CRIDA A LA SOLIDARITAT CATALANA PER LA INDEPENDÈNCIA

Deixa un comentari

En un Estat espanyol que ja negava el dret de Catalunya a existir, el 25 de novembre de l’any 1905, un centenar de militars assaltaven les redaccions de les publicacions catalanistes del Cu-Cut! i de la Veu de Catalunya. Aquest fet, i la posterior aprovació de la Llei de Jurisdiccions espanyola, que perseguia qualsevol opinió contrària als símbols espanyols, foren la gota que va fer vessar el got de la paciència dels catalans i les catalanes. El mes de gener de l’any 1906 tot el catalanisme es va unir amb el nom de la Solidaritat Catalana, amb l’objectiu d’assolir una autonomia per a Catalunya i de regenerar la vida política. En les eleccions de 1907 l’èxit electoral d’aquesta aliança, que incloïa des de Francesc Macià a Francesc Cambó, va ser esclatant i va significar l’inici de l’hegemonia política del catalanisme

El gran poeta Joan Maragall descrivia així l’eufòria que havia aixecat la Solidaritat Catalana el 1907: “Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s’alça en els seus homes… I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d’ella més que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric… Que no ho veieu? És un alçament.”

Més de cent anys després Catalunya ha vist com la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut ha deixat en no res l’autogovern de Catalunya. Aquesta sentència significa el final de la via autonomista i ens vol condemnar a una autonomia d’espoli i d’empobriment econòmic i democràtic. Però alhora, aquesta sentència ens mostra que el millor camí per avançar i progressar és la creació d’un Estat propi en el si de la Unió Europea.

Els avantatges de disposar d’un Estat propi són molts i han estat exposats des de l’àmbit acadèmic i professional. Amb l’Estat propi disposarem de tots els nostres recursos i acabarem amb l’espoli fiscal, que ens permetrà incrementar les pensions de la gent gran, millorar la sanitat i tenir una educació de qualitat. Els treballadors tindran millors salaris i les empreses amb seu a Catalunya pagaran menys impostos, tindran més beneficis i obtindran més ajudes a la innovació, la recerca i el desenvolupament. Amb l’Estat propi disposarem d’infraestructures de primer nivell i apostarem per l’arc mediterrani que permeti als nostres ports ser la porta d’Àsia a Europa, i podrem gaudir d’un sistema aeroportuari que connecti Catalunya amb el món i d’una xarxa viària sense peatges. L’Estat propi donarà a tots els ciutadans de Catalunya millors oportunitats i un nivell de benestar equiparable al dels països capdavanters del món.

Sabem que l’objectiu no és fàcil. Res que valgui la pena és fàcil d’aconseguir. Ho hem de fer entre tots. El repte de constituir-nos en Estat ens demana la màxima unitat i la fermesa de tot el poble, de la societat civil, i dels partits polítics i moviments socials catalanistes. L’exemple que tot és possible quan estem units és la gran manifestació del propassat 10 de juliol on més d’un milió de ciutadans van demanar unitat per la independència que ens porti a ser un Estat. Ara és el moment de fer el pas endavant amb responsabilitat, generositat i intel.ligència.

És per tot això, que en aquests moments tant excepcionals de la nostra història fem una proposta a totes les persones que viuen i treballen a Catalunya, a la societat civil del nostre país, i a les organitzacions polítiques catalanistes i als seus militants (Convergència Democràtica de Catalunya CDC, Esquerra Republicana de Catalunya ERC, Esquerra Unida i Alternativa EUiA, Iniciativa per Catalunya Verds ICV, Unió Democràtica de Catalunya UDC, Candidatura d’Unitat Popular CUP, Entesa pel Progrés Municipal EPM, Reagrupament Rcat i Democràcia Catalana DCat) a unir-se en la Solidaritat Catalana per la Independència amb els compromisos següents :

1) Presentar una candidatura unitària a les properes eleccions al Parlament de Catalunya amb el compromís de proclamar la independència i sotmetre-la a referèndum en la propera legislatura (2010-2014).

2) Constituir el Govern de Catalunya per organitzar el procés cap a la creació de l’Estat català en el si de la Unió Europea

Fem una crida a tots els ciutadans que estiguin conformes amb aquesta proposta que s’inscriguin al web de solidaritatcatalana.cat (www.solidaritatcatalana.cat) i organitzin assemblees locals als seus municipis, el màxim d’unitàries possible, per constituir les Coordinadores Locals de suport a la candidatura de la Solidaritat Catalana per la Independència.

Des d’aquest moment, ens posem treballar i ens comprometem a parlar amb totes les organitzacions socials i polítiques catalanistes per aconseguir que el màxim nombre d’elles formin part de la coalició Solidaritat Catalana per la Independència.

Visca Catalunya Lliure!

  • Joan Laporta i Estruch
  • Alfons López Tena
  • Uriel Bertran i Arrué

.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 20 de juliol de 2010 per Josep Arasa

  1. Jo ho veig una mica pretensiós… però m’agrada! Tothom sap prou bé que a 3 mesos vista de les eleccions ni CDC ni ERc estan per aventures extranyes i que no vagin encapçalades pels seus candidats, i més tenint en compte que CIU ja tenen el carmel de la majoria absoluta i les cadires a la boca…

    En Canela amb el Suma Independència havia intentat el mateix i no ho va aconseguir. La diferència és que veig en Laporta un tio que desperta il·lusió i pot ser el nexe d’unió entre Reagrupament i els altres com són en Santiago Espot de Catalunya Acció, que fins ara es duien a matar. Pel que veig intentaran simular una candidatura unitària formada per diferents partits-associacions: Democràcia catalana d’en Laporta, Reagrupamanet, Força Catalunya d’en Santiago espot, els amics d’en Canela dels Deumil!, els de la Coordinadora nacional de les consultes i potser Sobirania i Progrès.

    El que està clar, sobretot pels de Reagrupament que no són tontos, és que si poleixen les petites discrepàncies que tenen, el millor cap de cartell possible per aquest nou moviment independentista és en Laporta!

    Jo em mantindré a l’expectativa un temps per veure com evolucionen les coses però si al final és fa una candidatura potent, gairebé segur que donaré el meu suport incondicional a en Laporta.

    Això de les plataformes locals pot estar molt bé i sembla voler aprofitar l’estructura que s’ha creat en els pobles a on s’han realitzat les consultes… però la veritat no crec que funcioni massa bé perquè les consultes van aglutinar gent de moltes ideologies amb un mateix objectiu, la indepnedència. En canvi ara es demana suport a una causa que no deixarà de ser una candidatura electoral que competirà amb en Mas i en Puigcercòs, i per tant ni convergets ni d’esquerra hi voldran saber res…

    Això és el que diferència els patriotes de veritat i els patriotes de partit. Cal prioritzar en qualsevol moment la millor opció per la independència ja que els partits, al cap i a la fi, no deixen de ser instruments per aconseguir uns determinats objectius i per mi ara l’objectiu principal és la indepndència, i no tornar els convergents a la generalitat o salvar ERC de la devacle electoral.

    Sergi R. P.

  2. Esquerra ha tardat molt poc a desmarcar-se de la Crida a la Solidaritat. Dues intervencions rotundes ahir, de Puigcercós i de Simó, semblen tancar totalment la porta al projecte de sumar forces independentistes amb vista a les eleccions de la tardor. Evidentment, hi tenen tot el dret, però la veritat és que em costa d’entendre’ls.

    Invocar, com fa Puigcercós, la necessitat que CiU s’hi incorpore com a condició prèvia a formar part de la Crida a la Solidaritat em sembla un argument incomprensible. Per què CiU i no ICV, per exemple? O les CUP? És que Esquerra no pot decidir una cosa tota sola quan la hi demanen directament? La pregunta és, solament, si Esquerra vol sumar-s’hi o no. No és tan complicat: han de respondre ells i no han d’excusar-se invocant els altres.

    Però aquesta actitud revela que no veuen amb interès el projecte. Hi tenen tot el dret, això és evident. Però em fa pena que hagen dit que no tan de pressa i sense haver-s’ho pensat ni un moment.

    Quan dic que hi tenen dret, no ho dic ritualment. Esquerra té tot el meu respecte i és el partit independentista que hi ha avui al Parlament de Catalunya. Esquerra té la legitimitat d’haver dirigit fins ara l’independentisme i una estructura que ningú no pot negligir: des del president del parlament a centenars de regidors. Entenc que no vulguen posar en joc aquest patrimoni.

    Però és precisament això que em sorprèn més. Crec, i així ho indiquen les enquestes amb contundència, que Esquerra va pel camí de fer una important davallada electoral. Per això no veig què hi guanyen girant-se d’esquena a una proposta que hauria de sumar independentistes, que crec que té les condicions per a fer-ho i que podria ser un pas endavant important en la representació de l’independentisme, amb Esquerra fent-hi un paper central.

    Personalment, crec que la incorporació d’Esquerra a la Crida a la Solidaritat hauria de fer-se respectant i remarcant el fet que ells són ara mateix el principal referent de l’independentisme. No crec que fos bo un simple poti-poti que no distingira entre forces virtuals i partits amb poder real. I en aquest sentit crec que és important de recordar que els tres instigadors de la maniobra van insistir a dir que ells no tenien pas la voluntat de dirigir ni de figurar en els primers llocs de les llistes. Tan impossible és, doncs, de parlar i de negociar? Per què Esquerra renuncia fins i tot a conversar?

    Anna Simó va dir ahir que Esquerra solament renunciaria a les sigles si era per a guanyar les eleccions. Doncs, d’això es tracta. Es tracta efectivament de guanyar les eleccions per proclamar la república. I això és així de senzill i així de difícil. I si Esquerra creu que això no és possible, aleshores m’agradaria que m’explicara en què es diferencia d’Artur Mas, quan diu que el país no és madur

Respon a Josep Arasa Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.