LA TORRE DE CAN PASCOL

Deixa un comentari

La Torre de Can Pascol, també coneguda amb els noms de Torre de Can Pasqual o Torre Rodona, és un edifici de Castellví de la Marca. Està situada a la banda esquerra de la riera de Marmellar, enmig del bosc, dalt d’un penya-segat de 380m d’alçada al nord del municipi, quasi al límit amb el terme del Montmell i molt proper al turó del Castellot, vigilant el pas natural per la riera.

La torre és molt curiosa pel fet de no tenir la base ni rodona ni quadrada, sinó completament rectangular, amb les arestes tan arrodonides que a cop d’ull sembla una obra cilíndrica. És de pedra, tallada en carreus irregulars, té a l’interior una longitud de 250 cm i una amplada de 130 cm. El gruix del mur a la part baixa és d’uns 140 cm. L’alçada actual és d’uns 9 m. Les restes dels forats de pal de biga indiquen que la torre tindria dos pisos. La part baixa és coberta per una volta mig enrunada i està dividida en dos espais per un embigat de fusta. Damunt d’aquest pis hi ha la porta d’accés a la torre, orientada al sud, situada a l’angle corbat i amb arcada de mig punt dovellada. A partir d’aquí el gruix de la paret es redueix uns 20cm. A una alçada d’uns 3,5m d’aquest pis hi ha una nova volta i damunt seu, el terrat de la torre. També hi trobem les restes de l’encanyissat del sostre, una possible xemeneia, un dipòsit de recollida d’aigua, a la planta baixa, cobert per sostre de bigues i arrebossat de calç. La meitat de la torre ha caigut. L’altra meitat que encara es manté dempeus, presenta una important escletxa, que creiem que amenaça la seva continuïtat. Bona part del conjunt resta soterrat i, per tant, apte per a fer-hi intervencions arqueològiques.

La Torre de Can Pascol és d’origen medieval, i probablement fou construïda en l’època del comte Sunyer, fill de Guifré el Pelós. Des del seu inici va ser subsidiària de la fortificació principal de Castellví, el Castellot, amb qui visualment està connectada. Van ser torres emprades per protegir els repobladors de l’entorn de possibles ràtzies sarraïnes. De dia la comunicació es feia a través de senyals de fum, de miralls, o fent onejar draps, i de nit, fent senyals de foc. La seva utilitat va desaparèixer al passar el perill musulmà al primer terç del segle XI.

La torre està adossada a un mas totalment enrunat, amb algunes restes d’edificacions disperses  als voltants. Sembla que tant la torre com la sala annexa van ser habitades fins ben entrat el segle XVIII, després el lloc va quedar despoblat una temporada llarga, fins que a mitjans del segle XIX, s’hi van fer dues petites estances que van ser habitades per masovers que conreaven la terra de l’entorn fins a la davallada produïda per la fil·loxera, a finals del segle XIX, en què tot va quedar completament abandonat de nou.
Publicat a El 3 de vuit el 14-09-18

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 15 de setembre de 2018 per Josep Arasa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.