HISTÓRIES DEL PENEDÈS: LA FESTA DE L’ARBRE DE MAIG

Els Maigs o festa de l’Arbre de Maig, era una diada molt senyalada als pobles de la comarca. No tenia data fixa en el calendari, però s’acostumava a fer durant la primera quinzena del mes. Consistia en anar a buscar col·lectivament l’arbre més gran del terme i plantar-lo en mig de la plaça, habitualment davant l’església. En alguns llocs es decorava amb menges i d’altres guarniments, i al llarg del dia o l’endemà es feien al seu entorn balls, gatzara i àpats…..

El mes de maig marca una fita excepcional i notable dins el curs del calendari, corresponent al trànsit de l’hivern a la primavera. En el calendari celta, aquestes dates, feien la festa de Baltaine, deu dels arbres. La civilització romana commemorava els Ludi Florales (jocs florals) en honor del Maius, el mes primaveral per excel·lència. Aquesta era una festa que homenatjava els esperits de la natura i la fertilitat de la terra mitjançant un gran arbre, símbol de la nova vida que amb la Primavera reneix cada any.

En alguns pobles del Penedès l’elecció de l’arbre i l’organització de la festa la realitzava alguna confraria, o més modernament alguna societat d’esbarjo. En d’altres localitats era el conjunt dels homes que, amb el carro més gran i amb els millors animals de càrrega, anaven a la muntanya a talar i baixar l’arbre de la diada. En alguns llocs hi ha constància que despullaven l’arbre i gairebé quedava el tronc palat, en d’altres salvaven tot el brancatge que podien. En tots els casos les botes de vi, els bons esmorzars i la tabola acompanyaven la baixada.

Si la selecció, la tala i la baixada eren una prova per llenyataires i carreters, l’arribada al poble era festa col·lectiva i acostumava a estar acompanyada per gralles, per flabiols o per acordions. Era el moment de les comparacions, si era més o menys gran que el de l’any anterior o més o menys bonic que el del poble del costat.

La plantada es feia a la plaça en un forat que habitualment romania tapat al llarg de tot l’any. Tibant amb cordes llargues i al so dels renecs dels més cridaners, l’arbre s’aixecava imponent en tant que els porrons curaven la suada. Uns tascons de bones dimensions posats per les hàbils i experimentades mans d’algun mestre de cerimònies el fixaven a terra amb l’ajut del mall del ferrer. Començava el ritual de guarnir l’arbre, que corresponia al jovent més atrevit, el seguia una missa cantada, i la benedicció.  En alguns pobles hi havia un àpat comunitari, en d’altres localitats es feien jocs d’habilitat (enfilar-se a l’arbre on havien situat algun pernil, pollastre o toia), i arreu de la comarca s’acabava amb ballaruga.

Una festa de germanor que reforçava els vincles amb la natura i el poble, i que  va desaparèixer de les nostres localitats –com tantes coses- amb la dictadura del general Franco.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *