Josep Arasa i Ferrer

L’Agustina Raimunda Saragossa i Domènech –l’Agustina d’Aragó- era descendent d’una família humil de cal Sivistró de Fulleda (Les Garrigues) emigrada a Barcelona. Va néixer al barri de Ribera prop de Santa Maria del Mar l’any 1786. Va ser una heroïna circumstancial del setge francès de Saragossa.

La noia es va casar als disset anys amb Joan Roca, sergent d’Artilleria, i es trobava a Saragossa quan la ciutat fou assetjada per l’exèrcit francès. Va resultar que l’1 de juliol de 1808, anant a portar vitualles al seu marit, va passar a la vora d’un canó, l’assistent del qual havia caigut ferit amb la metxa encesa encara a la mà. Sense pensar-s’ho dues vegades, l’Agustina la va agafar i disparà el canó.

No se sap ni tan sols si la canonada va ferir algú, ni quins altres fets pogué protagonitzar l’Agustina. Però el cas és que el mateix Palafox, comandant militar de la plaça, en una certificació que serviria de minuta al full de serveis de l’heroïna, confirmà el seu “valor y vehemente patriotismo”, i àdhuc afegí més trets al seu compte. La gesta va córrer de boca en boca, i la noia acabà convertint-se en una llegenda.

Qui es va jugar la pell i va dur les bales per carregar el canó i per defensar la porta de Portillo dels exèrcits francesos va ser el vendrellenc Francesc Riera i Soldevila, més conegut com el Lleona. En Francesc va néixer l’any 1777, i va morir al seu poble als 80 anys, el mes de juny de 1857, casualment un mes més tard que l’Agustina.

Segons recull Josep M. Inglès a la Miscel·lània Penedesenca de 1980, en Francesc, que llavors tenia trenta anys, “s’ocupà amb els seus carruatges i cavalleries pròpies de portar municions i acompanyar i salvar gratuïtament provisions i pertrets militars, amb particularitat en l’incendi i destrucció de la brillant bateria del Portillo.…”

El mateix Francesc Riera escriu que quan arribà a la porta del Portillo tan sols hi trobà un tinent coronel, dos paisans i una dona, “vaig posar les municions a disposició del primer, ja que no tenien ni un cartutx; amb valor i serenitat, i amb prestesa tots cinc, jo a carregar, els paisans a atacar i la…dona… donà  foc a la bateria, un canó de 24 que havia arribat de Jaca…”.

L’Agustina va ser motiu poètic d’en Lord Byron, va castellanitzar el seu cognom, va rebre el grau de subtinent d’Infanteria, i una pensió de 450 rals de billó líquids al mes que va heretar la seva filla Carlota juntament amb un bon grapat de privilegis dels que també van gaudir els seus nets.

En Francesc va reclamar medalles i sous, però tan sols va obtenir un diploma de la Junta de Tarragona i el dret de que ell i els seus descendents poguessin gaudir de la noblesa personal afegint un “de” al seu cognom. El darrer “de Riera” va morir a la guerra de 1936/39.