Josep Arasa i Ferrer

L’ex-president Maragall ja pot dir misses, tothom ho perdonara.

He deixat passar uns dies des de les declaracions públiques del President Maragall, per veure si algú donava una resposta important, i tan sols he escoltat algun estirabot, bones paraules  i silenci.

La primera reflexió que és pot treure de les seves declaracions es l’intemporal de les mateixes. Perquè no deia tot això quan estava succeint?. Perquè no exposava públicament que estava rebent fortes pressions tal i com tothom intuïa? Perquè no deia que la Generalitat no era sobirana i el seu President és veia obligat a claudicar davant el Cap del Govern espanyol.? Perquè no deia que és sentia enganyat per en Zapatero i el seu propi partit?.I perquè si tot això considerava que afectava la dignitat de Catalunya i les seves institucions, no era valent i dimitia?

Es cert que el nou Estatut va ser el treball de tres anys i que després del vergonyós pacte Mas-Zapatero i el sedàs del Parlamento no serà ni foc d’encenalls, però fer-nos creure que la solució hagués estat reformar la Constitució es creure-ns tan estúpids com ens va considerar en Mas.

Si el jacobinisme espanyol no ha permès el canvi del model estatutari, difícil (impossible) es d’entendre que haguessin acceptat una modificació de la seva Constitució.

I mentre els polítics callen. Els uns per cortesia gremial, els altres per no espatllar el compromís de tres anys de treball, alguns perquè no és políticament correcte i el PP perquè justifica els seus propis arguments. I no passa res, el país resta trist i ensopit.

Si els països poguessin estar deprimits, Catalunya ja visitaria el psicòleg.

I estem de sort que els morts no pequen.