SANT PERE DE LA GORNAL

Deixa un comentari

El poble de “la” Gornal, dit antigament “el” Gornal, constitueix el nucli de població agrupada més gran del municipi de Castellet i la Gornal. El topònim Gournal s’esmenta per primera vegada l’any 1062. L’any 1163 un document de la canònica de Solsona parla de Guarnad. El lloc de Guarnallo és esmentat el 1189. El segle XIII, Guarnaa, Guarnaldo i Esguornal.  Desgornal als censos del segle XIV.

Sant Pere de la Gornal és l’església del poble, d’origen romànic. Apareix documentada com a parròquia per primer cop els anys 1279-80. Durant el segle XVI s’hi va fer una reforma important, de tal manera que gairebé desaparegué tota resta de l’antiga construcció. L’edifici de l’església és de tres naus, amb absis  semicircular neoromànic, totalment refet al començament els anys vint del segle passat. Compta amb un notable campanar d’espadanya, de tres ulls, d’època barroca,. És també un element remarcable del conjunt la torre del rellotge, de planta quadrada. Durant uns treballs de restauració i neteja de les parets fa pocs anys van sortir al descobert un tros de mur sud que se suposa pertanyia a l’edifici romànic

Actualment l’església forma un conjunt amb un porxo i l’edifici de la casa rectoral, que va ser refeta per l’arquitecte Joan Bassegoda i Nonell l’any 1971. El doctor Joan Bassegoda (1930-2012) fou un arquitecte especialista en restauració de monuments, catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i director de la Reial Càtedra Gaudí. Va publicar nombrosos treballs, especialment sobre història de l’arquitectura catalana vuitcentista, entre els quals destaca “El gran Gaudí” (1989), possiblement la monografia més detallada sobre el gran arquitecte modernista, del que fou un dels millors especialistes.

Al porxo de l’església i de la casa rectoral es conserven diversos capitells i algun fragment de columna que foren trobats no fa gaires anys, arran de les obres de restauració de l’església. La superfície d’aquests capitells, de factura molt senzilla, presenta vuit cares. Es conserven també una pica de beneir, semiesfèrica de trets simples. Fa 43 cm d’alçada total, 27 cm de diàmetre superior i 24 d’obertura de boca amb una fondària de 10 cm. La superfície exterior de la pica te una decoració a base de dues motllures longitudinals als extrems superior i inferior i una creu al centre i, al costat, una mena de formes ovals. La peça es troba força erosionada i presenta la base escapçada.

Hi ha també una antiga columna, i una base de secció circular que, per la seva forma, podria haver estat el suport de les columnes que devien aguantar els capitells. Resulta difícil precisar una datació totes les peces esmentades. El treball tosc de la pedra, el grau d’erosió, i la simplicitat dels motius decoratius fa pensar en un estil preromànic, dins del segle XII.

Publicat a El 3 de vuit el 18 de maig de 2018

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 19 de maig de 2018 per Josep Arasa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.