Josep Arasa i Ferrer

M’han cridat l’atenció les dades d’un estudi publicat pel diari Ara el 30 d’octubre sobre l’ús del català i del castellà per territoris dels PPCC. No diu res que no intuís, però em sorprèn el poc ressò que ha obtingut, serà per la malfiança que ens desperta l’Ara des del canvi d’editorial possible  conseqüència de les importants subvencions que rep del govern de la Generalitat?.

Segons l’estudi a Catalunya tan sols el 36,4% de la població té com a llengua habitual el català. Al Penedès, territori majoritàriament rural, tan sols el 38,9% de la població parla el català habitualment.

La llengua és un dels principals signes distintius del nostre país i el silenci i la inacció dels partits democràtics catalans amb aquestes dades d’us, és vergonyós. Davant les eleccions municipals prefereixen escollir el vot -poder- que la cultura o la identitat que la llengua representa. Crec que, des de fa anys, breguen per arribar a aquesta situació i, malpensat que soc, amb arguments electoralistes no han volgut trobar solucions a la lenta mort del català. A la línia de l’esperança situaré les conclusions del Pacte Nacional de la Llengua,  que no es coneixeran fins a mitjans de l’any 2013.

Fa uns anys podíem dir que era trist el favor que feien els polítics a les persones forasteres, aquells que les marginaven culturalment i, conseqüentment, socialment. Ara ja podem dir sense embuts, pobre és l’argument que donen els polítics per defensar la minoria catalanoparlant.

El partit socialista i ER són els principals responsables d’aquesta davallada cultural i històrica, plegats han aconseguit el que Joan Raventós, Heribert Barrera, Àngel Colom o  Jordi Pujol, entre d’altres, van impedir. La crisi lingüístic-cultural actual és un triomf tan sols comparable a l’obtingut per les armes de les forces borbòniques el segle XVIII.

Malgrat tot he de ser optimista, em queda el recurs de la fantasia històrica. He de creure que l’argument territorial socialista o l’electoral d’Esquerra “hem d’ampliar la base”, a mig i llarg termini, ahir igual que avui tan sols són bumerangs. “Sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules”.