Josep Arasa i Ferrer

A prop de les Llombardes, dalt d’un turó  de 621 m, hi ha les ruïnes del que fou el castell de Secabecs, envoltat per dos torrents que desguassen al riu de Foix. Hi ha molt poques dades d’aquest castell, que veient les restes existents sembla de notables dimensions, la primera referència data de l’any 1213. En el fogatjament de 1370 comptava amb 3 focs. Al segle XVII pertanyia a Guerau de Peguera, més tard fou convertit en masia, dita Ca l’Isaac. L’antic topònim es conserva en un mas proper, Can Soler de Secabecs, i a les coves de Secabecs on s’han efectuat troballes de ceràmica antiga.
Can Soler de Secabecs és una masia encarada a migdia, amb les muntanyes de Sant Quintí de Mediona a les seves esquenes cobrint-la de les tramuntanades del nord. El llegendari penedesenc recull una contalla del mas.

“Una nit d’hivern estaven l’amo i els mossos al voltant de la llar de foc quan de sobte van sentir una veu provinent de la xemeneia que cridava: Que baixo? Que baixo?. Superat l’ensurt inicial seguiren amb la xerrameca fins que es repetiren els crits: Que baixo? Que baixo? Envalentit un mosso va contestar: doncs baixa!.

Donat el permís, caigué per la xemeneia un gros tió de fusta. Passat l’esglai, tornà la pregunta: Que baixo? Que baixo? Doncs baixa!! li respongueren, i altra vegada caigué un tió de fusta. El cas es repetí tres vegades més, o sia que van caure cinc tions, que sorprenentment es reuniren i prengueren vida i moviment fins al punt de convertir-se en un home rabassut que, dirigint-se a l’amo, li manà que el seguís. El desconegut el menà cap al celler; allí li ensenyà un lloc i li digué: Cava aquí!

El amo va cavar a terra en el lloc on li indicava. Aviat aparegué un tresor. El desconegut li manà que el recollís i que el donés íntegre a una captaire que l’endemà mateix passaria a captar; que si ho feia així la major fortuna sempre el protegiria, però que, si mancava un diner la més terrible desgràcia cauria al seu damunt. El desconegut desaparegué. El Soler de Secabecs recollí el tresor, i l’endemà el lliurà a la captaire que es presentà  tal i com va predir l’home fet de cinc tions. I  sempre més ha brillat damunt la família la major ventura.” 

Aquesta llegenda es troba també en d’altres països del centre i nord d’Europa. L’arbre, verd o sec, va relacionat amb la idea de la perennitat, de la naturalesa i dels cultes animistes i d’exaltació del medi natural com a ésser creador, és la casa de multitud d’éssers mitològics.  Els xiprers de la porta d’entrada d’una casa donen la benvinguda al viatger, com també acompanyen les ànimes en el seu camí després de la mort, guiant-les, amb la seva verticalitat, fins al cel. El  tió és una de les tradicions que més bé defineixen la nostra identitat cultural, els seus presents –oferts per la natura- són una de les expressions dels nostres rituals nadalencs.

Publicat a El 3 de vuit (09-11-2012)