Josep Arasa i Ferrer

Com diu la dita… Divendres Sant, a collir farigola al camp!

La farigola és una planta també coneguda amb els noms de timó, timonet, tomell, tem, tomaní o frigola.

La farigola és una planta originària dels països mediterranis, tot i que avui en dia també es troba en d’altres indrets del món com a planta cultivada. La farigola és una mata més aviat petita, que creix com un arbust en timonedes o farigolars, sovint prop de roques i pedres, on pot arrelar amb força. Les seves flors són molt petites i de color blanc o rosat. La farigola floreix a partir del mes d’abril i fins als mesos de juny-juliol, segons l’any. El primer moment de recol·lecció de la planta és pels volts de la primera lluna plena de la Primavera, a finals de març o principis d’abril.
Així com cada festa té els seus balls, la seva música, la seva indumentària i els seus ritus, així cada festa també té la seva herba, la seva planta, la seva flor. La planta associada a les festes de Setmana Santa i Pasqua, que se celebren pels volts de la primera lluna plena de Primavera, és, entre d’altres, la farigola.
La farigola és una planta aromàtica que en la nostra tradició no faltava mai a cap casa. Sempre s’ha considerat un antibiòtic natural que serveix per guarir qualsevol tipus d’infecció. La farigola té una gran quantitat de propietats medicinals: antisèptiques, antibacterianes, expectorants, antiespasmòdic, diürètic, etc Presa en infusió és digestiva (afavoreix la digestió) i activa la circulació i el sistema nerviós. La farigola s’utilitza sobretot per a combatre la tos, el mal de coll i altres inconvenients de les afeccions del sistema respiratori (refredats, bronquitis, asma, sinusitis, etc). També ha estat utilitzada com a estimulant digestiu per afavorir la gana, com a tònic i revitalitzant general, i especialment a nivell capil·lar, i també per a combatre el mal alè i altres infeccions de la boca. El refranyer recull algunes d’aquestes propietats medicinals: “Per la gola, farigola, “Si et fa mal el païdor, farigola és el millor.”
A la cuina ha estat sempre molt preuada, ja des de temps dels grecs i romans. La podem trobar en moltes receptes de la cuina tradicional, en guisats, sopes, per adobar carns, llegums, vins i formatges.

També ha servit per perfumar lligada en remets o com a encens natural per purificar.  A l’edat mitjana era habitual posar-ne al coixí per fer venir la son i evitar els malsons. La farigola és sobretot una espècia utilitzada per aromatitzar els plats amb carns (xai, pollastre, estofats…), peix i sobretot, les sopes. Ara bé, la farigola també és utilitzada per a la preparació d’olis, vinagres i altres adobs i salses, com el romesco, i en l’elaboració de tot tipus de mels i de begudes, com la ratafia. La farigola també s’utilitza en la gastronomia del cargol. Fins i tot hi ha qui alimenta els cargols amb farigola per tal que aquests mol·luscs siguin més gustosos quan són al plat, una relació que recull el refranyer “Els cargols que mengen farigols són els més bons”.

Com a planta perenne que ressuscita cada any, la farigola ha estat relacionada des d’antic amb la immortalitat i la resurrecció. Considerada una herba sagrada que assegurava el pas a la pròxima vida, la farigola degué ser utilitzada en el marc de cerimònies arcaiques avui desaparegudes relacionades amb el destí de les ànimes. Per això, la farigola ha estat utilitzada, des dels egipcis, per a embalsamar els morts i momificar-los i en tot tipus de ritus funeraris. A l’Antiga Grècia, l’utilitzaven com a encens, que cremaven davant l’altar dels déus.

Ara bé, l’ús festiu de la farigola està sobretot relacionat amb una festa que té lloc pels volts de la primera lluna plena de la Primavera: la Setmana Santa. La tradició assenyala que els millors dies per anar a collir aquesta herba són Dijous Sant al vespre i Divendres Sant al matí, sempre abans de la sortida del Sol. Aquests dies són molts els que, sols o en companyia, surten als boscos a cercar aquesta herba, tal i com recull el refranyer: “Divendres Sant anem a collir farigola al camp”. És una creença molt estesa que la farigola collida el Divendres Sant al matí no perd la flor i té virtuts especials.

L’explicació a aquesta creença prové del fet que aquestes dues dates s’escauen en lluna plena. De fet, les celebracions de la Setmana Santa i Pasqua es celebren sempre sota la llum de la primera lluna plena de Primavera, la primera que té lloc després del 21 de març. Com és sabut, aquest moment de la fase de la lluna és el millor per a la recol·lecció doncs quan hi ha lluna plena les propietats i virtuts de les plantes i herbes estan reforçades (la lluna plena altera la sàvia). Collida en lluna plena, doncs, les propietats i virtuts de la farigola augmenten, tal i com recull el refranyer popular: “La farigola que es cull en Dijous Sant es conserva sempre fresca”.

La tradició cristiana explica que el dia de la mort de Jesucrist el Calvari va florir de farigola. Per això, Dijous i Divendres Sant, entre el moment en què Jesús mor, és dipositat dins el sepulcre i abans de ressuscitar – és a dir, mentre Jesús és al monument, des que s’acabava l’ofici de Dijous Sant fins al dissabte- són moltes les persones que duen farigola florida a les esglésies, i especialment damunt l’urna del Monument on se suposa que jau el cos sense vida de Crist. Així, amb aquesta acció, amb la farigola, una planta que ressuscita cada any per aquestes dates, es pretén contribuir no només a perfumar extraordinàriament l’ambient sinó també a la resurrecció de Crist.

Antigament, a les portes de les esglésies de Barcelona les venedores ambulants venien poms de farigola florida als que es dedicaven a “visitar o seguir monuments”. Fins a la dècada de 1960, als porxos del Mercadal de Reus, per tal que els fidels poguessin disposar de farigola Divendres Sant, també apareixien diverses parades que en venien.