Josep Arasa i Ferrer

El Sol és llum, la llum és vida. La nit és foscor, la foscor és la mort. El Sol és el centre de les nostres creences, des de l’antigor l’home ha adorat el Sol. Les esglésies cristianes sempre es feien mirant a llevant, a la sortida del Sol.

El mes desembre hi ha el dia amb menys il·luminació diürna, amb menys Sol i amb les nits més llargues. Aquest mes el Sol fa vaga i, els nostres avant-passats, el substituïen pel foc lluminós, igual que succeeix amb el solstici d’estiu (Sant Joan) on les fogueres esdevenen centre de les celebracions. La llum solar era enyorada i mitificada. Tretze dies abans de Nadal es celebra Santa Llúcia, la patrona dels invidents, un personatge a qui martiritzen traient-li els ulls, deixant-la en la foscor i, malgrat tot, continua veient. Nadal coincideix, no per casualitat, amb el solstici d’hivern, quan el Sol arriba a la seva altitud mínima en el zenit, i, per tant, el període que l’astre es fa menys visible i escalfa més poc. Aquest moment, des de temps immemorables, ha marcat una fita en les feines del camp, agrícoles i ramaderes. Els pastors transhumants encorralaven el bestiar i tornaven a la llar on compartien la joia amb els éssers estimats. Els pagesos havien culminat la sembra i ho celebraven amb festes i cerimònies acompanyades també d’un bon àpat familiar.

L’origen d’aquestes festes es remunta a temps anteriors al cristianisme, quan el paganisme estava fortament arrelat en les nostres terres. Era en aquestes dates quan es portaven a terme antigues pràctiques rituals. La religió aprofità els costums tradicionals per fer reeixir les seves pràctiques, confoses amb les que ja hi eren.

La cuina era, sense cap dubte, una de les parts més importants de la casa. Era presidida pel setial del foc. El foc, font de llum, era considerat l’element purificador i protector de les nostres llars, de les terres de conreu i fins i tot del bestiar. El setial del foc era l’altar on la família reunida al seu entorn li rendia culte. Era el lloc de pregaria, on la família recordava els seus avantpassats alhora que donava gràcies pels bons fruits recollits de la terra. Era l’indret de contes i de llargues converses mirant les flames.

Durant el solstici d’hivern hi havia la creença que fent un bon foc ajudaven a fer renéixer el Sol. Amb aquesta finalitat es posaven una gran soca-tió-tronc al setial del foc. Soca-tió-tronc que dona els seus fruits la nit de Nadal. Posteriorment el tronc havia de cremar durant tretze dies seguits (fins a Sant Ramon). Passats aquets dies el Sol començava a brillar amb més força. Perquè el tronc-tió donés més virtut al Sol calia tallar-lo, d’un any per l’altre, durant la lluna vella del mes de novembre, i deixar-lo assecar a l’ombra, que no hi toques ni el sol, ni la pluja. Si el tió cremava més de tretze dies volia dir que el sol brillaria amb més intensitat. El ritual de sortir al bosc a cercar un bon tió està relacionat amb la vella tradició de l’arbre de Nadal que practiquen molts pobles nòrdics i germànics.

El Tió (també dit tronc de Nadal, soca, xoca) és una tradició molt arrelada a Catalunya, a Occitània (on es diu en occità cachafuòc o soc de Nadal), a l’Aragó (on es diu en aragonès tronca, toza o tizón de Nadal/Navidat),  i a Andorra. El seu nom prové del llatí titio. El Tió significa l’abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també han desaparegut el costum de cremar-lo després de la “cagada” i els rituals que es feien amb  les cendres. A mitjans  del segle XX encara era costum que una vegada s’havia cremat el Tió, les cendres s’escampessin pels camps i els estables perquè l’esperit del Tió proporcionés fertilitat. Dins les cases les cendres s’utilitzaven com a pols de protecció contra el llamp, les cuques, etc.. .

Normalment el 6 de desembre, dia de Sant Nicolau i inici del cicle nadalenc, el Tió ja es tapa amb una manta perquè no tingui fred i s’alimenta diàriament fins la nit de Nadal quan es fa “cagar”. Al Tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures i ous, i tot se li ofrena cru. També se li dona aigua. En realitat, hi ha múltiples tradicions locals que a vegades prefereixen uns aliments o uns altres.

Per fer-lo “cagar”, generalment s’envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se’l colpeja per torns o tots plegats al ritme d’una cançó o el verb oportú, dels quals existeixen múltiples variants. Tradicionalment, el Tió mai no cagava objectes grossos sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, vins digestius, figues seques, mandarines, etc.. Aquest procediment es repeteix fins que el Tió no “caga” més o bé fins que “caga” algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all o una ceba, o bé es pixa a terra.

Hi ha moltes versions de la cançó per fer cagar el tió. Amb lleugeres modificacions, la més popular al Penedès és: “Caga tió / avellanes, avellanes, / caga tió, / avellanes i torró. / No caguis arengades / que són massa salades / caga torrons / que són més bons. / Si no vols cagar, / garrotada, garrotada./ Si no vols cagar / garrotada hi haurà.”.

Que el Tió us cagui moltes coses i el Foc de Nadal us allunyi de la foscor. Gaudiu d’aquest ritual tradicional i mantingueu viva la nostra mil-lenaria personalitat cultural. Agafem forces i piquem ben fort.