EL CANTIR NOU FA L’AIGUA FRESCA (1/2)

Deixa un comentari

Pot semblar força llunyà el temps en que el fang, l’argila cuita, era la matèria primera d’una ingent quantitat d’objectes quotidians. En menys d’un segle, els atuells de terrissa han deixat de ser comuns i, fins i tot, indispensables per a la vida diària. Els càntirs, indispensables antany per beure aigua fresca a totes les cases han esdevingut romanalles culturals o, en el millor dels casos, peces de col·leccionista.

La ciència popular donava nom a cada tipologia i part del càntir. La botxa és el dipòsit que conte el líquid, es troba coronat per un petit promontori anomenat mugró. L’orifici més gran s’anomena broc o tarot i serveix per omplir-lo. L’orifici més prim es diu galet i és el que permet beure “a galet”. L’ansa situada a la part superior complementa la peça.

Els càntirs fan l’aigua fresca per que transpiren, degut a la porositat dels materials amb que estan fets. La terrissa, al humitejar-se, en contacte amb l’aire, refresca el líquid de l’interior. A causa de la funció de filtre de l’interior a l’exterior, els porus acaben essent tapats per la calç i la brutícia. Per això tot càntir té una durada determinada, que segons la puresa de l’aigua, és d’uns dos anys.  Conseqüentment, els càntirs per refrescar l’aigua no poden estar envernissats, ni fer-se amb metalls, porcellana, majòlica o gres. Contràriament, els càntirs d’hivern o els de nevera estan envernissats o fets amb aquets materials.

Els càntirs més grans eren els de carboner o segador d’uns 45 cm d’alt i 20 litres de capacitat. A més de complir la funció de traginar l’aigua també servien per beure en feines comunitàries. Els més petits eren els de bateig amb una capacitat d’un petricó (1/4 de litre), era un model bonic, envernissat, que servia per la cerimònia religiosa del baptisme. Era costum que la padrina de la criatura, a més de portar l’espelma i la tovallola, també portes el cantiret per l’aigua que durant la celebració el capellà tirava sobre el cap del nadó.

L’únic càntir d’un sol broc és el d’oli, del qual se’n fabricaven de diferents mides. escalonats des de el mallal (16 litres), fins al mig litre (2 petricons). El càntir de ferrer tenia dos brocs. Quan el ferrer havia de col·locar el cèrcol de ferro a les rodes de fusta del carro calia escalfar-lo per que es dilatés. Un cop dilatat es treia de la foguera i s’ajustava a la roda del carro, aleshores, perquè no es pogués cremar la fusta, ràpidament anaven tirant aigua sobre el cèrcol de ferro per refredar-lo, per això s’emprava un càntir de dos brocs.

El càntir de regadora era simplement un càntir comú amb la senzilla mutació del galet per la pinya de rall, que és la que permet regar per aspersió. El de lavativa, degut a la seva funció, tenia el galet molt llarg i prim.

Ultra la funció, el lloc d’origen i el material o la cuita, les denominacions dels càntirs és variada: càntir de tortell, de campanar, de torre, de tronc, d’ànima, de brau, de gall, de drac, corculla, de xiulet, capellà, de la Mare de Deu, de fantasia,…..

 Publicat a El 3 de vuit (20-02-15)

 

Per saber-ne més:

El llibre dels càntirs. Catalogació tipològica, simbologia. Emili Sempere. Edicions Nou Art Thor, 1989.

Ceràmica catalana decorada. Andreu Batllori. Editorial Vicens-Vives. 1974

Exposició Terra i Aigua, Aula de Cultura del Fòrum Berger Balaguer, Vilafranca. Oberta fins el 05/04/15

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 22 de febrer de 2015 per Josep Arasa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.