LA PENSADORA ANARQUISTA TERESA MAÑE

“En todo obrero rebelde contra las injusticias sociales, hay un pensador; en todo pensador que repudie las actuales condiciones humanas, hay un obrero que construye mundos mejores”.
Teresa Mañé i Miravent (Cubelles, 1865) fou una mestra, escriptora i periodista anarquista que signava com a Soledad Gustavo. Fou una anarquista molts cops enfrontada als dirigents de la CNT, una universalista que no renunciava a la seva terra i una feminista que defensava les responsabilitats familiars. Aquesta heterodòxia és probablement la responsable que el temps hagi distret el seu record. Avui Teresa Mañé és més recordada per ser la mare de Federica Montseny que per la seva obra.
Pertanyia a una coneguda família propietària de la Fonda Jardí de Vilanova i la Geltrú coneguda com “la de les tres noies”, ja que eren les tres filles que s’ocupaven d’atendre la clientela.
La Teresa, a partir de 1883, va estudiar Magisteri a Barcelona i a 1886, als 22 anys, ja exercia de mestra a l’escola laica de nenes de Vilanova que ella mateixa va impulsar. L’escola es trobava en el número 17 del carrer de Sant Joan, era només per a nenes i es feien classes de dia i de nit, “para que los trabajadores puedan concurrir”. Fou membre de la Confederació de Mestres Laics de Catalunya. També va ensenyar  al Centre Democràtic Federalista de la ciutat i obrí una escola a Reus.
Va iniciar la seva obra de pensadora publicant a la revista vilanovina El Vendaval de tendència republicana-federal.  Trobem articles seus a La Tramuntana que era una publicació anarquista barcelonina escrita en català, lliurepensadora, profundament catalanista i anticlerical. El 1889 va guanyar un premi en el Segon Certamen Socialista, celebrat a Barcelona, pel seu treball El amor libre. A la revista  El Productor, on col·laborava, va conèixer a amb qui es casaria civilment l’any 1891, en Joan Montseny i Carret, de Reus, boter en la seva joventut i pensador anarquista.
El 1896 algú llençà una bomba al pas del processó del Corpus de Barcelona. La repressió governamental va perseguir tot el moviment obrer i l’esquerra catalana, donant lloc al Procés de Montjuïc, un consell de guerra amb més de quatre-cents detinguts, vuit penes de mort, divuit de presó i cinquanta-dues  deportacions. Joan Montseny i Teresa Mañé van ser desterrats (1897) i és van exiliar  a Londres.
El 1898, i de manera il·legal, creuen la frontera i s’estableixen a Madrid, on funden “La Revista Blanca” (1898-1905). A la capital espanyola, el 1901, la Teresa, va participar, juntament amb Azorín, Mendinabeitia i F. Urales (pseudònim de Joan Montseny), en un cicle de conferències a l’Ateneo sobre La Sociedad Futura, en representació de les idees anarquistes. Ambdós van fer campanya en defensa del seu amic Francesc Ferrer i Guàrdia acusat injustament dels fets de la Setmana Tràgica , fins que van tornar a Barcelona el 1912.
A partir de 1923 es va dedicar, des de Barcelona, a l’edició de La Revista Blanca, on escrivien el seu marit i la seva filla Federica Montseny (1905-1994), la qual –durant la Segona República- esdevindria la primera dona d’Europa que va accedir al càrrec de ministra.
Entre d’altres articles i obres, Teresa és autora de Las preocupaciones de los despreocupados,  A las proletarias, Las diosas de la vida, La sociedad futura, Política y sociología, El sindicalismo y la anarquía.
Teresa Mañé va caure malalta de càncer de colon en plena Guerra Civil la qual cosa l’obliga a deixar de banda d’una manera completa la seva activitat intel·lectual. El 1939, després de la victòria franquista, creuà la frontera cap a l’exili, la família es dispersà, ella es trenca una cama i la van portar a l’hospital de sant Lluís a Perpinyà, on moriria sola a l’edat de setanta-quatre anys el 5 de febrer.
Publicat a El 3 de vuit (31-10-13) 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *