ELS ALTRES FRANCESOS

Deixa un comentari

Durant la campanya electoral francesa, molts grups van sortir al carrer per convèncer la població dels suburbis perquè votés als comicis. El setmanari Directa explica en aquest text la sorprenent mobilització de la població més exclosa.

 Josep Maria Coll / Directa * (08/05/2007)
El que converteix en banlieue Le Miráil és una línia imaginària marcada per una ronda de circumval·lació que el separa i el rebutja de Tolosa de Llenguadoc. El suburbi no consta de molts edificis. En principi, els HLM (vivendes de protecció oficial sobre el paper) alberguen centenars de persones que conviuen en pisos estrets. Els imponents blocs geomètrics d?onze plantes tots semblen iguals, però de prop cada portal és diferent.

És una clara mostra del que Ignacio Ramonet anomena ?barraquisme vertical?. Cadires, formigó armat, passadissos llargs i foscos, pocs ascensors i masses escales. Aquí i allà notes estridents de colors a les peces de roba esteses als diferents balcons. Els vells veuen passar la vida des de la urbanització. La cultura de la banlieue és més propera al rock mestís i al break dance que a la Shakira i l?Elton John. El barri és una de les 750 punts urbans depauperats de França, anomenats eufemísticament Zones Urbanes Sensibles (ZUS), on hi viuen cinc dels seixanta milions d?habitants del país.

Les pèssimes condicions de vida als suburbis fan que hi hagi poques possibilitats de sortir-ne. Malgrat tot, les banlieues no són un espai urbà no tancat, l?ascensor social funciona per una part no majoritària dels seus residents. Entre el 1990 i el 1999 el 53% dels habitants dels suburbis els havien abandonat coincidint amb una millora de la seva economia.

Ara bé, si la població que es promociona socialment aconsegueix abandonar els suburbis, el seu lloc és ocupat immediatament per nouvinguts provinents dels subsectors més baixos de l?escala social, configurant als suburbis una realitat endèmica de pobresa i marginalitat. Així es construeix el gueto: com el receptacle de la població marginada per la seva condició econòmica, ètnica i religiosa.

De suburbis blancs a rojos

Els habitatges degradats dels suburbis, ara caracteritzats per la pobresa i inseguretat, van ser edificats als anys seixanta per rebre els adinerats pied noirs acabats d?arribar de la recentment independitzada Algèria (1962). No obstant, els seus inquilins finals serien els immigrants provinents de les colònies africanes que vinguts durant els trenta anys daurats de l?economia europea que van des de la postguerra als anys vuitanta. El que en un principi havien de ser els suburbis blancs, van acabar sent els suburbis rojos.

Amb l?inici de l?era neoliberal i l?adveniment de l?atur, just quan s?acabaven les polítiques socials de plena ocupació, els fills de la immigració arribaven al mercat laboral.

El suburbi, malson postmodern

Mentre que la renda anual de la població dels suburbis només és el 61% de la renda mitja nacional francesa (dades de 2001), l?atur representa el doble de la taxa de desocupació de la resta de l?estat. Així mateix, la taxa d?activitat de les dones es troba deu punts per sota de la mitjana i gairebé un de cada tres joves està a l?atur.

El fracàs escolar és el doble de la mitjana francesa i la població laboral no qualificada (30-40%) duplica la mitjana nacional (17,7%). Per acabar-ho d?arrodonir, les ZUS tenen una taxa de delinqüència un 50% més elevada que a la resta de França. No és gens estrany que, deixats de la mà de Déu, els habitants dels suburbis hagin de recórrer freqüentment al sector informal de l?economia per tal de sobreviure.

El problema adquireix una dimensió dramàtica amb una bona part de la població dels suburbis que és procedent de la immigració en primera, segona o tercera generació. Pots ser llicenciat universitari amb notes excel·lents, però pel simple fet d?anomenar-te Mohammed enlloc de François, o de tenir fixada l?adreça a la cité, tens un motiu suficient com perquè el teu currículum faci cap a la brossa. A l?apartheid social se li suma l?ètnic.

Si hem dit que l?atur dels joves dels suburbis era del 20%, el dels joves de procedència africana arriba fins al 50%. Enfront el 5% de la població francesa amb títol universitari sense feina, els titulats d?origen magrebí a l?atur arriben fins al 25%.

El conflicte laboral

Segons Sami Naïr, aquesta discriminació ètnica, social i geogràfica només s?entén si es comprèn que la demanda de treball d?aquests col·lectius no és igualment considerada pels empresaris que veuen en els habitants dels suburbis tots els seus prejudicis projectats, així com la mà d?obra barata ideal per alimentar les indústries de la construcció, l?hosteleria i la confecció.

A la suma, els joves fills de la immigració, francesos com els que més, es veuen confinats a créixer en un món sense esperances en el marc de la discriminació professional i de l?atur massiu, del racisme i de la segregació en guetos.

Una joventut que esdevé en temps de dificultat el cap de turc dels fracassos particulars dels francesos, sense resignar-se a deixar-se circumscriure del tot en els seus ensembles decadents. Com diuen els versos de Mounsi, un cantautor d?origen algerià:

Pour nous, le Nil, c?est la Seine,
Les Pyramides, c?est les HLM.
En mon Egypte de banlieue
Renaissent des Ramsès III
Qui n?ont rien de Pharaons
c?est la seconde génération.

(Per a nosaltres, el Nil, és el Sena / Les Piràmides, són els HLM / Al meu Egipte els suburbis / Reneixen dels Ramsès III / Els que no tenen res de Faraons / són la segona generació)

(*) Directa és un setmanari de comunicació pensat, dirigit i sostingut des dels moviments socials i pels moviments socials.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 10 de maig de 2007 per Josep Arasa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.