Josep Arasa i Ferrer

Recordo emocionat la veu trencada de la Teresa Rebull quan cantava una nit d’estiu a Castres (Occitania) a principis dels anys 80.

S’havien organitzat unes jornades catalanes de les que jo n’era el coordinador i responsable. Tota la vila respirava catalanitat. La presencia dels diables de l’Arboç i d’altres grups folklòrics animaven els carrers plens de senyeres. La fira local tenia com a convidat principal el nostre país. La delegació catalana era amplia i d’alt nivell, estava presidida per l’Honorable Barrera, president del Parlament de Catalunya. El Barça, amb el sr. Casaus al cap davant, exposà una bona part de les seves copes i va ser centre d’encuriosits. El president de la Cambra de Comerç Industria i Navegació de Barcelona mantingué un col·loqui amb els empresaris. Paral·lelament hi hagué multitud d’actes turístics i promocionals. Al museu Goya es celebra una exposició d’en Grau Garriga i en el teatre local va fer diferents recitals Teresa Rebull. 

La seva actuació em va permetre conviure uns dies amb una de les activistes mes joves del nostre país.  Sobrepassava els 60 anys i la seva vitalitat era admirable. Feia de la nit dia i em deixava bocabadat amb les seves histories. Teresa Rebull va ser militant del POUM i patir repressió pel fet de ser-ho. Amb la seva paraula planera obria els seus records i la porta de Camús, Sartre o Brassens. Parlava de pàgines dolorosament viscudes, d’ una guerra llarga i perduda, d’un exili i de gent estimada. I parlava de projectes, de revolucions, del triomf que no va ser el 68. Va arribar gran a la Nova Cançó, però creixia a l’escenari i l’utilitzava per fer la seva revolució permanent.  A Castres  amb la Teresa, és podia tornar a creure amb la utopia.

Posteriorment he coincidit amb ella en diferents ocasions i mante el mateix esperit, les mateixes angoixes, el mateix desig. Era antifeixista i és una gran lluitadora. Encara és una jove transgressora avui que ja sobrepassa els vuitanta cinc anys.

El mes de Juliol passat se li va fer un homenatge al Palau de Música, aquest mes la revista Sapiens li dedica quatre planes. Merescuts i tardans reconeixements.

El meu pare, desaparegut fa alguns anys, l’homenatjava molts matins quan s’afaitava entonant la seva cançó. Ell també va participar a la batalla de l’Ebre amb el 240 batalló, 60 brigada mixta. Havia vist com la mort s’enduia amics i companys a les serres de Pandols i Cavalls.