26 d'octubre de 2005
2 comentaris

Per sempre Ovidi!

LA
CANÇÓ DEL
CANSAT

A Joan Fuster

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d’estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.

Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.

Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,

la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal
son;
m’ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són
covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d’empelt en altres prats.

I en la mort, rellogats dels estels.

És ben trist encara avui parlar,

i posar al seu lloc una història.

Fins ací ens heu fet arribar.

De tan grossa raó, naix la
glòria.

I torne a repetir: sóc alcoiá.
Tinc senyera on
blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de
València.

  1. Només puc dir, preciós. Quanta dignitat i, en canvi, quanta mediocritat la que avui veiem en boca de tants "representants del poble" i intel.lectuals panxa-agraïts. Cal que la present generació, aprenent de mestres com aquests (Pedrolo, Fuster, Estallés…) s’espavili d’una vegada i prengui la pròpia bruíxola, seguint el camí de les generacions anteriors.
    Gràcies per la lletra, Rosadefoc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!