comuns als exèrcits romans i el seu arbre, el roure per la seva fortalesa i resistència.

Publicat a El 3 de vuit  el 09-10-15

LA SEQUERA I EL MODEL DE PAÍS
02.04.2008 | 10.14
A General
MAIG DEL 68
20.04.2008 | 10.08
A General

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.