Josep Arasa i Ferrer

Els nostres avantpassats al llarg dels segles, observant les plantes,  van configurar un conjunt farmacològic que va perviure fins l’adveniment d’una modernitat que ha intentat fer desaparèixer tot allò que no és rendible econòmicament. Recentment, he publicat un parell d’articles sobre els remeis d’apotecari del segle XIX que han provocat, a alguns lectors/eres, comentaris i preguntes sobre les plantes remeieres populars al Penedès, intentaré apropar-me a algunes i a les seves virtuts.

La diversitat geogràfica i climàtica de la vegueria propicia una gran diversitat vegetal. Els nostres avantpassats tenien un profund coneixement de la natura i de les propietats de les plantes que els ajudaven a sobreviure i a guarir-se en cas de malaltia. Sabien quines plantes podien menjar i quines anaven bé per curar malalties i ferides. Aquelles plantes que no podien collir directament per consumir fresques, o seques, les compraven als mercats. Malgrat que fou a l’edat mitjana quan els herbolaris tingueren més importància, la seva presencia als mercats o com a venedors passavolants, es va allargar fins a mitjans del segle XX.

Del magraner, ultra els fruits, s’utilitzaven l’escorça de l’arrel. Es recomanava per abaixar la febre, contra les angines i era molt eficaç per combatre les tènies, les diarrees i les hemorràgies.

Les ortigues, aquella planta caracteritzada per tenir pèls que alliberen una substància àcida que fa coïssor i inflamació a la pell, es recomanava per curar les infeccions urinàries, combatre els càlculs renals, curar la pròstata, el mal d’ossos, les lesions cutànies o l’anèmia pel seu alt contingut de ferro. En alguns masos es feia servir com hortalissa de la mateixa manera que els espinacs.

La sajolida és una mata que només és llenyosa a la base, les flors són blanques o violàcies. Tota la planta, i principalment les fulles, desprenen una olor forta i tenen un sabor astringent i amargant. Es feien infusions per tractar els còlics, les flatulències, les diarrees, els desordres menstruals, la tos de pit i, a Torrelletes, em recorden que no en podien beure les dones embarassades. De la sajolida se’n feia un oli que servia pel tractament de la calvície, per l’artritis i com “afrodisíac masculí”.  Els ous ferrats amb sajolida diu que són deliciosos.

Una de les plantes de les quals tothom explica mil virtuts és la flor de sant Joan, també coneguda com el pericó o espernallac. Serveix per espantar els mals esperits penjant-ne un ram a la porta; per curar els desllorigaments musculars de matxos, mules i bestiar en general emprant-la com a cataplasma; guareix l’asma si en fumes les fulles seques; cicatritza les ferides, o fa passar la tristesa o melangia (depressió). Amb els seus brots florals es feien infusions que, a Cal Cartró, diuen que  no podien ser parells, 3 o 5 flors per cada infusió. Calmava els trastorns menstruals, els de la menopausa, la inapetència, les flatulències, els paràsits intestinals, la conjuntivitis i fins i tot la  faringitis.

Publicat a El 3 de vuit el 19-02-16