EL BARRINAIRE -Josep Arasa i Ferrer

"Tan sols quan has demostrat la teva capacitat de convertir-te en un problema pots començar a negociar amb el món la part de raó que creus que t'ha de correspondre" Enric Vila

4 de gener de 2011
General
0 comentaris

Artur Mas, paisatge després de la victòria

Víctor Alexandre (elsingulardigital.cat 04-01-11)

Artur Mas està molt content, i en té motius. La seva victòria electoral, amb 62 diputats, a només 6 de la majoria absoluta, és irrefutable i tot aquell que intenti menystenir-la farà el ridícul. Artur Mas, per tant, se sent eufòric i legitimat per agafar les regnes del país i treure’l de la via morta en què el govern anterior l’ha deixat. De fet, per malament que ho faci, pitjor serà impossible. Només cal mirar com n’han quedat, de delmades, les forces del tripartit. No sols han perdut les eleccions, sinó que han estat literalment expulsades del govern. La seva, consegüentment, ha estat una derrota humiliant. Però, ja se sap, tal faràs tal trobaràs. Una altra cosa és quin pla seguirà Mas a partir d’ara. Només cal escoltar-lo per veure que s’ha preparat a fons al llarg d’aquests anys i que hi ha un canvi qualitatiu entre el Mas del 2003 i el Mas del 2011. Tanmateix, cal preguntar-se com s’ho farà per no decebre les expectatives dels milers i milers d’independentistes que l’han votat –n’analitzarem les causes un altre dia– i que, ja fos al carrer o a casa seva, li cridaven “Mas president, Catalunya independent”. Vull dir si és conscient que el seu èxit és la suma d’un munt de circumstàncies negatives –el desastre del tripartit, la conversió d’Esquerra en marca blanca del PSOE, la invisibilitzada i encara massa incipient aparició de Reagrupament i Solidaritat…– sense les quals el resultat de les eleccions hauria estat un altre. Què farà Mas quan els independentistes que li han lliurat el govern, però que són votants manllevats, no vegin cap avenç en l’àmbit de la plenitud nacional i comencin a posar-se nerviosos?

És cert que Jordi Pujol va governar amb els vots d’una multitud de fidelitats absolutes a la seva persona, però aquells temps ja no tornaran mai més i Mas no podrà comptar amb la carta blanca amb què comptava Pujol pel sol fet de ser qui era. Entre altres coses, perquè la Catalunya d’avui no és la mateixa de la d’aleshores. Això significa que Mas disposarà de molts menys recursos per justificar les renúncies i que un reguitzell de frustracions en aquesta mateixa legislatura li pot crear serioses dificultats, En altres paraules, els 62 escons obtinguts el 2010 són una arma de doble tall de cara a les eleccions del 2014. I els recents indicis de sociovergència, amb l’agreujant d’incorporar com a consellera de Justícia una persona que estava i està visceralment en contra de les consultes independentistes –és a dir, en contra del més elemental exercici democràtic d’una col•lectivitat: el dret de preguntar-se el que vulgui, quan vulgui i com vulgui, i a respondre’s a través de les urnes–, compliquen molt les coses.

Artur Mas hauria de fugir de la sociovergència per diverses raons. Tres si més no. Una, perquè el resultat electoral del 28-N va deixar ben clar que l’expulsió del Partit Socialista del poder no era perquè hi tornés encaputxat. Dues, perquè a CiU li pot passar com a Esquerra en el sentit que el gruix dels seus votants se sentin traïts en veure transmutat el seu vot catalanista en vot espanyolista en la mateixa mesura que es van sentir traïts molts votants convergents arran del pacte de CiU amb el PP. I tercera, perquè, com més notòries siguin la sociovergència i les renúncies nacionals, més elevada serà la collita que el 2014 farà Solidaritat. Des del punt de vista de l’estratègia política, s’entén que a CiU li faci més nosa Solidaritat que Ciudadanos. Bàsicament perquè mentre la primera fa ombra al seu catalanisme, els segons, per contrast, el fan més lluminós. Però no crec que l’intent sistemàtic de desacreditar i desfavorir Solidaritat tingui rendibilitat electoral. Més aviat al contrari. Sobretot si els progressos de caràcter nacional no arriben o tenen forma d’engruna. És molt lloable que Artur Mas tingui com a prioritat treure Catalunya de la crisi, però haurà d’explicar com pot sortir de la crisi un país emmanillat, que no té capacitat legislativa, que no gestiona els seus propis recursos i que pateix una espoliació de 22.000 milions d’euros anuals.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.