HISTÒRIES DEL PENEDÈS: L?ESPERANTO I L?ANDREU NIN

L’obsessió humana per a superar la maledicció bíblica de la torre de Babel, ve de lluny….

Els grecs ja ho van intentar. Santa Hidelgarda al segle XII va crear un nou alfabet i un vocabulari de 900 paraules. El científic i clergue angles Jhon Wilkins va fer una nova proposta lingüística (1668) que no va tenir seguidors. L’any 1880 el sacerdot alemany Johan Schleyer va inventar el volapuk, una llegua complexa que a finals del XIX ja tenia 200.000 seguidors. Però el volapuk era excessivament difícil perquè depenia molt de la gramàtica alemanya.

L’any 1887 es va publicar Linguo Internada de la Doktoro Esperanto (El llenguatge internacional del Dr. Esperança). El doctor Esperança era el jueu lituà Ludwing Zamenhof.

En el període posterior a la Gran Guerra molta gent esperava que la Lliga de les Nacions oficialitzes l’esperanto com a llengua universal per tal de fomentar la pau i la comprensió internacionals. Malgrat no ser reconeguda oficialment va esdevenir el idioma auxiliar més conegut del món.

La Segona Guerra Mundial i el franquisme, a casa nostra, van estroncar la seva expansió. A Alemanya era considerat el llatí dels obrers, Hitler el va considerar sionista. Stalin va afusellar esperantistes perquè considerava que la seva llengua era emprada pels espies. Per l’americà McCarthy era la llengua dels comunistes.

A l’Estat Espanyol, l’esperanto va gaudir de gran popularitat entre les classes treballadores, es van editar nombroses publicacions i el seu ensenyament va ser comú als ateneus i a les escoles racionalistes. A Catalunya si van relacionar Joan Amades, Delfí Dalmau, Carles Riba, Andreu Nin , etc.

El vendrellenc Andreu Nin(1892-1937) va fer de mestre, de periodista, de traductor, va ser líder de la CNT, membre destacat del Bloc Obrer i Camperol, va participar en la fundació del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i va ser un convençut impulsor de l’esperantisme. El van assassinar els comunistes de Stalin desprès dels fets de maig de 1937.

El 12 de febrer de 1910 a la revista El Baix Penedès, Andreu Nin signava amb el pseudònim Bibemulo: per mitjà de l’Esperanto es faciliten les relacions internacionals, l’Esperanto esborra els odis i desperta l’amor, anul·la les fronteres, apropa els homes i fa el seu contacte més íntim i freqüent”.

El març de 1909 amb l’afany d’impulsar una associació esperantista al Vendrell, escrivia que a “les veïnes poblacions de l’Arboç i de Vilafranca ja han fundat nuclis esperantistes”. El mes de setembre d’aquell any Barcelona acolliria el V Congrés d’Esperanto. Celebrat el congrés, Andreu Nin, referma la seva il·lusió per la llengua universal i escriu: “L’esperantisme té, a Catalunya, vida ufanosa i força indestructible”.
L’stalinisme i el franquisme van malmetre els seus auguris.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *