EL DUC DE MEDINA SIDONIA MORT A SMMONJOS

Deixa un comentari

Pedro de Alcántara Alonso Pérez de Guzmán el Bueno, Pacheco Manrique Aguilar y Silva, més conegut com el catorze Duc de Medina Sidonia,  va morir a Santa Margarida i els Monjos el dia de Reis de 1779 i va ser enterrat a Vilafranca. SMMonjos al segle XVIII eren un conjunt de masies amb quatre o cinc esglésies, una plaça central a Santa Margarida i alguns molins al costat del riu, hi vivien 390 persones. Els Monjos era la zona més poblada del municipi amb algunes cases, un o dos hostals als vorals del Camí Reial i un curt carrer mal anomenat dels Maons.

La informació de la mort del Duc es troba a diferents texts de l’Arxiu de la Casa Medina Sidonia, a la Real Academia de la Historia (RAH) i al Llibre de l’Administració de Sant Fèlix de Vilafranca.

A la RAH expliquen la mort del Duc amb una versió que podem qualificar de curiosa, diuen que va morir a la “Venta de los Frailes”. Segons el diccionari de la Real Academia Española una “venta” és: “Casa establecida en los caminos o despoblados para hospedaje de los pasajeros”, es a dir un hostal. Després han traduït a l’espanyol “Els Monjos” per “los frailes”, i ja els tenim -com tantes vegades- reescrivint la història. Segons la RAH el Duc va morir a la “Venta de los Frailes” de “Villafranca”. La RAH va fer el mateix que a Pals quan el van traduir per Palos, i amb aquesta versió van fer sortir a  Cristòfol Colom cap a la descoberta d’Amèrica des de Palos de Moguer, que avui sabem que no tenia port en aquella època.

Ens treu de dubtes el recull que fa Antoni Ribas del llibre de l’Administració de Sant Fèlix, allà diu que va morir a l’Hostal que hi havia a Els Monjos des de temps reculats. El Duc, que no tenia propietats al Penedès, hi va morir casualment a les sis i cinc minuts de la tarda, després de 37 dies d’allitament a l’establiment.

L’Arxiu de Casa Medina Sidonia diu “ya salio de Andalucia enfermo cuando emprendió camino a Francia , pues quiso pasar los ultimos dies de su vida lejos de la España cortesana de Carlos III, però el destino no permitió pudiese ver cumplido su deseo”. La RAH apunta que va morir de “vomitos negros, quizas envenenado por aquellos que temieron su palabra”.

Abans de morir el va confessar el monjos benedictí Veremundo Murillas, -que devia formar part del seu seguici, i li va administrar l’Extremunció el rector de Santa Margarida mossèn Bonaventura Volart, les exèquies i l’enterrament es feren a Vilafranca del Penedès el dia 9 de gener.

Antoni Ribas escriu “A la Vila la mort del Duc va mobilitzar tots el capellans, comunitats de religiosos que van intervenir en les funcions religioses i les forces vives. Les campanes de Santa Maria i les dels altres quatre convents van començar a tocar el toc de Vedada (toc de difunts importants) a les nou del vespre del dia 6 de gener i va repetir-se aquest toc cada hora fins l’endemà a les nou del vespre. Les campanes van seguir tocant fins el dia 9, però van afluixar i només es feren quatre tocs al dia. El cadàver del duc va ser traslladat a la vila, a la tarda plujosa i amb els camins enfangats, segons precisa el Llibre d’Òbits del dia 9 de gener”. La processo mortuòria entre Els Monjos i Vilafranca es va fer “amb la creu alçada, els capellans amb carruatge, el taüt portat a braços per 12 homes, la família i els ajudants del duc a cavall i amb atxes enceses, un piquet de cavalleria i tres cotxes més amb la resta de familiars. En arribar a la vila es cantaren les absoltes a Sant Salvador, al convent dels Franciscans s’afegeixen a la corrua tots els frares de Vilafranca, escolans i cantors, i vuit vilatans condecorats agafen les cintes que penjaven del taüt, després seguiren cap a la Casa de la Vila, capella de Sant Joan i cap el convent de les monges de clausura del carrer de la Font, amb més absoltes cantades, i al final arriben a Santa Maria per la plaça de l’Oli.”

“El funeral i enterrament van fer-se el dia 10 de gener amb gran solemnitat i amb tota l’església de Santa Maria endolada amb draps negres i ciris encesos i un gran túmul mortuori al centre de la nau“. El duc va se enterrat a l’interior de l’església, sota l’orgue. Fins el dia 18 de gener es van fer misses de difunts i hores de pregaria.

En aquest punt comença un altra història, qui havia de cobrar tantes misses, tantes oracions, tantes pregaries? El capellà de Santa Margarida diu que era a la seva església on corresponia fer tot el cerimonial i que ell vol els diners. A la negociació el vicari perpetu li ofereix la meitat del total, quantitat que no es admesa pel capellà. Al final el litigi s’acaba quan el vicari perpetu li ofereix al rector de Santa Margarida la meitat de la cera sobrant d’aquells dies, més una quantitat que van afegir els majordoms del Duc.  A la partida de defunció del Duc consta que es van utilitzar 204 quilos de cera en forma d’atxes i 41,6 en forma de ciris, la quantitat sobrant devia ser elevada i representar una bona quantitat de diners pel rector de Santa Margarida.

Queda clar que Santa Margarida i els Monjos té molta història i que ha tingut capellans que eren negociants.

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 26 d'abril de 2022 per Josep Arasa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.