JOSEP TORT I COLET, (La Ràpita, Penedès) per Xavier Jimenez i Prunera

Tot i que no em considero cap estudiós de la Guerra Civil espanyola ni de la posterior dictadura franquista he d’admetre que, com a català i home de lletres, sempre he sentit força curiositat per ambdós esdeveniments històrics. Òbviament, no es tracta de cap curiositat o interès estrany perquè segur que molts dels meus coetanis (jo sóc del 68) encara heu pogut conèixer parents que van patir tant una cosa com l’altra i que, per tant, poc o molt us hauran pogut proporcionar informació de primera mà al respecte. Dissortadament, no ha estat el meu cas. Tant el meu avi patern com matern van morir relativament joves i a les meves àvies mai els hi va agradar massa això de parlar de política. Possiblement pels tristos records que d’aquesta etapa en tenien però també perquè mai havien estat persones massa compromeses ideològicament i perquè degut a la seva condició humil prou feines havien tingut, sens dubte, en preocupar-se de tirar la família endavant. Total, que el poc que sé de la meva família en l’esmentat context històric ho he anat descobrint, bàsicament, gràcies a hores i hores de navegació per la xarxa.

De totes les troballes, però, la que més m’ha frapat (i més m’ha sorprès, per descomptat) ha estat la de l’expedient penitenciari del meu oncle avi Josep Tort Colet. Un expedient que ningú de la meva família més propera coneixia (tret d’alguna dada imprecisa i genèrica, és clar) i que, al meu parer, sintetitza a la perfecció el drama pel qual van haver de passar milers de represaliats o presos polítics del franquisme. Però anem a pams.

D’entrada dir-vos que jo al Josep no el vaig conèixer mai. Fill del Ramon Tort Solanas i de la Teresa Colet Parés, el Josep era el més gran de tres germans –els altres dos eren el Jaume (1904-1983) i la meva àvia Pilar (1910-2002)– i havia nascut l’any 1902 a la casa pairal de la família Tort. Concretament, al número 15 del carrer Mare de Déu a La Ràpita, una barriada de Santa Margarida i Els Monjos (Alt Penedès). Pagès dedicat a la vinya, com la majoria dels seus avantpassats, el més probable és que el Josep (i el seu pare, és clar) fossin rabassaires. Dic “el més probable” perquè ma mare creu que les terres de l’avi Ramon eren seves. Tot i així, insisteixo, el més probable és que el Josep, el seu germà Jaume i el Ramon, el seu pare, fossin rabassaires. Un terme, rabassaire, que procedeix de rabassa morta i que defineix al pagès que treballava les terres d’un propietari amb el qual s’establia un contracte de conreu en règim emfitèutic (arrendament de terres) que només quedaria dissolt si les dues terceres parts dels ceps conreades deixessin de ser productives o bé haguessin passat 50 anys des de la seva signatura. A fi i efecte de defensar les seves posicions envers els propietaris, però, els pagesos dedicats a la vinya van decidir sindicar-se l’any 1922 sota el nom Unió de Rabassaires. I el Josep, òbviament, no va tardar gaire temps en afiliar-se a aquest col·lectiu.

D’abans de la guerra, però, només sé que el Josep va quedar orfe de mare amb 14 anys, que ell i el seu pare (en segones núpcies) es van casar alhora (el Josep, curiosament, amb la filla de la seva pròpia madrastra, la Lola Urpí), que va tenir dos fills (el Joan i la Teresina) i que la seva implicació amb l’esmentat sindicat vitivinícola va anar progressivament en augment. Amb el sindicat i amb els ideals republicans d’Esquerra Republicana, per descomptat, doncs no oblidem que tant Lluís Companys com el seu partit sempre van defensar els interessos dels pagesos i de les classes més desfavorides. A més, la majoria de rabassaires també militaven a Esquerra Republicana, que al poble tenia la seva seu a la Societat Coral Republicana La Margaridoia. Potser per això mateix, just quan va esclatar la guerra el Josep fou escollit per formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Santa Margarida i Els Monjos en representació de la UdR conjuntament amb el Joaquim Vergés i Joan Sonet (de la CNT), el Josep Casany (de la UGT) i el Joan Vinyals (del POUM). Un comitè la primera mesura del qual (concretament el dia 20 de juliol, dos dies després de l’Alzamiento) va ser cancel·lar d’immediat la Festa Major i anar a tallar els plataners del poble per posar-los al mig del pont junt amb sacs de terra i ciment a fi i efecte de barrar el pas als rebels nacionals que poguessin aparèixer. Posteriorment, fou regidor de l’Ajuntament per la UdR entre octubre de 1936 i setembre de 1937. Tot això ho sé gràcies a dues fonts: al portal web totselsnoms.org, projecte de recuperació de la memòria històrica (1931-1978) al Penedès, i a la inestimable col·laboració del Josep Arasa Ferrer, administrador de la pàgina de facebook SMMonjos Memòria.

A partir d’aquí, però, comencen les llacunes. De la incorporació del Josep a les files republicanes, per exemple, no en tinc cap constància. El que sí sé és que poc abans que finalitzés la guerra el Josep fou sotmès a un consell de guerra (el 25 de març de 1939) i posteriorment traslladat a la presó de Vilafranca del Penedès per una sèrie de fets que havien succeït a Santa Margarida i Els Monjos entre febrer de 1936 (eleccions generals guanyades pel Front Popular) i l’inici de la guerra (18 de juliol de 1936). Uns fets que, per cert, consten de forma extremadament enrevessada i confusa a l’atestat de la Comandancia de la Guardia Civil de Barcelona (puesto de Vilafranca del Penedès) que vaig obtenir del portal PARES (Portal d’Arxius Espanyols). Tot i així, si es pot arribar a alguna conclusió podríem dir que l’atestat acusa al Josep i a un munt de ciutadans del poble militants de diferents partits i associacions sindicals (Esquerra Republicana, CNT, UGT, POUM, UdR, etc.) de tot un seguit d’aldarulls, robatoris, detencions, assassinats i crematori d’esglésies. Tot i així, també és possible que el consell de guerra i la sentència a pena de mort del Josep s’hagués fonamentat en les confiscacions de l’església de La Ràpita i de la finca de Les Masses. Dues confiscacions que es varen produir al juny de 1937, quan el Josep ja era regidor de l’Ajuntament per UdR.

Sigui com sigui, tots els implicats a l’atestat varen sembrar al poble el que els franquistes van passar a denominar com a terror rojo o marxista. I molts d’ells (destacats en fons groc), els tornarem a trobar, conseqüentment, al llistat de ciutadans de Santa Margarida i els Monjos jutjats per tribunals militars que em va proporcionar el Josep Arasa i que inclou els següents noms: Jaume Bertran Bosch, Manuel Bertran Ferrando, Crispi Bertran Raventós, Pere Batet Canals, Antoni Bolet Soler, Manuel Carreño González, Josep Casany Morató, Miquel Castellví Figueres, Joan Domènech Robert, Pere Fernández Martos, Josep Francech Solé, Miquel Galindo González, Antoni Gatell Quer, Francesc Gatell Quer, Josep Gatell Figueres, Antoni Guillén Castejón, Josep Guasch Beltran, Joan Jané Cañas, Pau Jané Figueras, Ginés Martínez Hernández, Antoni Olivella Orpí, Josep Pagès Duran, Joan Palau Brugal, Joan Pujol Canals, Josep Ràfols Raventós, Pere Raventós Raventós, Josep Ribas Boada, Antoni Rovira Ventura, Joan Santacana Sants, Emili Tomàs Miravet, Joan Torrellas Pallissa, Pere Torrents Cañas, Miquel Torrents Cañas, Josep Tort Colet, Jaume Tutusaus Ràfols, Ramon Viñals Usina, Aureli Viquerin Viquerin i Josep Zamora Vivancos.

Val a dir que fou l’ajuntament franquista de Vicente Samaranch Fina el que va adreçar a la fiscalia el llistat de persones que havien actuat contra les víctimes de dretes. Aquí el veiem l’any 1941 a la recepció del governador civil Antonio Correa. Samaranch és el franquista de les ulleres de sol.

