Josep Arasa i Ferrer

Còrsega és un país especial i molt muntanyós; en 35 kilòmetres pots pujar des de un mar d’aigües transparents, fins a 2.700 metres d’alçada. Pots passar de la contemplació de iots excepcionals ancorats a platges paradisíaques, als imponents boscos d’alzines i castanyers xops d’aigua.

A Còrsega les distancies cal mesurar-les per hores. Quinze kilòmetres per les seves carreteres poden ser trenta minuts, degut a la seva orografia muntanyosa i a  l’estretor i la qualitat de les seves carreteres. Els autocars son escassos i els camions són pocs i petits. La geografia del país els hi va permetre inventar el maquis, viure de les castanyes i fer del formatge la seva principal font de proteïnes.

A Còrsega es canta i es canta molt bé. Els dos-cents mil habitants de l’illa han fet de la cançó una formula de supervivència lingüística i l’hi han donat la força reivindicativa que a casa nostra ja fa anys va perdre. Còrsega et pot emocionar al entrar a una botiga i sentir l’Estaca en cors, o al pujar a l’autobús i escoltar una versió local del Rossinyol si vas a França.

A l’illa perviuen els ancestrals usos i costums que ni catalans, pisans, genovesos, ni francesos han pogut fer desaparèixer: els ramaders i els seus ramats tenen preferència sobre els agricultors. Al Continent estem acostumats que el bestiar roman tancat en un espai més o menys gran, més o menys lliure; a Còrsega sorprèn constatar que el bestiar pastura sobre totes les terres, i si un pagès o un hoteler no vol que li entri a la  seva propietat una vaca, cabra, ovella o porc, ha d’encerclar la seves terres amb un filat. El ferrocarril, de propietat illenca, no està tancat i el bestiar passeja tranquil·lament entre els rails, com si estigues a la platja. Periòdicament un xiulet trenca la tranquil·litat de l’illa, es l’avís del tren intentant espantar el bestiar; exercici que en molts moments no resulta del tot efectiu i obliga a deturar el comboi i a seguir amb el ritual de les pedregades per apartar l’animal. El que no esta gens clar és si les atencions vers la vaca es mantenen per respecte a la tradició o per les abundoses i fosques subvencions que arriben de la UE. (següeix)

A Còrsega es viu bé i és pot morir diferent. Els cementiris públics no es creen a l’illa fins als inicis del segle XX. Fins aquell moment els pobres eren enterrats a qualsevol lloc amb una simple creu i les seves inicials; els rics disposaven (i disposen) de imponents monuments mortuoris privats, talment com xalets de repòs. El govern francès, en un intent de fer a tos els mortals iguals, va crear els cementiris públics pels pobres. Els rics continuen mantenint els seus  privilegis mortuoris per a ells i els seus descendents. I és que a Còrsega els morts són un senyal de distinció.

Quan a finals del segle XVIII, quan els corsos encara duien barretina i Paoli guanya la independència de l’illa (100.000 habitants), els morts per vendetta eren 900 per any (gairebé 3 per dia). Les coses actualment han canviat: avui les escopetes i l’arma automàtica han substituït a la navalla. El Corse-Matin -el diari més difós actualment a l’Illa-  publicava el diumenge 7 d’agost, a tercera plana, les noticies més importants de l’illa: dos morts per assassinat; una comissaria metrallada; un alcalde actual i el seu oncle –anterior batlle- d’una petita localitat detinguts com sospitosos d’assassinat i corrupció; i un ferit per arma blanca. Malgrat tot, la sensació de seguretat que es percep es important: el furt i la droga estan vigilats pels propis grups “politics”. A Còrsega encara hi ha qui deixa el cotxe obert i les cases amb la clau al pany.

El sentiment nacional dels corsos és present a qualsevol racó de l’illa.  Ultra les pintades reivindicatives i la utilització dels esprais -per esborrar qualsevol indicació escrita en francès- els trets ens recorden la voluntat de ser del país. Ara bé, comprendre les estructures politiques que li donen suport és una tasca difícil pels forasters, i necessita d’un estudi antropològic i ètnic més que d’un estudi sociopolític, ja que són els clans els que continuen dirigint les ideologies, controlant les urnes, l’administració i els serveis. 

Des de el segle XIX la metròpoli jacobina prima les importacions a l’illa, i penalitza les seves exportacions, reduint la economia illenca a l’estat de dependència permanent. Conseqüentment, els corsos han fet de les subvencions, les pensions, la funció publica i una mica de turisme de qualitat, les seves principals fonts d’ingrés.

Còrsega es una illa tossudament meravellosa amb un problema greu: el govern francès. Si els nostres reis mai van arribar a dominar els seus habitants, si els genovesos van ocupar tan sols la costa; França, malgrat l’important nombre de casernes i soldats que hi te, malgrat el seu control econòmic, no convenç ni sotmet al país. Els seus habitants així ho demostren i malgrat la seva aparent divisió, properament arribaran a controlar el seu destí.