Josep Arasa i Ferrer

Darrerament estem escoltat entitats barcelonines que demanen la inclusió del Penedès dins de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), aquest és un debat amb implicacions territorials, econòmiques i polítiques importants. Hi ha arguments tant a favor com en contra i ajuntaments penedesencs que ja han vist amb aquesta iniciativa una possibilitat de creixement poblacional i qui sap si el camí polític per alguna autoritat municipal.

Santa Margarida i els Monjos, municipi que té un dels percentatges de creixement més alts del Penedès amb la conseqüent pèrdua d’identitat, ja ha posat a disposició dels nous projectes urbanístics tres solars municipals. Quan els socialistes van accedir a l’Ajuntament de SMMonjos (1979) al municipi hi vivien 3.325 habitants. Actualment, amb el mateix color polític al consistori, hi viuen 7.718 que representa un creixement del 232%. L’Alt Penedès des de 1979 ha crescut el 169%. Una pressió urbanística, que de contagiar-se a d’altres ajuntaments, diluiria -encara més- la identitat del territori.

Existeix un problema real d’habitatges a Catalunya i Illa ha promès la construcció de 50.000 habitacles, ara busca solars per edificar-los i el Penedès és un espai on trobar terrenys més econòmics. Integrar-se a l’AMB pot incentivar un creixement desmesurat dels municipis amb bona comunicació amb BCN, indrets on es concentraran les inversions, deixant zones interiors del Penedès en segon pla. El Penedès en la seva integritat, té una personalitat diferenciada i una tradició vitivinícola que podria quedar diluïda dins de l’AMB, amb el risc de pèrdua d’espais agrícoles i naturals. Políticament i administrativament al Penedès tenim en construcció la nostra Vegueria i entrar a l’AMB podria generar conflictes competencials.

Tot fent volar coloms, la integració del Penedès a l’AMB podria (hauria de…) facilitar millors connexions amb Barcelona, especialment amb el transport públic (rodalies, autobusos interurbans). Però aquestes són promeses que fa anys que escoltem i mai han realitzat. Joaquim Nadal, conseller de Política Territorial i Obres Públiques amb el tripartit, l’any 2008 ja va prometre la realització del  Pla d’Infraestructures de Transport de Catalunya, pla que havia d’acabar les obres l’any  2026. No han fet res, ni tan sols la transferència dels equipaments ferroviaris.

Certament hi ha serveis metropolitans com la gestió de residus, l’aigua o polítiques d’habitatge, que estan més desenvolupades dins l’AMB que a la vegueria Penedès. També es veritat que degut a que no hi ha cap interès en promocionar la marca Catalunya la vinculació amb Barcelona podria afavorir noves inversions i oportunitats laborals a casa nostra. En definitiva, la decisió dependrà de quin model territorial es vulgui pel Penedès, un territori més autònom o un més integrat en la dinàmica metropolitana de Barcelona.

Davant la feblesa d’alguns ajuntaments i els cants de sirena amb pudor de promesa incomplerta, ara més que mai ens cal defensar i articular la Vegueria com la única eina capaç de defensar el territori, la seva identitat i els seus interessos. Una administració pròpia que sense perdre autonomia de gestió i fugin de la possible corrupció que comporta el creixement immobiliari, sigui capaç, si s’escau, d’establir convenis puntuals de col·laboració amb l’AMB en matèries específiques.