SEGRIÀ, PENEDÈS, I COVID 19

La tecnologia va fer desaparèixer les colles de collidors. La legislació laboral ha fet desaparèixer la denominació, avui ja no són collidors o veremadors, són temporers.

L’estiu no flaireja sol i platja per tothom. Milers de persones es desplacen  arreu de l’estat per treballar en la recollida de la fruita i cada any passa el mateix: centenars acaben malvivint de qualsevol manera i treballant en condicions pèssimes. Tot per aconseguir uns ingressos de subsistència. I aquest any es torna a repetir, però amb el problema afegit del coronavirus. I aquelles persones que buscant feina no semblaven preocupar a ningú ara, preocupen a tothom.

El dia 5 de juliol la Generalitat i l’Unió de Pagesos xifraven en un 90% dels que ocupen els pavellons del Segrià els que no són temporers, sinó persones sense papers i que, per tant, legalment no poden treballar en aquesta campanya.

Actualment és gairebé impossible que un immigrant, que ha arribat a l’estat espanyol de manera irregular, pugui aconseguir un permís de treball. Ha de demostrar que ha viscut tres anys a Espanya i després aconseguir un contracte de treball d’un any, de jornada completa, amb un sou superior al mínim interprofessional. Els “sense papers” que han arribat al Segrià no es poden contractar formalment. I si algú els ofereix feina, serà en negre i, en conseqüència, no compleix ni lleis, ni convenis. Tot i així, molts dels que no tenen papers acaben trobant feina al camp. Si no fos així no anirien a aquest escenari de precarietat. Per ells la “nova normalitat” és molt vella.

Entre les persones desplaçades al Segria, els sanitaris constaten les dificultats per rastrejar els casos de Covid 19, la mobilitat i inseguretat comporten el desconeixement dels companys amb qui treballen o dormen, i la precarietat econòmica en la que viuen no els hi permet deixar de seguir buscant feina. Amb aquestes circumstancies el seu confinament i l’aïllament són molt difícils.

Durant l’estat d’alarma estatal les mesures de contenció de la mobilitat no han funcionat, i a Lleida han arribat persones des de Canàries, València, Múrcia, Galícia, Granada, Madrid, País Basc i fins i tot d’Itàlia. Quantes d’aquestes 30.000 persones, en acabar la seva estada a les terres de Lleida, vindran al Penedès a buscar feina, seguin un itinerari agrícola tradicional, que els permet satisfer la seva subsistència econòmica?.

La collita al Penedès no es preveu bona, ni la quantitat de feina extraordinària, però això no impedirà la mobilitat social. Amb l’experiència del Segrià, al Penedès hem aprés la lliçó?. Les administracions han de ser sensibles amb els sectors socials més perjudicats. Les autoritats sanitàries, els consells comarcals del Penedès, la Mancomunitat, la DO, els principals ajuntaments o els partits polítics  ja estan preparant un pla d’acollida?.

Les preguntes a fer són tantes com problemes han tingut al Segrià. Quins llocs del Penedès hi ha previstos, amb les mesures sanitàries adients, per a que dormin? Com es controlarà la contractació? I als qui aprofitant la situació contractin il·legalment? I els desplaçaments?. Quina serà la infraestructura de rastreig en cas que hi hagi algun cas positiu de Covid 19?. Es tractarà, simplement, com un problema d’ordre públic? Es deixarà la gestió a les organitzacions socials voluntàries?. Quedarà la porta oberta a la incertesa? .

Al Segrià no hi ha hagut temps per aturar l’escalada exponencial de la malaltia. Al Penedès, abans que sigui massa tard, encara i som a temps d’organitzar-nos sense prendre mesures més dràstiques que, com ara ja sabem, tenen un impacte brutal sobre la salut i l’economia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *