Josep Arasa i Ferrer

Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya (4 de gener de 2011)

La notícia d’un robatori de municions a la base militar del Goloso a Madrid ha tornat a posar en evidència la més que probable infiltració d’elements de diferents bandes llatines entre la tropa professional espanyola: bàsicament, els Latin Kings, els Nyetas, i la d’aparició més recent, nascuda als centres de reclusió, els Trinitarios.

Algunes fonts assenyalen que aquests individus cada cop tenen més força i capacitat de coerció damunt la resta de soldats. No cal dir que, si com sembla, accedeixen a munició militar, la magnitud del problema creix de manera més que preocupant. Aquesta tendència és el resultat d’una política de defensa imperialista, que en el seu moment va impulsar el PP, després de l’abolició del Servei Militar Obligatori, i que va consistir en cercar reclutes a l’Amèrica Llatina. D’aquesta manera, els somnis de grandesa d’Aznar i dels seu ministre Trillo, s’acomplien. Recordem que eren els anys que les grans empreses espanyoles intentaven una mena de recolonització de l’Amèrica Llatina, amb les grans empreses de serveis i els grans bancs al capdavant.

Una política que, per altra banda, ha continuat portant a terme el govern del PSOE des del 2004, tant sota el ministeri de José Bono, com de José Antonio Alonso com de l’actual titular, Carme Chacón.

Per altra banda, a ningú se li escapa que el reclutament de soldats estrangers era també conseqüència de la dificultat de complir amb els objectius d’engrescar un nombre suficient de joves espanyols per tal que esdevinguessin soldats professionals.

En uns anys de creixement econòmic -que després s’ha demostrat que no eren més que una bombolla- la carrera de soldat professional no resultava prou atractiva.

Aquella política de reclutament va comportar un significatiu augment de soldats estrangers. Certament, no tots ells són d’origen llatinoamericà. També cal destacar la presència de soldats d’origen magribí i subsaharià. En el cas dels llatinoamericans, però, la llengua compartida i la promesa d’un passaport d’un estat membre de la Unió Europea al final del servei, eren més que temptadores.

En l’actualitat, a l’exèrcit espanyol, hi ha uns 4.000 estrangers, la qual cosa representa el 7% del total.

Tanmateix, en les anomenades unitats d’elit, com són La Legión o la Brigada Paracaigudista (BRIPAC), i que són les més actives en les missions internacionals, els estrangers són el 30%. La major part d’aquests són procedents d’Equador, Colòmbia, Perú, Bolívia, és a dir, de l’Amèrica Andina. També n’hi de de Centreamèrica, del Carib i del Con Sud.

Però hi ha una dada encara més frapant: el 42% dels morts que ha patit les forces armades espanyoles eren soldats estrangers. Això vol dir, com era previsible, que els comandaments els tracten com a carn de canó. Sigui al Líban, a l’Afganistan o a l’Iraq.

No cal ser una eminència per comprendre que tot plegat pot tenir conseqüències bastant preocupants. Aquesta tropa, és considerada per uns com a simples mercenaris, per d’altres -només cal llegir qualsevol fòrum d’Internet espanyol- és menyspreada com a putos sudacas.

Aquestes situacions poden facilitar la captació per part de les bandes d’alguns d’aquests soldats, o bé, la formació de xarxes d’ajuda mútua entre aquests soldats per fer front a un entorn que poden percebre com a hostil. Unes xarxes que més endavant poden ser infiltrades per elements de les bandes, o fins i tot per organitzacions criminals transnacionals o fins i tot per elements terroristes internacionals.

Les conseqüències de tot plegat poden ser desastroses, i és per això que cal seguir aquest fenomen de prop i treure’n les lliçons corresponents.

Josep Sort