Josep Arasa i Ferrer

Quan era alcalde de Santa Margarida i els Monjos (1924-1930) en Pere Casals de Ferran, l’ajuntament va adquirir el primer carruatge per a dur els difunts a enterrar. De les nou esglésies que hi havia al municipi: Bell-estar, Espitlles, Cal Rubió, Santa Maria de Penafel, Sant Llorenç de la Senabra, Santa Maria de la Senabra, el Convent de Sant Domènech, Santa Maria de la Bleda i Santa Margarida, tan sols a les dues darreres hi havia fossar.

El transport dels cadàvers es feia amb algun baiard o amb carro particular. Un baiard és un aparell (una mena de llitera) amb un marc pla, tradicionalment fet de fusta, format de dues barres llargues paral·leles amb una plataforma al mig, portat per quatre familiars o persones de la mateixa condició. Antigament els cadàvers humans es disposaven directament sobre el baiard, amortallats però sense caixa.

Malgrat que el bisbe de Barcelona, Pau Sichar, el 1819 ja introduí l’ús del carro de morts, que esdevingué obligatori a tota la diòcesi a partir de 1836, no fou fins gairebé cent anys més tard que amb l’alcalde Casals l’ajuntament de Santa Margarida i els Monjos en compra un. En Pere Casals va ser alcalde durant la dictadura de Primo de Rivera, fou assassinat el 22 d’agost de 1936 pels grups “incontrolats del camió fantasma” al pont del Lledoner. (https://blocs.mesvilaweb.cat/…/lalcalde-la-margaridoia…/).

El carro de l’ajuntament era simple amb dues rodes i una petita decoració a la part superior, tot pintat de negra, del qual tan sols es conserven el parell de fanals que protegien unes espelmes. Curiosament als Tres Toms d’Igualada, alguns anys hi participa un carruatge igual al que havia tingut l’ajuntament de Santa Margarida i els Monjos (veure fotografia). El cost del lloguer del carro municipal no era minse, l’any 1948 per a la utilització dels “serveis funeraris” l’ajuntament cobrava 15 pessetes. Aquells anys de la gana els jornals eren de 9,3 pts les dones i 17,8 els homes.

L’enterrament va sempre acompanyat d’un seguit de costums, ritus i circumstàncies que varien segons les èpoques, cultures i creences. Les regles catòliques esperonaven l’enterrament com a creença d’una resurrecció futura. El món cristià ha conegut, en aquest sentit, la regulació dels funerals, ja siguin com a part integrant del cerimonial o a les nostres zones rurals 8 dies després de l’enterrament. Els 8 dies permetien a familiars i amics que vivien a pobles llunyans rebre la noticia i poder assistir al ritual.

Als Països Catalans, l’enterrament, subjectat a les normes eclesiàstiques, fou fet, fins el segle XIX, a l’interior de les esglésies o en llurs terres adjacents (cementiri). Els enterraments podien ésser canonicals, per a sacerdots i religiosos; de la Mare de Déu, per a fadrines; d’àngels o d’albats, per a infants; per amor de Déu, per a pobres, i l’anomenada processó dels sentenciats, per als ajusticiats. Els no batejats, els suïcidats i d’altres pecadors o pecadores, segons judici del capellà, s’enterraven a l’exterior del cementiri.

Els enterraments de luxe eren assistits per un nombre major de sacerdots que no pas els senzills. Fins i tot hi hagué enterraments tant importants com el del Duc de Medinasidonia que, malgrat emmalaltí i mori als Monjos el 6de gener de 1779, devia considerar que eren poc luxoses les esglésies del municipi i el cerimonial i l’enterrament es feu a Vilafranca (https://blocs.mesvilaweb.cat/…/el-duc-de-medina…/)

La litúrgia dels enterraments començava, generalment, amb l’amortallament i la vetlla del difunt a casa seva. Després s’anava en processó cap a l’església on s’oficiava la cerimònia de comiat i a soterrar el cadàver. Al testament del difunt és on, generalment, s’indicava la xifra que s’usaria per a les despeses funeràries (cera, capellà, campaner, mises,….) i per a la caritat i, si no era així, eren els marmessors qui ho decidien.

Algunes cases donaven esplendor a la cerimònia: hom llogava alguna o algunes ploraneres del municipi o de pobles veïns. Una ploranera era una dona que a canvi diners o algun present plorava ostentosament a les cerimònies, sobretot a l’enterrament, per acompanyar el dol.

Considerant les distancies i el temps que costava desplaçar-se algunes cases feien dos àpats. El mateix dia de l’enterrament es feia el dinar magre que era poc abundant i al qual assitien els familiars del mateix municipi, el fosser i el campaner. El dia que es feien els funerals -8 dies després- es feia un altre dinar, en aquest cas d’honres grasses, amb l’assistència d’amics, familiars, el capellà, etc.

A ambdós àpats s’utilitzava la vaixella del dol amb el porró de vídua. La vaixella de dol era de terrissa i portava la lletra “m” en negre. Pel que he sentit explicar tan sols una casa benestant del municipi tenia “vaixella de dol”, que deixava, en cas de necessitat a familiars, veïns i amics. El porró de dol o de vidua era de color fumat o grisós i tan sols es posava a taula als àpats funeraris.

A finals de la dècada del 50 del segle passat s’instal·la a Cal Gimeno dels Monjos una empresa que es dedicava a la gestió funerària “Pompas Funebres La Soledad”, disposava d’un carruatge més gran i pompós que el municipal, amb quatre rodes . Amb el cavall negra de Cal Gibertó, uns guarniments enllustrats i una caixa feta per Cal Ritu, convidaven a un enterrament de luxe.

A partir dels anys 1960 el carro municipal deixar d’utilitzar-se, es va guardar a dependències municipals i posteriorment a l’antic escorxador. L’any 1980 l’ajuntament se’n va despendre.