Naturalment, no entraré a valorar si tots ells van actuar correctament o no. I no ho faré perquè evidentment estem parlant d’un context històric molt convuls. El que sí sé és que el Josep i els seus companys eren gent compromesa amb una causa, la de la República. Gent d’esquerres que van veure amenaçada la legalitat vigent i que van actuar, encertadament o no, per defensar-la. A banda d’això, hem de tenir molt en compte que tant l’atestat com l’expedient de la Guàrdia Civil que descriu els delictes comesos pel Josep (i que us adjunto a continuació) són documents escrits per funcionaris adeptes al règim franquista. I que, per tant, la perspectiva des de la que es jutgen els fets és totalment esbiaixada, venjativa i perversa. Tot i així, hi ha un detall en aquest darrer document de la Guàrdia Civil (amb data de 1952, per cert) que em crida l’atenció. L’expedient diu que el Josep és un sujeto peligroso per haver patrullat pels carrers armat i per haver participat en robatoris, saquejos i crematoris d’esglésies però, en canvi, quan es refereix al delicte més greu que li imputaven (assassinat) diu literalment: “se le supone intervino en el asesinato cometido en la persona del vecino de La Ràpita Don Sebastián Romagosa”. És a dir, 16 anys després dels fets (l’expedient de la Guàrdia Civil, insisteixo, és de 1952) el Josep continuava sent un simple sospitós (se le supone) d’assassinat. Un crim mai provat que li va comportar un consell de guerra, una sentència de pena de mort, un posterior indult de la pena màxima i una condemna final de 30 anys de presó que, sortosament, només van quedar en 7. Però bé, no ens anticipem i retornem on ens havíem quedat. A la detenció del Josep per tots aquests fets i al seu trasllat a la presó de Vilafranca del Penedès.

Així doncs, un cop detingut i sotmès a un consell de guerra que el va condemnar a pena de mort (25 de març de 1939), el Josep va estar retingut a la presó de Vilafranca fins que el varen traslladar a la seva nova destinació: la presó cel·lular de Barcelona o, el que és el mateix, La Model. Va ser el 6 de juny de 1939 i aprofitaré un petit article que vaig escriure pel Malarrassa (un diari digital terrassenc) per explicar-vos les meves impressions d’aquesta presó i tot el què he esbrinat sobre l’estada del Josep en aquest centre penitenciari de funest record per milers de presos polítics del franquisme. Diu així:

[Conec molta gent que pensa que el millor que es podria fer amb La Model seria posar-li una tona de goma 2 als fonaments, fer-la saltar pels aires i edificar habitatge social al solar que en quedés. Ho entenc, ho respecto i fins i tot em sembla una molt bona alternativa. Tot i així, jo prefereixo, sincerament, l’opció que en el seu moment va prendre l’Ajuntament de Barcelona: conservar l’edifici (o una part, almenys), obrir-lo al públic i convertir-lo en un centre d’interpretació de la repressió política i social. En part perquè sóc un ferm defensor de la memòria històrica. I en part, també, perquè trobo molt curiós i paradoxal que una presó que es va dissenyar com a modèlic paradigma del que havia de ser un innovador, modern i funcional centre penitenciari del s. XX (Hotel Entença li van arribar a dir) s’acabés convertint, en canvi, en un modèlic exemple de presó sinistre, obsoleta i massificada. I en un destacat símbol, és clar, de la més pura i dura repressió franquista. 

Per aquest motiu, doncs, el meu principal al·licient el dia que vaig trepitjar per primer cop La Model va ser conèixer més d’aprop la presó on el Josep Tort, el meu oncle avi, va estar engarjolat com a pres polític durant cinc anys i mig. Concretament, del 6 de juny de 1939 a finals d’octubre de 1944. Els anys més durs i sagnants, sens dubte, de la dictadura franquista. Primer, cinc mesos al corredor de la mort, esperant que qualsevol dia els militars se l’emportessin al Camp de la Bota per afusellar-lo o que decidissin escanyar-lo pel salvatge mètode del garrot vil. I després, un cop indultat, complint una condemna de trenta anys. El seu delicte, haver lluitat per la causa republicana, haver estat membre d’Unió de Rabassaires (sindicat vitivinícola molt proper a Lluís Companys i Esquerra Republicana) i haver-se vist embolicat en una sèrie d’aldarulls al seu poble natal (Santa Margarida i Els Monjos) la causa judicial dels quals (“sembraron el terror marxista” diu) mai va quedar gens clara.

Per més que ho intento, però, em resulta molt difícil imaginar-me com devia ser el dia a dia del Josep a la quarta galeria de La Model durant tots aquells anys. Em resulta difícil perquè es concentren tantes variables adverses al mateix temps que suportar-les totes alhora devia ser una tasca gairebé homèrica. Em refereixo a l’angoixa de qui es veu sentenciat a mort, a l’amuntegament dels presos (fins a dotze dormint capiculats en una cel·la individual de nou metres quadrats) en un centre concebut per a vuit-cents reclusos que n’allotjava més de tretze mil l’any 1940, a les infectes condicions higièniques que es traduïen en malalties de tota mena i que facilitaven que les rates i les xinxes campessin al seu aire i, òbviament, al fred, la calor, la gana i la set que devien patir tota aquella munió de persones castigades -en definitiva- per no haver donat suport a un cop d’estat feixista..

Per si fos poca cosa, caldria afegir un altre element fatídic. La humiliació. La tortura psicològica. La degradació moral. Perquè si bé l’ésser humà és capaç de sobreviure en les condicions físiques més adverses, aconseguir neutralitzar alhora la violència ideològica del torturador/botxí comporta, certament, un esforç emocional titànic. I en aquest context entren en joc personatges com l’Isidro Castillón López, director de La Model i autor de la famosa frase “Un preso es la diezmillonésima parte de una mierda” o el cruel i venjatiu capellà del centre, el Bienvenido Lahoz Laínez, conegut per la seva malaltissa obsessió de convertir els reclusos comunistes al nacionalcatolicisme. 

Així doncs, era freqüent que els presos haguessin de participar a totes les celebracions religioses que es duguessin a terme a la capella del panòptic (per Nadal, inclús, fent esperpèntics pessebres vivents) i que, naturalment, cantessin el “Cara al sol” com a colofó de cada acte. De tots aquests actes, però, en destaca un de molt concret. El que es va celebrar amb motiu de la visita a La Model del general Luis Orgaz Yoldi, Capità General de Catalunya, i el seu fidel secretari el Tinent Coronel Emilio Ruíz del Árbol el 20 d’agost de 1939. Una visita que va comptar amb una missa cantada i amb una filípica als presos per part del mateix Orgaz Yoldi. Com a dada anecdòtica, afegir que l’esmentat capitost franquista va fer seva l’eloqüent descripció de l’aristòcrata i intel·lectual feixista Agustín de Foxá Torroba respecte als presos republicans: “Eran una masa revuelta formada por mujerzuelas feas y jorobadas, niños anémicos y sucios, tipos cojos, obreros de mirada estúpida y maestritos amargados y biliosos”. Una descripció realment conmovedora.

 En fi, que us recomano visitar La Model de totes, totes. Tant si voleu mantenir viva la memòria històrica com si, senzillament, us pica la curiositat o el morbo. Arquitectònicament no és cap meravella, però té el seu què. I recordeu que a banda de presos polítics com el president de la Generalitat Lluís Companys, el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, l’anarquista Salvador Seguí El noi del sucre, l’artista Helios Gómez, l’antifeixista Salvador Puig i Antich o l’activista Lluís Maria Xirinachs, també van passar-hi temporades allà delinqüents tan mediàtics com l’assassí en sèrie Manuel Delgado Villegas El arropiero, el quinqui Juan José Moreno Cuenca El vaquilla, el gangster francès Raymond Vaccarizi, els atracadors Dani El Rojo i Martí Cots, El Rambo de la Cerdanya o el financer mangui Javier de la Rosa. Per la meva part i per raons òbvies, però, em quedo amb el Josep Tort, el meu oncle avi. Un de tants catalans anònims que van pagar un preu molt alt, massa i tot, per defensar la democràcia d’aquest país.]

