Josep Arasa i Ferrer

Ja han arribat les jornades de la disbauxa, ja ha arribat el Dijous Llarder -Dijous Gras- inici del Carnaval. Les actuals festes de Carnestoltes neixen amb les celebracions dionisíaques gregues i les festes romanes de Saturnalia i Lupercaliales. Al llarg dels temps la festa ha anat adaptant-se però sempre ha mantingut el canvi de rols; els esclaus feien d’amos, els rics feien de pobres, els homes es vestien de dones, es menjava carn abundosament, a la catedral de Paris es cremava fem en lloc d’encens, a Montserrat els escolans fan de bisbe, etc…. Històricament la disbauxa i la gatzara han omplert tots els racons.

Els qui manen tenen por de la llibertat de paraula i d’obra que històricament han caracteritzat aquest període carnestoltesc. És per això que les festes de Carnaval han estat prohibides o manipulades. A Catalunya, les “autoritats” d’algunes localitats per dissimular els seus complexes han inventat i subvencionen unes festes de Carnaval amb uniformitzades i alienadores cavalcades a ritme de música estrident, majoritàriament forestera, amb vestits d’imitació i balls insulsos. Sortosament a Solsona, a Vilanova i la Geltrú, a Torelló, a Sallent, a Godall i a tants altres indrets mantenen viu l’esperit tradicional del Carnaval.

Recull en Pere Sadurní i Vallés a Retalls de Folklore Penedesenc que a Torrelles (1926), el divendres, dos homes es disfressaven de parella (l’esparriot i la mandenguera), i  acompanyats de les gralles, del Carnestoltes, i del jovent -amb mocadors vermells- anaven per les masies a fer ballar les mestresses. El Dissabte de Carnaval hi havia balls de disfresses i mascarots arreu. Disfresses estrafolàries sense gaires pretensions esteticistes que a arreu de Catalunya van patir la depuració franquista de l’any 1939.

A Sant Sadurní, a la mitja part del ball, penjaven d’una corda un indiot. Muntats dalt de burros, i amb un garrot, el jovent tractava arrancar-li el cap a cops. Qui ho aconseguia ho celebrava amb un àpat d’indiot l’endemà (1875). Arreu, el dilluns seguia la ballaruga. El dimarts a Pacs és ballava (1880) el “Ball de sant Baluard”, un “dansot” o ball parlat en el que es representava uns homes que portaven el blat al molí amb uns burros, aleshores es presentaven uns lladres i els robaven els burros. Els pagesos, empipats, imploraven a sant Baluard que els tornessin els burros. Al final, apareixia el sant i els pagesos li socarrimaven les barbes, la qual cosa el feia enfadar tant que els empaitava,  a ells i a tot el poble; moment en que  començava la carrera pels carrers i la disbauxa general. A Terrassola i Lavit (1930), als afores del poble, feien una parella de palla amb vestits estrambòtics, els anaven a buscar amb un carro guarnit i, amb les gralles, començaven una rua fins el ball.

A Santa Margarida i els Monjos, ultra les ballades de disfresses i anar a enterrar la sardina no hi havia cap tradició remarcable, però els mascarots i  els vestits tapadora convidaven a l’anonimat i amb ell a les bretolades. Hi ha alguna carnavalada que va quedar en la memòria dels avis. S’explica que hi havia un home molt xafarder i parlador a Cal Betes a qui el jovent l’hi tenia jurada. Vivia a una casa del Camí Ral (Ada. Catalunya) amb planta, pis i golfes. Al pis hi havia un petit finestró per on l’home treia el cap escoltar el que els veïns deien o quan trucaven a la porta mirar qui hi havia. Els joves emprenyats per tanta xafarderia varen agafar un cèrcol de bota grossa i el van lligar per la part inferior a un semaler. Van posar el cèrcol a l’entorn del finestró repenjat a la paret de tal manera que el vell no ho veies quan tragués el cap. Amb la fosca de la nit i la seguretat que els hi donava el mascarot van trucar a la porta. Tal com era de preveure l’home va treure el cap per la finestra, moment que van aprofitar els joves per tibar el semaler, en fer baixar el cèrcol el van immobilitzar amb l’empit del finestró. Però aquí no acaba la bretolada, aprofitant que no es podia moure, un parell de joves amb una escombra de mànec llarg xopada de merderada li van embrutar la cara.   Aquesta mateixa acció es va repetir anys més tard amb l’avi de Cals Fàbregas. En ambdós casos, sembla ser que els renecs es van sentir arreu del poble.

Un altre de les carnavalades repetides que han deixat record a Santa Margarida i els Monjos era agafar un carro que algun pagès o carreter confiadament havia deixat de nit al carrer i curosament baixar-lo al riu Foix o amagar-lo sota el Pont del Camí Ral. El problema no era tant trobar-lo, era pujar-lo de nou. Sembla a ser que un animal sol no el podia pujar i calia anar-ne a buscar un o dos més perquè l’ajudés. Quan a una casa feien obres i tenien la mala sort de deixar els totxos al carrer, aquells totxos esdevenien un esquer carnavalesc. S’agafaven els totxos i pacientment els portaven a la porta d’una altra casa on construïen una paret seca, de manera que quan l’endemà obrien la porta es trobaven amb el mur que els impedia sortir. Coses del Carnaval.

El mati del Dimecres de Cendra, a Torrelles (1926) anaven a “robar cols”. Amb les cols, bacallà esqueixat i sardines es cuinaven el dinar. A la tarda, per acomiadar el Carnestoltes, a tots els pobles es feien fontades amb la cerimònia popular de l’enterrament de la sardina. Si el Carnaval comença el Dijous Gras menjant la “Botifarra de l’ou”, s’acaba anant a “Enterrar la Sardina”. El fet d’enterrar la sardina també té certes connotacions carnals, perquè era el darrer dia que es permetien pràctiques sexuals abans d’entrar en l’abstinència religiosa de la Quaresma. Era el moment de  fer la lectura del testament del Rei del Carnaval, que a Pacs legitimaven davant d’un notari “molt trempat”.