Josep Arasa i Ferrer

Pateixo com totes les catalanes i catalans una insulsa campanya electoral, que transporta cap els llims dubitatius, o cap a l?abstenció mes descarnada.

Un Mas prepotent que ens considera estúpids i vol que oblidem els seus  pactes recents en la negociació de l?Estatut. Un personatge que exposa públicament, i sense vergonya, la necessitat d?un lideratge fort amb un discurs més propi de la dreta dels anys 30 que de la realitat social actual.

Un Montilla feble, dubitatiu i avergonyit, que actuant a la defensiva no es considera hereu de res, ni anuncia cap esdevenidor il·lusionador. A les dificultats lingüístiques i oratòries que li son pròpies, hi afegeix el desprestigi centralista del seu partitmare,  sense que altrament pugui enlairar la bandera neocatalanista que va deixar en Raventos.
Esquerra ha perdut el seu cognom de republicana, no ha emprat el concepte independència al llarg de la campanya, i en Carot postula victimisme per prendre vots convergents. L?home esta fent una campanya igual que la dels altres, amb un uniforme encorbatat que no li escau i anunciant el seu desig infantil de ser president de la Generalitat. Amb la seva actitud esta diluint la seva identitat històrica i perdent els votants diferenciats, joves o adults, radicals i independentistes. Ja diu Humberto Eco ?que quan l?esquerra per raons conjunturals es veu obligada a fer una política de dretes, qui guanya sempre es la dreta?. Esquerra no ha sabut (o pogut) capitalitzar cap dels encerts dels darrers anys de govern; no ha sabut transformar l?entrevista amb ETA com un fet positiu; ha estat sacrificada amb anècdotes i la seva inexperiència i afany de poder l?han fet encepegar en paranys il·lògics. En el govern han tingut encerts, però tot ha quedat difós. Es difícil, des de fora, trobar-hi una explicació. Després de  les eleccions es fàcil preveure remor interna a Esquerra Republicana.
Saura es mante fent la viu-viu, amb un no mullar-se, ni aspirar a res més del que te. Cada cop s?assembla més a una marca blanca del PSOE.

Les campanyes mes honestes son les dels grups extra-parlamentaris. Salvant les diferencies evidents, a els Antitaurins, a el Partit Comunista de los pueblos de Espanya, o als diferents col·lectius feixistes,  no els hi cal amagar res, poden parlar clarament i estan sotmesos, per raons de la llei electoral vigent, a la mateixa marginació promocional. I es una pena, perquè veien el que hi ha als partits parlamentaris, caldria permetre l?entrada de noves idees i noves maneres de fer en a la política actual.

I mentre els electors patim els intents de suborn que desgranen alguns líders -audiòfons, anglès, metro per les nits, etc- no escoltem enlloc cap referència econòmica seriosa, ningú ens parla de la bombolla immobiliària, de l?encariment del preu dels diners, del  malbaratament de les subvencions agrícoles, de la des-localització de les industries, del desori educatiu o del problema greu de civisme a les aules o al carrer, ni de la manca de investigació, ni de les solucions al transport públic a les zones rurals de Catalunya, ni del manteniment de les nostres masies, o de la difusió de la xarxa de cable perquè arribi a totes les llars del país. De l’urbanisme i el respecte al paisatge, de la preservació del territori o de un pla seriós d?energies alternatives….
Queden pocs dies perquè acabi el malson de la campanya. Quants dies falten perquè millorin les estructures polítiques i els polítics que les fan anar_J.