Josep Arasa i Ferrer

A Els Casots, entitat de població del municipi de Subirats –el més gran del Penedès-, s’alça a 300 metres d’altitud damunt la plana, en una molt bona situació estratègica, el castell de Subirats. Les restes corresponents al castell s’estenen al llarg d’un petit esperó allargat de roca calcària. És un castell de frontera, amb una imponent torre de 19 metres d’alçada i l’església romànica de Sant Pere del Castell, avui Santuari de la Mare de Déu de la Font Santa.

Documents del segle X (917) ja parlen del castell com a part del sistema defensiu de la Marca del Penedès. Fou un dels primers castells construïts a inicis dels segle X quan Sunyer, comte de Barcelona, inicià la conquesta del Penedès als sarraïns. És la fortalesa cristiana més avançada en un territori sota l’amenaça musulmana constant. En un testament de Mir Geribert, del 1060, consta una donació a «sanctum Petrum de castro Subiradz» i clarament s’informa sobre aquesta possessió.

El castell va ser ampliat en diverses etapes. Probablement la seva coneguda torre de l’homenatge es construí el segle XI. És de base quadrangular però arrodonida per l’exterior, dada que denota la seva antigor. El mur nord encara conserva bona part de la seva alçada. Té uns 80 cm de gruix, mentre que el mur est , més baix, és força més ample, de 2.75 cm. La torre devia tenir al menys tres pisos, ja que es poden observar les tres rengleres per encabir les bigues dels sostres. S’observen espitlleres als dos primers pisos. La torre ha estat recentment restaurada i consolidada.

El 10 de març de 1368, el rei Pere el Cerimoniós donà a l’infant Martí (el futur Martí l’Humà), entre altres pertinences, la vila de Piera i els castells i llocs de Subirats i Sant Martí Sarroca, amb la condició que si arribava a ésser rei tornessin al sobirà. El noble en Ramon Alamany de Cervelló obtingué aquest castell el 1377. El castell continuà essent de jurisdicció reial els propers segles. Fou enderrocat en la guerra de Separació (Guerra dels Segadors, 1640-1652), pel marquès de los Vélez, Pedro Fajardo cap a l’any 1641.

Del conjunt tan imponent, que ocupava tot el cim, només queda dempeus part de la muralla de llevant, de la construcció anomenada baluard i del nucli principal. Vora de la torre encara es pot veure una cisterna, un vall i els fonaments d’algunes estances que ben bé podrien ser les del castlà. El conjunt central era el recinte sobirà. Encara es conserva una segona muralla que l’encercla, del qual es pot endevinar una bestorre circular. Cal esmentar una construcció que alguns historiadors han situat abans de l’època medieval. Entre la bestorre i la torre hi ha dos murs de carreus rectangulars de gran dimensió que formen una paret que s’alça més de quatre metres.

Fotografia Àngels Llop. Publicat a El 3 de vuit de l’11 de novembre de 2016