Josep Arasa i Ferrer

Els temps canvien, les necessitats i les formes de mobilitat també, però les vies de comunicació continuen posant de relleu allò que som i hem estat com a societat, la manera de viure i la nostra identitat. És per això que els camins formen part del nostre patrimoni.

Camí Ral és el nom que es donava als camins públics principals abans de l’existència de les carreteres. Podria venir, per derivació fonètica, de Camí Reial, referit als camins del rei, vies principals de comunicació a l’època medieval. El més probable, però, és que estigui relacionat amb ral, un arabisme que designava els terrenys agrícoles. Els camí-rals doncs, són aquells que duen al camp des de el poble. Les carreteres “nacionals” es van fer coincidint, en molts trams, amb els antics camí-rals.

Els camins de carro solen presentar amplades de 2,50 m. Normalment només existien a les planes agrícoles i es tracta de vials per un sol carro, tot i que sovint es troben eixamplaments que permeten el creuament de dos vehicles.

Els camins de ferradura o camins de bast són aquells que van ser construïts per tal que hi circulessin animals de càrrega amb alforges. Són els camins més freqüents en zones de muntanya. El Costumari Català de la Mancomunitat deia que El camí de bast ha d’esser ample que hi passi un animal amb argues carregats amb càrrega que embalumi; o sigui, almenys, de dotze pams (2,336metres). L’amplada habitual era molt inferior.

Els corriols, o senders, són sovint una línia de terra premsada enmig de la vegetació o el rocam , oberta pel mateix transit de vianants o animals. Les amplades solen ser inferiors a 0,80 m.

Els camins ramaders o carrerades són faixes de terreny per on el bestiar te dret a passar per traslladar-se d’una pastura a un altre.

Els camins s’apariaven, s’empedraven en alguns trams de les pujades i si feien trencalls perquè l’aigua no els fes malbé. Als passos de torrents i rases es disposaven guals i, si convenia, ponts i palanques.

Explica el bisbalenc Benjamí Català en el seu acurat treball Bellesa rural al Baix Penedès (2006) que Un dels càrrecs més importants de l’extensa vegueria de Vilafranca era el d’encarregat de mantenir els camins en bon estat. Acompanyat d’altres oficials anava de poble en poble reconeixent els desperfectes i fent que els mateixos vilatans els arreglessin, i encara cobrava dietes i diners…

Les poblacions situades vora els camins més importants eren les més perjudicades per l’obligació d’adobar-los. L’any 1657 (22  de novembre) els vendrellencs es revoltaren contra els oficials que els volien obligar a reparar aquell camí… L’any 1679 també si negaren la gent de l’Arboç i anaren a protestar a la Batllia General de Barcelona; l’any anterior, però, els arbocencs havien treballat de valent –amb 25 matxos- per reparar el seu tros del camí ral de Barcelona a Tarragona (antiga Via Augusta) malmès després d’un aiguat.

Publicat a El 3 de vuit (11-01-13)