LA FONT DE LA CAROTA D’IGUALADA

La Font de la Carota, raja de gota en gota” diu la dita popular .  La Font de la Carota està situada sota del Passeig de les Cabres, concretament al carrer Sta. Anna d’Igualada. Per molts igualadins és la font més entranyable, autèntica i bonica de la ciutat.

El Passeig de les Cabres havia estat una pendent que fortificava la muralla de la ciutat. En aquesta pendent s’hi construí la paret que serveix de separació entre el Passeig de les Cabres (que és la calçada superior) i el carrer de Santa Anna (que és el de baix). Uns anys més tard de la seva inauguració, per tal de comunicar passeig i carrer, s’hi van fer les escales que encara avui s’utilitzen.

La utilització de l’aigua del rec resolgué les necessitats industrials de la ciutat. En canvi, l’escassetat d’aigua per al consum domèstic plantejava fins i tot problemes de greu insalubritat per els igualadins. Durant el segle XVIII les fonts existents en la població eren les mateixes de l’època medieval. La font de la Carota està construïda  durant el segle XVIII, va ser restituïda el 1852 en urbanitzar-se el Passeig de la Cabres.

És una font molt amagada, i és l’única font que encara conserva els abeuradors pels animals. Està constituïda per tres arcades cegues obertes al talús vertical que salva el desnivell entre el passeig de les Cabres i els carrer Santa Anna; una arcada  petita, amb la font pròpiament dita, i dos de més grans, en què hi ha els abeuradors. Constructivament, els arcs són de totxo i la resta, de pedra.

El broc sorgeix de la boca d’una carota esculpida amb la boca oberta que deixa brollar l’aigua. Al costat de la font, en unes rajoles, adossades al tercer arc, hi ha unes majòliques de la ceramista igualadina Milós Gras, amb la reproducció d’un sonet d’en Jaume Boloix i Canela (1866-1921) dedicat a la font.

“Plora en la solitud! L’han oblidada/els aucells i les flors i les estrelles,/sols les bruixes, segons algunes velles,/en nits de llamps i trons hi fan bugada./El Passeig de les Cabres l’ha amagada/perquè mai s’hi deturin les donzelles,/no sap res de l’aimant ni de l’aimada./Igualada l’esborra de la llista/quan esmenta ses fonts dignes de nota;/i com són tants i tants qui no l’han vista/i no té per cantor ni una granota,/per això fa la cara tota trista/i li diuen la Font de la Carota.”

També hi podem llegir el poema de Llacuna en el qual s’esmenta la font. És un diàleg entre dos adolescents que passegen per la riera i s’intercanvien descobertes i impressions. La parella, a poc a poc, es fon amb el paisatge de la ribera i entra en l’àmbit de la màgia, de les creences infantils, la por que fa la font de la Carota.

La Font de  la Carota forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Publicat a El 3 de vuit el 07-09-18

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *