Josep Arasa i Ferrer

Arreu de Catalunya, el segle XVII fou un temps de molta misèria. Vilafranca va patir pestes, grips, malalties i secades. En la recerca de recursos, la Vila explotà, a partir de 1610, el negoci del glaç i la neu segons explica en P. Mas i Parera en el seu llibre Vilafranca del Penedès, (Ed. Barcino,1932).  A Vilafranca es construí un pou de gel entre el portal d’en Coloma i el de la Granada.

Els pous es feien en llocs obacs i frescals. Un pou de glaç era una construcció cilíndrica de grans dimensions però poc visible ja que, excepte la part més alta, tot estava sota terra per conservar la frescor.  Es feien de pedra i es tancava amb una coberta en forma de volta, que tenia unes obertures per permetre la introducció i l’extracció del glaç. La profunditat dels pous de glaç era de 9 a 11 metres i el diàmetre entre 6 i 9.

A l’antiguitat clàssica, els metges ja prescrivien la utilització del fred amb finalitats medicinals. Els usos terapèutics més comuns del gel eren rebaixar la temperatura en els processos febrils especialment els produïts per l’epidèmia del colera, detenir hemorràgies, antiinflamatori, etc. El metge valencià Francisco Franco, originari de Xativa, va escriure el primer text conegut sobre el tema (1569) Tractat de la neu i de l’us della. A més de les aplicacions mèdiques i de conservació, també existí la vesant lúdica del consum d’aliments freds o gelats.

Als pous de gel els treballs començaven amb les nevades. Tallaven la neu amb pales i la portaven als pous on la premsaven per convertir-la en gel. En trepitjar la neu aquesta es compactava amb doble finalitat: per disminuir el volum ocupat i perquè es conservés més temps en forma de gel. Un cop formada una capa de gel prou gruixuda, d’uns 20 cm., amb maces es trencava a trossos que podien pesar entre 60 i 100 kg. Les peces de gel es dipositaven separades per una capa de palla, boll, o branques per evitar que s’enganxessin.

Quan el pou era ple, o no es podia recollir més neu, es tancaven les portes o les obertures amb lloses i es recobrien amb branques. Estant el pou soterrat, tenia un bon aïllament i el glaç es conservava durant mesos.

Aquesta activitat necessitava molta ma d’obra a l’hivern i, malgrat la duresa del treball, per als pagesos era una oportunitat de feina en una època de l’any en que a la terra n’hi ha poca. Els treballadors de la neu  disposaven d’abrics i calçat molt rudimentaris per treballar en condicions de fred molt intens.

Quan arribava l’estiu es tallava el gel a blocs per ser transportat pels traginers amb carros, o a cavall de bèsties de tir ficat en sàrries, fins els ports o els pobles propers. El duien durant la nit i envoltats de palla o branques de bruc per evitar que es fongués ja que era venut a pes.