Josep Arasa i Ferrer

Al Baix Penedès s’han trobat restes arqueològiques de terra cuita. A Tomoví, una finca propietat de  l’Ajuntament del Vendrell situada al terme d’Albinyana d’on els vendrellencs obtenen l’aigua, hi ha un forn de ceràmica del segle II dC i, des d’aleshores, es creu que la producció de ceràmica hauria continuat al llarg dels anys fins als nostres dies.

La presència de la ceràmica com a activitat econòmica contemporània al terme del Vendrell es remunta als segles XVII i XVIII, coincidint amb l’aparició de la vinya al municipi. La terrissa del Vendrell té unes formes i uns colors característics: el càntir i la gerra, el color verd i el color mel. Al 1879 consten les primeres referències de tallers terrissaires. Havien d’estar fora de les muralles de la vila per motius de seguretat, ja que es produïen fums molestos i hi havia perill d’incendis. L’activitat terrissaire es concentrava als voltants del torrent de la Bisbal, que, alhora, era un dels llocs on s’obtenia l’argila. Altres llocs d’extracció d’argiles eren Mas Borràs, Mas Canyís, les Torretes i Tomoví.

A Sant Vicenç de Calders hi havia la partida anomenada del Salonar, de la qual es treia el sauló. Aquesta sorra groguenca amb propietats refractàries s’utilitzava per recobrir les parets interiors dels forns i per estendre l’obra a l’era i evitar que s’enganxés. Un altre material necessari per fer les fornades era la llenya, que s’obtenia de boscos propers com els de Mas Borràs.

Un dels primers tallers que hi ha documentat era Cal Gerrer al carrer de la Cristina Baixa just al costat de la riera de la Bisbal. Des de finals del segle XIX es té constància dels tallers de la família Serra, dels Bonsoms, de la terrisseria de Fèlix Vidales Guarro, de la família Moragas, de  la família Fontana al carrer del Pou, de l’obrador de família Guinovart, dels Nin, d’en Pere Fontana, dels Font, dels Rovirosa, dels rajolers Figueres o del cantirer Poblet.
Molts d’aquests tallers combinaven la producció de terrissa utilitària amb la de teules, rajoles i totxos, sobretot en èpoques de gran demanda, com ara el 1874 després de la tercera Guerra Carlina, durant la preparació de les Exposicions Universals de Barcelona de 1888 i 1929 i, més tard, durant i després de la Guerra Civil Espanyola.

A finals del segle XIX, els Nin, es van especialitzar en peces destinades a l’ornamentació. Els Nin exportaren rajola vermella no només arreu del territori espanyol, sinó també a Amèrica, on es coneix amb el nom de “recilla de El Vendrell”.

Actualment, l’únic terrisser en actiu és Joan Fontana, de la tercera generació de la família de terrissers, que treballa amb la tècnica tradicional adaptada a un utillatge modernitzat.

Publicat a El 3 de vuit del 8 de setembre de 2017