Dissortadament, però, l’historial penitenciari del Josep no acaba a La Model. I francament no sabria dir-vos si les seves noves destinacions serien millors o pitjors que la seva estada a l’infecte presó barcelonina. Bàsicament perquè si bé La Model era una presó sinistre i massificada, la Colonia Penitenciaria Militarizada de Montijo (Badajoz) –malnom del camp de concentració extremeny que seria el seu lloc de treball i reclusió els propers 7 mesos– no semblava quelcom millor. Sobretot si tenim en compte que el Josep va ser un dels 170 catalans (d’entre 1500 presos republicans) destinats allà per treballar en les tasques més dures de construcció del canal i la presa de Montijo. Concretament, de l’1 de novembre de 1944 al 6 de juny del 1945. Les dades han estat extretes (a banda de l’apunt a la seva fitxa penitenciària que més avall us adjunto) de la Asociación para la recuperación de la memoria história de Extremadura (ARMHEX).

La segona colònia on va anar a parar el Josep fou el Destacamento Penal de Bustarviejo (Madrid), el 21 de juliol de 1945. Bustarviejo era un altre camp de treball situat a 70 km al nord de Madrid, enmig del no res, on la ma d’obra esclava dels reclusos va servir per construir dos túnels, un viaducte i una estació de tren per la via ferroviària que anava de Madrid a Burgos. A Bustarviejo hi acostumaven a anar els presos polítics abans d’accedir al tercer grau i una de les seves característiques era l’aplicació d’un mecanisme d’enginyeria social basat en la redempció que, segons els seus ideòlegs, havia de reconvertir els presos en subjectes perfectament vàlids pel règim franquista. Reconvertit o no, però, el Josep va sortir d’allà assolint la llibertat definitiva (però condicional, per descomptat) un 21 de març de l’any 1946. La guerra havia acabat 7 anys abans.

Res del que us he explicat hagués sortit a la llum, però, sense la informació que vaig extreure dels dos primers documents que em van ajudar a seguir l’itinerari penitenciari del Josep com a pres polític. El primer el vaig trobar tafanejant a la xarxa per curiositat i és la llista de persones encausades per procediments judicials militars Sumaríssims de l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona (1939-1980) on el Josep hi figura entre les prop de 80.000 persones represaliades pel franquisme en el període que va de 1937 a 1980. I el segon és la fitxa de la Dirección General de Prisiones que em va proporcionar l’AGA (Archivo General de la Administración) i a partir de la qual he pogut he pogut anar encaixant totes aquelles peces que em faltaven.

I poca cosa més. Afegir que un cop lliure el Josep va continuar exercint de pagès a La Ràpita i què, òbviament, la maquinària policial del règim el va continuar vigilant durant molt de temps. Ho confirma l’expedient de la Dirección General de la Guardia Civil de 1952 que us he adjuntat anteriorment. Concretament, a la última frase: “En la actualidad parece ser que observa buena conducta pero se le considera elemento peligroso”. Com a dada anecdòtica esmentar, també, que gran part de la seva família mai va saber res de la seva experiència penitenciària (la majoria creien que durant tot aquest temps havia estat exiliat a França) i que l’únic record que la meva mare (o, el que és el mateix, la seva neboda) conserva d’ell és el d’un home més aviat esquerp i distant; sobretot si el comparem, per exemple, amb el seu germà Jaume, un home molt més simpàtic i rialler. Naturalment, ara la meva mare entén millor perquè el Josep era un home tant seriós i de poques paraules. La seva traumàtica experiència no va ajudar gaire, sens dubte, a fer d’ell un home precisament alegre i afectuós. Per si fos poca cosa, la meva àvia i el seu germà mai van tenir massa tracte. I tan és així que la meva mare ni tan sols recorda exactament quan va morir el seu oncle. Possiblement, però, a la dècada dels 70.

No m’agradaria acabar aquest relat, però, sense retre el meu homenatge pòstum a aquest oncle avi que mai no vaig conèixer i que, no obstant, admiro profundament pel seu compromís amb la causa republicana i, sobretot, per la seva increïble fortalesa i resiliència. I quina millor forma de fer-ho, com no, que amb el document de reparació jurídica emès pel Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya que declara la nul·litat de ple dret de la seva causa penal i que un servidor va demanar per tenir-ne constància i, naturalment, perquè era el mínim que podia fer per ell 80 anys i escaig d’aquell terrorífic periple. Allà on siguis, Salut i República, Josep!

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *