EL CASTELL DE VILAMAGER (1)

Deixa un comentari

 

“….Quant est Castell se vejé / de Moros assitiat / prestament fou deslliurat / quant à Vos recorregué: / Fuix la canalla de vos, / aturdida sa insolencia. / Haventse rendit Mirallas, / Mombuy, y altres Llochs vehins, / la Vila de Mager dins no vegé semblants canallas: / Lográ de un segur repos, / excitantse à penitencia…..”

Les ruïnes del castell i l’església de Vilamager  s’alcen dalt d’un espadat rocós a 712 metres d’altitud a la serra d’Ancosa,  a la banda sud-oriental de la plana de la Llacuna des d’on manté una situació dominant  i des del qual hi ha una magnífica panoràmica del poble i el seu entorn.

El topònim “magèr” és de origen incert, però és probable que faci referencia a un nom propi d’origen germànic, malgrat que també hi ha qui opina que pot ser d’origen francès. En tot cas sembla que deriva del nom del magnat que degué aprisiar el lloc a mitjan segle X. El prefix Vila, derivat de l’àrab Bin o Vin, té un significat molt conegut com fill de … ; designa també –com en el català actual- una procedència, així Vilademàger, podria designar els nascuts al indret d’aquest nom, que repoblarien aquestes terres un cop alliberades dels sarraïns.

Es conserva tot el perímetre i les restes de muralles del recinte del castell, en el qual destaquen una porta d’accés d’arc de mig punt, restes d’una torre, segurament la d’homenatge (situada a l’extrem més desprotegit, té planta quadrangular a la part inferior interna i tres costats arrodonits a la part inferior externa; és circular per damunt del primer pis, amb una alçada de gairebé 16m) i una nova muralla amb una bestorre semicircular. L’interior incloïa l’església i segurament els edificis del primer nucli del poble, que després es traslladaria a la vall. La torre, situada en un extrem, està feta amb carreus mitjans, poc treballats.

La primera notícia d’aquest castell data de 987, quan formava part de la línia de defensa del Penedès. Des de l’inici va pertànyer a la casa comtal de Barcelona que ho donà en feu a la família Gurb – Queralt, primer, i després als Cervelló, que el subinfeudaren als Vilademàger, els veritables castlans, que vivien a la mateixa fortalesa. Entre 1138 i 1154 es documenten Bernat de Vilademàger i Ramon de Vilademàger, que morí el 1198. Al segle XIII passà a la branca dels Cervelló originada per Berenguer, fill de Ramon Alamany de Cervelló. A partir del 1347, la fortalesa entrà a formar part de la baronia de la Llacuna que hi tenia dret jurisdiccional junt amb Miralles, Rocamora i, després, Santa Perpètua. El 1370 el senyorejava Guillem Ramon de Cervelló. La propietat passà de la família dels Cervelló als Montcada i posteriorment als ducs de Medinaceli. El 1831 la propietat de la baronia era compartida pel marquès d’Aitona i el de Moja.

“…Lo any dinou mil y setcents / una tropa amotinada / a la Llacuna inculpada / amenaçava turment: / Mes clamat al Poderós / evità tal inclemència…”

Publicat el 15-08-2014 a El 3 de vuit 

 

Per saber-ne més:

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 16 d'agost de 2014 per Josep Arasa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.