El preu del raïm i el futur del Penedès

El Penedès viu temps difícils, temps decisius. Moments determinants pel seu futur. Des de fora han projectat pel Penedès una central de distribució logística -el Lògis Penedès-, el gran polígon industrial de Cal Vies, el Quart Cinturó, l’autovia A7, un augment desmesurat de trens de mercaderies, i es pateix un preu del raïm ruïnós. Amb aquestes circumstàncies -afavorides per algun partit polític o grup econòmic- el futur del Penedès es perfila negra com el pati reculat de Barcelona, amb la conseqüent pèrdua d’identitat.

Cada gra de sorra que ajudi a resoldre alguns d’aquets problemes serà benvingut, però creure que la solució del Penedès passa -tan sols- per una declaració retòrica d’alguns ajuntaments per a qui els pagesos no han existit fins ara, ajuntaments que han menyspreat el paisatge, o han utilitzat els creixements provocats per les industries pel seu benefici electoral, és fer volar coloms.

Algú de debò creu que el problema del preu del raïm al Penedès s’arreglarà sense un control de la producció -quantitat i qualitat- de la DO Cava que controla el govern d’Espanya?. I algú creu que els grans elaboradors pagaran més el raïm perquè alguns ajuntaments ho reclamin?. Algú creu que un pagès no vendrà la seva vinya a bon preu malgrat que aquest any augmentin el preu del raïm?. Les necessitats del Penedès van més enllà de la reivindicació puntual, els problemes que té la vegueria són amplis i complexes, i les solucions també ho han de ser. “Quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit”, malauradament hi ha institucions que tan sols es miren el dit.

Segons els estudiosos són exemples paradigmàtics d’aquest desgavell SMiMonjos o l’Arboç, on una industrialització desaforada, amb el corresponent creixement social, han capgirat la convivència. Les dues localitats tenen ajuntaments que no han respectat el territori quan han planificat les vies de comunicació, quan han potenciat els polígons industrials que actualment tenen moltes naus buides (al Penedès existeixen 6.000 ha d’espais industrials sense desenvolupar), ni quan han omplert les àrees  urbanes amb habitatges impersonals sense identitat ni relació amb les construccions genuïnes del país, etc, etc..

Quan l’últim cep sigui arrancat, quan el darrer arbre fruiter sigui tallat, quan totes les rieres estiguin contaminades com el Foix, tan sols llavors entendrem que el diner no es menja.  Alguns partits  -per profit electoral o econòmic- no ho han entès i han girat l’esquena al Penedès. Han hagut de ser les associacions veïnals, les plataformes de base, les entitats ecologistes, les que han esdevingut la punta de llança de la salvaguarda del territori.

L’única alternativa possible pel Penedès és l’elaboració d’un pla global que respecti la seva identitat, i transformi la vegueria amb el gran parc agroalimentari proper a la ciutat comtal, seguin l’exemple dels que existeixen a Milà o a Londres. Un pla que allunyi els especuladors i els oportunistes, permeti als pagesos viure del seu treball i als seus habitants ser part integral del paisatge.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *