Josep Arasa i Ferrer

El debat sobre l’ubicació del magatzem nuclear  depassa el marc estricte de l’energia nuclear i convida a la reflexió.

La primera, la capacitat dels municipis per a prendre o gestionar iniciatives:

*Pot un municipi per gran o petit que sigui condicionar amb les seves decisions la seguretat dels habitants del seu entorn? En el cas d’accident en una instal·lació nuclear, el territori afectat es mol superior al estrictament municipal. En el malaurat cas d’un accident a Vandellòs, a Ascó o a qualsevol instal·lació nuclear francesa, tota Catalunya es veuria afectada, ens serveix d’exemple Xernobil i l’àrea d’afectació del seu accident.

*Disposen els municipis dels recursos econòmics suficients per analitzar científicament la idoneïtat de la instal·lació? Recordem com fa uns anys tones de material radioactiu, introduïdes en sarcòfags de ciment, es van afonar al mar assegurant que gaudirien d’una seguretat eterna i al cap de pocs anys ja tenien fissures.

*Per raons politiques o econòmiques una generació pot condicionar  el futur de les generacions futures?
(segueix)

Personalment crec que NO, però existeix una legislació que permet als municipis prendre decisions per la que no estan qualificats, aprovada per tots els partits i a la que cap polític actual s’ha oposat.

Malgrat tot, a totes aquestes preguntes els polítics professionals de barret i despatx, fins ara han respost afirmativament. Ells han buscat una ràpida i fàcil solució: deixem que siguin els consistoris els que decideixin perquè son l’element més feble de tota la piràmide política, en alguns casos el més manejable i la que menys cost electoral comporta pels partits.

En tant que les circumstancies econòmiques han estat favorables, l’autonomia municipal era una bandera de llibertat populista que  en el transcurs dels anys ha amagat les clavegueres del poder.

Els consistoris -pobres diables pont entre els electors i les administracions- han estat els polítics més propers, manipulats i vilipendiats de tota la cadena. En el transcurs dels anys, en la mesura que la degeneració política era patent,  ells eren els menys formats i buits d’iniciatives.

No ha importat que alguns alcaldes estiguin en el poder trenta anys repetint mandat ineficaç amb la bandera del populisme, no ha importat que els ajuntaments financin equipaments que no els hi corresponen, que s’endeutin o  hagin de prendre decisions polítiques impopulars. No importava, anava bé als polítics de barret que des de les seves conselleries mantenien a primera línea gent que parava els cops.

Però quan algun municipi,  fent us legal del seu dret a decidir, pren alguna iniciativa contraria als interessos dels polítics de barret, llavors blasmen de la gent del territori.

En Puigcercos, l’Herrera, el propi Montilla mai han presentat cap iniciativa legislativa per retallar el dret municipal de decidir sobre les qüestions motiu de debat actual. Ara tot són estirades de cabell i esquinçament de vestidures, davant dels electors busquen mil excuses per justificar la seva ineficàcia legislativa. En lloc de fer una autocrítica seriosa, culpen el batlle d’Ascó, a la majoria de regidors i a una bona part de la població perquè treballen a la única indústria de la localitat i la més important de la demarcació: la central nuclear. Una mostra més de la distancia existent entre els despatxos barcelonins i el territori que diuen administrar.

En segon reflexió a que convida el debat és, un cop més, el desequilibri territorial existent a Catalunya.

Els polítics actuals volen oblidar les importants mobilitzacions que fa uns anys hi van haver a la Ribera d’Ebre oposant-se a la construcció de la Central Nuclear d’Ascó, i amb aquest oblit justifiquen la manca d’ajuts pel desenvolupament de la zona. Algú pensa que amb el desprestigi i el risc existent per treballar en una nuclear, la gen ho faria si hi haguessin altres alternatives? Si haguessin fomentat la industrialització i el turisme a la comarca possiblement el problema d’avui no es plantejaria.

Una tercera reflexió em porta cap a la despesa energètica.  Cal que s’enceti un debat energètic seriós, i aquest no pot ser un debat polític condicionat per mil eleccions. Ha de ser un debat científic que a partir de les prospectives de consum energètic i de la incapacitat social a renunciar al benestar, defineixi les fons.

I si el debat conclou amb la necessitat de centrals nuclears, llògicament esdevé imprescindible un magatzem de residus, a no ser que en nom d’una falsa solidaritat els enviem a països del tercer món, o paguem a d’altres països que controlen millor els riscs i els beneficis.

Si tal com sembla, no necessitem ni volem les centrals nuclears, hem d’exigir als polítics que legislin solucions eficients per tancar les existents, i ofereixin alternatives laborals als territoris, més enllà de la demagògia electoralista del moment.

Tan si les necessitem com si cal tancar-les deixem que siguin els científics i no els politics qui justifiquin les decisions.

Malauradament, però, vivim en un moment social tan difícil que les veritats tan sols són momentànies i les certituds científiques han estat tan manipulades pels polítics i pels interessos industrials, que, també, han perdut el seu prestigi i ja no mereixen el respecte social. Tot i així, entre la veritat d’un científic i la d’un polític, mereix més confiança el científic.