Arxiu de la categoria: General

LES TRES DONES DEL MEU SANTUARI PARISENC

Deixa un comentari

Al santuari parisenc tinc tres altars per tres dones de gran talent desaparegudes de l’actualitat, Edith Piaf, Gala Éluard Dalí i Sarah Bernhardt. M’agradaria poder guardar més personatges d’aquells que han passat vida i mort a contracorrent, però de moment no tinc gaire lloc.

EDITH PIAF   

La cantant Edith Piaf no passava dels set pams però tenia una veu que enamorava un estadi. He de reconèixer que soc dels que he fet cua per veure la seva tomba al cementiri de  Père-Lachaise i he visitat el museu que porta el seu nom.

Édith Piaf, més coneguda com la Môme, era el nom artístic d’Édith Giovanna Gassion. Tot i l’existència de nombroses biografies, gran part de la vida d’Édith Piaf està envoltada de misteri. El seu pare, Louis, era contorsionista i per celebrar el naixement de la filla s’emborratxà, deixa la seva mare Anita, cantant ambulant, que afrontes el part tota sola. La dona surt als carrers pels seus propis mitjans, però no arriba a l’hospital i Édith neix sota un fanal. Édith és educada per la seva àvia en un bordell, la qual en comptes de llet l’alimentava amb vi, amb l’excusa que així s’eliminaven els microbis.

Debuta el 1935 cantant al carrer cançons populars. El març de 1937, Édith debuta en el gènere de music-hall i es converteix immediatament en una estrella de la cançó francesa, adorada pel públic i difosa per la ràdio. A la primavera de 1944 es presenta en el Moulin Rouge, on el jove cantant Yves Montand forma part important de l’espectacle. Es produeix un enamorament sobtat entre els dos artistes, i Édith Piaf, ja cèlebre i devoradora d’homes, es proposa iniciar el seu nou amant en els trucs de l’ofici i de la vida d’artista. Durant la guerra, Édith Piaf cantava en els clubs on ajudava els presoners a escapar. Després de la guerra, el 1945, escriu la lletra de La Vie en rose, la seva cançó més cèlebre, que interpreta a la Comédie-Française.

Coincideixen totes les biografies que Piaf va tenir una vida sentimental convulsa. El 1948, mentre està en una gira triomfal per Nova York, viu la història d’amor més gran de la seva vida amb un boxejador francès Marcel Cerdan, que mor en un accident d’avió quan anava a retrobar-se amb ella. Abatuda pel sofriment, Édith Piaf pren, per calmar el seu dolor, fortes dosis de morfina de la qual esdevindrà drogodependent. Cantarà el seu gran èxit Hymne à l’amour i la cançó Mon Dieu a la seva memòria. A banda de l’esmentat, són diverses les històries d’amor d’Édith Piaf. Els més coneguts foren amb  Jacques Pills, Marlon Brando, Yves Montand, Charles Aznavour, Théo Sarapo, Georges Moustaki, etc, etc.

L’any 1963  mor Edith Piaf a l’edat de 47 anys, a causa d’una hemorràgia interna per aneurisma, d’una insuficiència hepàtica -fruit dels excessos-, de la morfina i del patiment de tota la seva vida. Marlene Dietrich va dir “L’única paraula que podria substituir la paraula París és la paraula Piaf”.

 

GALA ÉLUARD DALÍ 

Gala Éluard Dalí va ser una artista i model russa nascuda l’any 1894. És la mussa del surrealisme i del moviment dada. Va ser una dona misteriosa i amb una gran intuïció, que es va relacionar amb molts artistes i intel·lectuals,  és una de les úniques dones convidades a les primeres sessions del surrealisme a casa d’André Breton. És mundialment coneguda per ser la musa de Salvador Dalí i protagonista d’algunes de les seves pintures, així com una font d’inspiració per a molts altres.

El 1912 se li detecta tuberculosi i fou ingressada durant dos anys a un sanatori de Davos, és allà on conegué al seu primer marit, el poeta francès Eugène Grindel (conegut com a Paul Éluard) gràcies a la passió que tots dos sentien per la lectura. Junts, van confeccionar l’àlbum Poèmes de jeunese amb manuscrits, un dibuix a llapis i una fotografia de Gala. A finals de 1916 Gala s’estableix a París, on vivia amb els sogres mentre ell era al front durant la Gran Guerra. Es casen el 1917 a París i, un any després, fruit d’aquesta unió nasqué l’única filla de Gala, Cécile.

Entre 1922 i 1924, té una relació oberta amb Max Ernst, que la va pintar en diverses ocasions. Sempre va tenir una conducta sexual liberal. És coneguda la seva amistat amb els poetes René Char, René Crevel,  Louis Aragon i amb alguns jovencells.

L’any 1929 Paul Éluard i ella viatgen a Cadaqués amb René Magritte, Luis Buñuel i d’altres amics per conèixer a Salvador Dalí. Malgrat que Dalí era deu anys més jove que ella, Gala s’hi enamora i comença  una relació que acabarà aquell mateix any amb el divorci del matrimoni.

A causa de la guerra civil espanyola, Gala i Dalí, van haver-se d’exiliar durant vuit anys als Estats Units d’Amèrica. Quan en tornaren, el pare de Dalí ja accepta la relació del seu fill amb una dona separada, russa, francòfona i molt més gran que ell. Gala i Dalí es  casen l’any 1932 a Paris i al santuari dels Àngels (Gironès) l’any 1958. El matrimoni no va ser una basa d’oli. Dalí va comprar-li el castell de Púbol perquè hi anés quan ella volgués, ella el va agrair però va exigir-li que ell només hi podria entrar quan ella li ho permetria.

Gala va tenir nombroses relacions extramatrimonials, a les quals Dali, el voyeur, mai es va oposar. Gala va ser una mecenes per a joves artistes com a William Rothlein i, en els darrers anys, feia regals cars als que s’associaven amb ella, com al cantant de rock Jeff Fenholt -qui va triomfar a Broadway amb el musical «Jesucrist Superstar»- a qui va regalar pintures de Dalí i un “ranxo” d’un milió de dòlars a Long Island. Gala va morir a Portlligat la matinada del 10 de juny de 1982 i està enterrada al castell de Púbol.

 

SARAH BERNHARDT

Si Edith Piaf és la gran diva de la cançó francesa. Gala Éluard Dalí és la musa del surrealisme. Sarah Bernhardt, la divina Sarah, ha estat considerada l’actriu més important del segle XIX, i la més famosa de la història.

Sarah Bernhardt, nascuda el 1844, ha fet molts mèrits per estar al meu santuari. Sarah Bernhardt és la primera actriu en representar papers masculins i femenins. Per acostumar-se a la idea de la mort, aficionada com era als temes fúnebres, dormia en un taüt que tenia a casa, dins el qual es deixava fotografiar fent-se la morta. Entre les ciutats que va visitar en les gires teatrals per arreu del món, va venir a Barcelona, els pastissers de la ciutat la van voler honorar creant el conegut pastís “Sara” a base de bescuit farcit de mantega i embolcallat d’ametlla laminada.

Sarah va ser la gran musa del cartellisme Art Nouveau francès, especialment del pintor i cartellista Alphonse Mucha, els treballs del qual van ser un punt de referència. Mucha d’origen txec, no sols fa els cartells anunciant les obres de teatre de la Bernhardt sinó que també li dissenya vestuari, joies i la decoració del Théâtre de la Renaissance.

Hi ha dues realitats de les quals Sarah Bernhardt no parla a la seva biografia, que la seva família materna era holandesa de religió jueva, i que la seva mare i la seva tia eren prostitutes de luxe. De la seva mare diu “Ma mère adorait voyager” i per això Sarah es va criar amb una dida bretona.

“C’est loin, la Bretagne, même à notre époque de vélocité. C’etait alors le bout du monde. Hereusement, ma nourrice était, paraît-il, une brave femme….elle aimait comme aiment les gens pauvres: quand ils ont le temps”. (És lluny la Bretanya, inclús ara a la nostra època de velocitat. Llavors era la fi del món. Sortosament la meva dida era, sembla ser, un dona ferma…. estimava com ho fan la gent pobre: quan tenen temps.). Del seu pare, a qui no coneix, diu que està, no sap perquè, a Xina. Sarah va tenir diferents germanes, totes de pares diferents.

Durant la seva etapa bretona pateix un accident que molts anys després li implicaria greus problemes de salut; cau per una finestra i es trencà el genoll dret. Encara que, aparentment sana sense problemes, el genoll va quedar afectat per sempre més i, molt més endavant, a causa d’una important inflamació i dolor al mateix genoll, li amputen la cama dreta.

Després de l’accident, la seva mare la porta amb ella a París, on roman dos anys. A punt de complir set anys, ingressa a un internat per a senyoretes on està dos anys. El 1853, la seva mare l’ingressa a un col·legi conventual. En aquest col·legi, participa en la seva primera obra teatral, és  batejada catòlica i fa la primera comunió. Sembla que l’ambient místic del col·legi li fa plantejar fer-se monja, sortosament no ho va fer.

Als 15 anys, després d’abandonar l’escola de monges, sa mare intenta introduir-la dins el món “galant” perquè es pogués guanyar la vida com a prostituta de luxe. Però Sarah, influida per la seva educació conventual, es nega repetidament a dedicar-se a aquestes activitats. La seva mare tenia un saló a París on es reunien els seus clients; entre ells, hi assistia el germanastre de Napoleó III, el duc de Morny. Morny aconsella a Sarah que s’apunti al Conservatoire de Musique et declamation. El 1859, gràcies als contactes del duc, Sarah hi accedeix sense dificultat, el que representa l’inici de la seva carrera teatral.

Als vint anys coneix un dels grans amors de la seva vida, Charles-Joseph Lamoral, príncep de Ligne i inicia una apassionada relació amb ell, fins que es va quedar embarassada i el príncep l’abandona. En aquell moment  recupera l’ofici de cortesana de la seva mare, feina que no va deixar fins que la seva carrera teatral es consolida i pot mantenir-se només amb el treball que li reporta el teatre.

L’estil d’actuació de Bernhardt es basava en la naturalitat. Detestava profundament les velles normes del teatre francès, en què els actors feien una declamació histriònica acompanyada de gestos exagerats. Bernhardt es va especialitzar a representar les obres en vers de Jean Racine, tals com IphigéniePhédre o Andromaque. Va destacar especialment, entre moltes altres, en La Dame aux Camélias d’Alexandre Dumas (fill), L’Aiglon d’Edmond Rostand , Macbeth de Shakespeare, Jeanne D’Arc de Jules Barbier, Ruy Blas de Victor Hugo. Va inspirar, en part, a Marcel Proust  per al personatge de l’actriu «Berma» en A la recerca del temps perdut.

Bernhardt té, com les altres dues dones del meu santuari, una agitada vida sentimental, en la qual destaquen noms com Gustave Doré, Victor Hugo, Jean Mounet-Sully, Jean Richepin, Philippe Garnier, Gabriele D’Annunzio; Eduard, príncep de Gal·les,… entre d’altres. Es va casar una sola vegada, amb un oficial grec anomenat Jacques Aristidis Damala, addicte a la morfina.

Va provar sort també en el nounat cinema. El 1900, va filmar Le Duel d’Hamlet. A part de la seva professió d’actriu, es va interessar per l’escultura i la pintura, i arribà a exposar al Saló de París diverses vegades entre els anys 1874 i 1896. Va rebre diversos premis i mencions honorífiques en ambdues disciplines.

El febrer del 1915 l’hi amputen la cama. Una vegada recuperada de l’amputació i ja en plena Gran Guerra, l’actriu decideix fer una gira per les trinxeres franceses actuant per animar les tropes. Organitzà diverses gires amb la seva companyia i recorre tota França actuant sense la cama.

El 23 de març de 1923 moria en braços del seu fill. El seu enterrament esdevé multitudinari i unes 150.000 persones van a acomiadar-la. El seu cos és inhumat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 28 de març de 2024 per Josep Arasa

El català a SMMonjos, entre l’electoralisme i la ignorància prepotent.

Deixa un comentari
A Santa Margarida i els Monjos la cultura ha d’estar al servei electoral i al profit del partit socialista que, des de fa 45 anys, governa el municipi. La primera característica que ho fa possible és el desaforat creixement del municipi. Tot el Penedès ha crescut, SMMonjos més. Entre l’any 1980 i el 2022 Santa Margarida i els Monjos ha multiplicat per 2,3 el nombre d’habitants (Sant Sadurní d’Anoia ho ha fet per 1,49; Gelida per 2,17; Sant Martí Sarroca per 1,43). De Sant Sadurní, de Gelida o de Sant Martí no és coneix cap cas de corrupció ni de pèrdua d’identitat.
Ara que ve el Dilluns de Pasqua és un bon moment per recordar un informe de l’Oficina Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans (06-10-2016) que recordava que el topònim de l’església i la font on es celebra l’Aplec és Penafel i no “Penyafiel” o “Penyafel”, castellanisme que utilitza insistentment l’ajuntament. Penafel és el topònim correcte segons l’Institut d’Estudis Penedesencs, la Enciclopèdia Catalana, el Museu d’Art de Catalunya, el Consorci de Normalització Lingüística de l’Alt Penedès, la premsa, l’ajuntament d’Olèrdola i d’altres institucions. L’Ajuntament indiferent a la cultura del país, ha batejat com “Penyafel” una rambla, la senyalística municipal i subvenciona una associació que manté l’errada toponímica.
Aquest menyspreu a la llengua catalana podria ser circumstancial i fins i tot anecdòtic si no fos tan repetit. El mateix informe de l’Institut d’Estudis Catalans remarca que la barriada que el consistori anomena “Sardinyola”, en català és Cerdanyola. El topònim la Ràpita va accentuat, malgrat que el consistori faci oïdes sordes i manté indicadors sense accent. Fa uns anys, l’ajuntament va inaugurar un local dedicat a la Festa Major, situat a un antic estable on hi havia hagut gallines, ànecs, porcs i possiblement algun ruc, el van anomenar la Quadra.
El menystenint a la llengua catalana ha esdevingut un dels signes d’identitat d’aquests 45 anys de govern municipal a Santa Margarida i els Monjos. Serà perquè l’ús públic del català els hi podria fer perdre vots o perquè creuen que la seva capacitat intel·lectual és superior a la del Institut d’Estudis Catalans i a la resta d’entitats abans esmentades?
Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 22 de març de 2024 per Josep Arasa

LA PRIMERA LÍNIA DE DILIGENCIES QUE VA PASSAR PER SMMONJOS

Deixa un comentari
L’1 de març de 1815, ja fa més de 200 anys, va passar per La Ràpita i pels Monjos la primera línia regular de diligències de la historia de Catalunya i de la península Ibérica. Les línies regulars de transport de viatgers i missatgeria van arribar a l’Estat amb retard. La inestabilitat de la època, les guerres napoleònica, van impedir que las diligències es poguessin desenvolupar com a França, que ja s’havien implantat al segle XVIII.
La primera línia de diligencies que va passar pel municipi havia sortit de Reus a dos quarts de quatre del matí i anava a la Rambla dels Caputxins de Barcelona després d’haver recorregut 110 kilòmetres. Sortia de davant de la Fonda de cal Cardenyas, a la cantonada de la plaça del Mercadal i del carrer de Jesús.
El comerciant Josep Brunet Anguera posava en marxa la diligència que faria el primer viatge que satisfeia una important demanda de comunicació diària entre els comerciants de Barcelona i de Reus. Reus i Barcelona, en aquell moment, eren els dos principals nuclis demogràfics i econòmics de Catalunya. El trajecte es feia per Tarragona, el Vendrell, SMMonjos, Vilafranca y Martorell.
Josep Brunet era un botiguer nascut a Reus el 1784, d’ideologia liberal. Entre 1808 i 1814, Catalunya havia format part de l’Imperi francès, Brunet no va patir mai la pressió de les autoritats bonapartistes; però, en canvi, quan, després de la derrota de Napoleó als camps de batalla europeus, Ferran VII va retornar al seu regne espanyol (1814), Brunet va ser perseguit i es va veure obligat a marxar a l’exili… a França!. Tot apunta que seria allà on va prendre i madurar la idea de crear el servei regular de viatgers que, poc després, posaria en pràctica.
El viatge entre Reus i Barcelona es feia en deu hores i mitja, amb quatre canvis de cavalleries. Al dia següent feia el trajecte a la inversa i, d’aquesta manera, successivament, durant dècades. Inicialment, la diligencia transportava de 6 a 8 persones però, posteriorment, hi hagueren carruatges de mes capacitat que podien transportar fins a una vintena de passatgers.
La posta en funcionament d’aquell servei va requerir una inversió important. Les litografies de l’època il·lustren un carruatge de grans dimensions amb dos pisos i tirats per sis cavalls, que eren rellevats quatre vegades cada viatge. Per tant, estaríem parlant d’un mínim de vint-i-quatre cavalls i un conveni de canvi de cavalleries amb quatre hostals diferents, amb tot el que això significava: alimentació, beuratge i mantes. Brunet, aparentment, no podia assumir aquesta inversió, i en aquell projecte hi van entrar altres personalitats que es convertirien en els seus socis.
Aquell viatge tenia un cost inicial de 30 rals, quantitat important per l’època, i tan sols incloïa el transport al qual tan sols podien accedir les classes benestants. Els obrers, en canvi, continuaven anant a peu. Anar en diligencia era un luxe, malgrat que tan sols anessin a una velocitat de 30 k hora. Els viatgers havien que pagar-se el dinar que generalment, es feia a un dels dos hostals de Vilafranca. En Pascual Madoz en el seu “Diccionario geogràfico, estadistico, histórico de España (1849)” ja distingeix entre els hostals de Vilafranca i els d’Els Monjos. Dels hostals d’Els Monjos tan sols diu que n’hi havia dos al Camí Ral sense especificar la qualitat, però dels de Vilafranca diu que son “buenas posadas” i que la localitat és parada de diligencies.
El principal enemic de la línia regular de diligencies seria la inseguretat dels camins: les guerres i els bandolers. El pas de l’Ordal era refugi de bandolers i indret insegur. Durant alguns períodes conflictius les Milícies Nacionals, cos paramilitar de voluntaris, vigilaven el trajecte. Durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840), es va desviar la línia de diligencies des de Reus fins el port de Tarragona, on els passatgers eren embarcats fins el port de Barcelona, i al reves. Entre 1840 i 1846 l’activitat dels bandolers també va ser important. Malgrat tots aquests incidents, aquella línia de diligencies que passava per SMMonjos va ser un gran èxit comercial i es va mantenir activa fins l’any 1865, quan va entrar en servei la línia ferroviària que unia Reus amb Barcelona en poc més de quatre hores.
Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 1 de març de 2024 per Josep Arasa

EL DUC DE MEDINA SIDONIA MORT A SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS

Deixa un comentari
A Santa Margarida i els Monjos han mort més personatges il·lustres que fills del municipi han passat a la història. El pas d’una via tan important com la que unia Barcelona amb Tarragona, amb els anys anomenada Via Augusta, Camí Reial, Camí Ral, o N-340, ha comportat que, circumstancialment, algú que hi passava hagi sortit del municipi amb els peus per davant.
Pedro de Alcántara Alonso Pérez de Guzmán el Bueno, Pacheco Manrique Aguilar y Silva, més conegut com el catorze Duc de Medina Sidonia, va morir a Santa Margarida i els Monjos el dia de Reis de 1779 i va ser enterrat a Vilafranca. SMMonjos al segle XVIII eren un conjunt de masies amb quatre o cinc esglésies, una plaça central a Santa Margarida i alguns molins al costat del riu. Hi vivien 390 persones. Els Monjos era la zona més poblada del municipi amb algunes cases, un o dos hostals als vorals del Camí Reial i un curt carrer mal anomenat dels Maons.
La informació de la mort del Duc es troba a diferents texts de l’Arxiu de la Casa Medina Sidonia, a la Real Academia de la Historia (RAH) i al Llibre de l’Administració de Sant Fèlix de Vilafranca.
A la RAH expliquen la mort del Duc amb una versió que podem qualificar de curiosa, diuen que va morir a la “Venta de los Frailes”. Segons el diccionari de la Real Academia Española una “venta” és: “Casa establecida en los caminos o despoblados para hospedaje de los pasajeros”, es a dir un hostal. Després han traduït a l’espanyol “Els Monjos” per “los frailes”, i ja els tenim -com tantes vegades- reescrivint la història. Segons la RAH el Duc va morir a la “Venta de los Frailes” de “Villafranca”. La RAH va fer el mateix que a Pals quan el van traduir per Palos, i amb aquesta versió van fer sortir a Cristòfol Colom cap a la descoberta d’Amèrica des de Palos de Moguer, que avui sabem que no tenia port en aquella època.
Ens treu de dubtes el recull que fa Antoni Ribas del llibre de l’Administració de Sant Fèlix, allà diu que va morir a l’Hostal que hi havia a Els Monjos des de temps reculats. El Duc, que no tenia propietats al Penedès, hi va morir casualment a les sis i cinc minuts de la tarda, després de 37 dies d’allitament a l’establiment.
L’Arxiu de Casa Medina Sidonia diu “ya salio de Andalucia enfermo cuando emprendió camino a Francia , pues quiso pasar los ultimos dies de su vida lejos de la España cortesana de Carlos III, però el destino no permitió pudiese ver cumplido su deseo”. La RAH apunta que va morir de “vomitos negros, quizas envenenado por aquellos que temieron su palabra”.
Abans de morir el va confessar el monjos benedictí Veremundo Murillas, -que devia formar part del seu seguici, i li va administrar l’Extremunció el rector de Santa Margarida mossèn Bonaventura Volart, les exèquies i l’enterrament es feren a Vilafranca del Penedès el dia 9 de gener.
Antoni Ribas escriu “A la Vila la mort del Duc va mobilitzar tots el capellans, comunitats de religiosos que van intervenir en les funcions religioses i les forces vives. Les campanes de Santa Maria i les dels altres quatre convents van començar a tocar el toc de Vedada (toc de difunts importants) a les nou del vespre del dia 6 de gener i va repetir-se aquest toc cada hora fins l’endemà a les nou del vespre. Les campanes van seguir tocant fins el dia 9, però van afluixar i només es feren quatre tocs al dia. El cadàver del duc va ser traslladat a la vila, a la tarda plujosa i amb els camins enfangats, segons precisa el Llibre d’Òbits del dia 9 de gener”. La processo mortuòria entre Els Monjos i Vilafranca es va fer “amb la creu alçada, els capellans amb carruatge, el taüt portat a braços per 12 homes, la família i els ajudants del duc a cavall i amb atxes enceses, un piquet de cavalleria i tres cotxes més amb la resta de familiars. En arribar a la vila es cantaren les absoltes a Sant Salvador, al convent dels Franciscans s’afegeixen a la corrua tots els frares de Vilafranca, escolans i cantors, i vuit vilatans condecorats agafen les cintes que penjaven del taüt, després seguiren cap a la Casa de la Vila, capella de Sant Joan i cap el convent de les monges de clausura del carrer de la Font, amb més absoltes cantades, i al final arriben a Santa Maria per la plaça de l’Oli.”
“El funeral i enterrament van fer-se el dia 10 de gener amb gran solemnitat i amb tota l’església de Santa Maria endolada amb draps negres i ciris encesos i un gran túmul mortuori al centre de la nau“. El duc va se enterrat a l’interior de l’església, sota l’orgue. Fins el dia 18 de gener es van fer misses de difunts i hores de pregaria.
En aquest punt comença un altra història, qui havia de cobrar tantes misses, tantes oracions, tantes pregaries? El capellà de Santa Margarida diu que era a la seva església on corresponia fer tot el cerimonial i que ell vol els diners. A la negociació, el vicari perpetu vilafranquí li ofereix la meitat del total, quantitat que no admet el capellà del poble. Al final el litigi s’acaba quan el vicari perpetu li ofereix al rector de Santa Margarida la meitat de la cera sobrant d’aquells dies, més una quantitat que van afegir els majordoms del Duc. A la partida de defunció del Duc consta que es van utilitzar 204 quilos de cera en forma d’atxes i 41,6 en forma de ciris, la quantitat sobrant devia ser elevada i representar una bona quantitat de diners pel rector de Santa Margarida.
Queda clar que Santa Margarida i els Monjos té moltes històries i que ha tingut capellans que eren negociants, sabien com fer diners.
Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 25 de febrer de 2024 per Josep Arasa

50 ANYS DE L’ASSASSINAT DE SALVADOR PUIG ANTICH I SMMONJOS

Deixa un comentari

Aquest any en fa 50 de l’assassinat pel franquisme de Salvador Puig Antich (02-03-1974). L’any 2016 a Els Monjos es va fer un sopar amb les germanes de l’executat, per homenatjar-lo i conèixer millor el personatge de la veu dels seus familiars. El sopar va ser un èxit de convocatòria i va reunir molta gent del municipi i d’arreu del Penedès. Salvador era el tercer de sis germans d’una família obrera.

Salvador Puig Antich (https://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Puig_i_Antich) fou empresonat, acusat de ser l’autor dels trets que causaren la mort d’un policia i d’haver participat en l’atracament d’un banc. Posteriorment, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort del vicepresident del govern Carrero Blanco.

A Catalunya, la mobilització per tal d’evitar l’execució fou espontània, però minoritària, va tenir un cert ressò tenint en compte les limitacions a la llibertat d’expressió durant la dictadura. A tota Europa, la reacció va ser immediata: la publicació francesa Libération va ser el primer de donar l’alerta. S’organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, i hi hagué diverses gestions encaminades a la commutació de la pena per part de diverses institucions i personalitats, incloent-hi la Comissió Europea i alts mandataris governamentals com el canceller alemany Willy Brandt i el Papa Pau VI. Joan Miró va pintar el tríptic “L’esperança del condemnat a mort”.

Franco es mantingué ferm i no concedí l’indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil en una cel·la de la presó Model de Barcelona el 2 de març del 1974, a les 9:40 hores del matí i traslladat al cementiri de Montjuïc, on el seu cos reposa al nínxol 2.737 (agrupació 14).

El garrot vil consisteix en un collar de ferro que per mitjà d’un cargol estreny el coll del reu fins a provocar-li la mort per asfíxia, alhora que el pot arribar a desnucar. L’ús del garrot a Espanya es va introduir el 1820 i es generalitza al llarg del segle xix, afavorit per la simplicitat de la seva fabricació, que estava a l’abast de qualsevol ferrer. Mitjançant decret de 24 d’abril de 1832, el rei Ferran VII va abolir la pena de mort en forca i va disposar que, a partir de llavors, s’executés a tots els condemnats a mort amb el garrot. A Espanya aquesta pràctica va estar vigent fins al 1978. Els últims condemnats al garrot a l’Estat espanyol van ser Salvador Puig Antich, a la Presó Model de Barcelona i el delinqüent comú d’origen alemany Heinz Ches, a la de Tarragona.

L’escriptor i periodista Jordi Panyella va escriure un llibre titulat Salvador Puig Antich, cas obert (Angle Editorial, 2014) que, a partir de nous testimonis, mostra les irregularitats del judici de Puig Antich i revela que el sumari va ser alterat perquè es van fer desaparèixer proves clau que podrien haver evitat la pena de mort. Malgrat tot, encara avui el Tribunal Suprem d’Espanya es mostra contrari a revisar el procés. El 1974 Lluís Llach escrigué la cançó I si canto trist, com a homenatge a la persona i en record de la tràgica mort de Salvador Puig Antich. El 1976 Joan Isaac compongué A Margalida, una cançó dedicada a la mallorquina Margalida Bover , l’enamorada d’en Salvador. El 1977 la companyia Els Joglars va produir l’obra La Torna que tractava sobre l’execució de Heinz Chez com a distracció del cas Puig Antich. El 1996 l’Ateneu Enciclopèdica Popular publica Antologia Poètica a la memòria de Salvador Puig Antich, a cura i selecció de Ricard de Vargas. El 2001 el periodista Francesc Escribano escrigué la novel·la Compte enrere: la història de Salvador Puig, basada en la seva vida. El setembre del 2006 s’estrenà la pel·lícula Salvador, dirigida per Manuel Huerga i basada en la novel·la d’Escribano.

L’any 2016 a Santa Margarida i els Monjos recordàvem Salvador Puig Antich sense cap membre del govern municipal socialista a taula.  Govern municipal que, contravenint la legislació actual, continua mantenint el nom del primer alcalde franquista al grup escolar, personatge que va ser responsable de molts empresonaments, exilis i camps de concentració.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 16 de febrer de 2024 per Josep Arasa

DE NADAL A CARNESTOLTES SET SEMANES DESINVOLTES

Deixa un comentari

Ara que ja estem a la setmana de la disbauxa algunes persones m’han preguntat com cal anomenar la festa, Carnaval o Carnestoltes? totes dues paraules són correctes, designen la setmana de divertiments i d’excessos previs al Dimecres de Cendra, inici de la Quaresma. El Carnaval-Carnestoltes és una celebració pertanyent al culte i calendari lunar. (Ni Quaresma sense pluja, ni Carnestoltes sense lluna). Per aquest motiu, és una festa mòbil que se celebra set setmanes després de la primera lluna plena passat el solstici d’hivern (Nadal). El Carnaval troba els seus orígens en les antigues celebracions dionisíaques gregues i en les festes romanes  de Saturnalia i Lupercalia que es celebraven el mes de febrer. La cristianització del calendari rural va comportar que el Carnaval oferís  un lapsus de permissivitat amb mascarades d’arrel pagana, acompanyades d’un enorme consum de carn, especialment de porc, i l’accés a l’imminent Quaresma, plena de repressions dels instints i de severa formalitat litúrgica.

Des de l’antigor les festes del Carnaval eren  un canvi de rols, els esclaus feien d’amos, els rics feien de pobres, els homes es vestien de dones, es menjava carn abundosament, la disbauxa i la gatzara omplien tots els racons. És per això que les festes de Carnaval han estat prohibides o manipulades moltes vegades al llarg de la història. Els qui manen sempre han tingut por de les llibertats de paraula i obra que caracteritzen el període carnestoltesc. Les festes de Carnaval tenen poc a veure amb les uniformades cavalcades que, a ritme de música estrident, s’han posat de moda a alguns pobles. Sortosament a Solsona, a Vilanova i la Geltrú, a Torelló, a Sallent, a Godall i a tants altres indrets mantenen viu l’esperit tradicional del Carnaval.

Les festes de Carnaval comencen el Dijous Gras, Dijous Llarder, amb truites de botifarra i coques de llardons. El Divendres de Carnaval és el dia de l’arribada del rei del Carnaval o del Carnestoltes, que és el rei dels poca-soltes, personatge arrauxat i burleta que ens convida a gaudir de la vida de manera desenfrenada i a capgirar-la, encara que sigui per uns dies amb el seu sermó satíric.

Segons recull en Pere Sadurní i Vallés a Retalls de Folklore Penedesenc, a Torrelles (1926), el divendres, dos homes es disfressaven de parella (l’esparriot i la mandenguera), i  acompanyats de les gralles, del Carnestoltes, i del jovent -amb mocadors vermells- anaven per les masies a fer ballar les mestresses.

El Dissabte de Carnaval hi havia balls de mascares arreu. Disfresses estrafolàries sense gaires pretensions esteticistes que a Santa Margarida i els Monjos és van recuperar l’any 1953 malgrat la prohibició franquista. Tot i així aquell any encara van haver de fer constar al programa que els balls i festa eren tan sols per a socis casats, condició que no va ser respectada pels organitzadors i, tal com era tradicional, van entrar a la sala casats i solters, grans, joves, adolescents i infants, disfressats o endiumenjats..

El diumenge, desfilada de les comparses i més balls. A Sant Sadurní, a la mitja part del ball, penjaven d’una corda un indiot. Muntats dalt de burros, i amb un garrot, el jovent tractava arrancar-li el cap a cops. Qui ho aconseguia ho celebrava amb un àpat d’indiot l’endemà (1875). Arreu, el dilluns seguia la ballaruga.

El dimarts a Pacs és ballava (1880) el “Ball de sant Baluard”, un “dansot” o ball parlat en el que es representava uns homes que portaven el blat al molí amb uns burros, aleshores es presentaven uns lladres i els robaven els burros. Els pagesos, empipats, imploraven a sant Baluard que els tornessin els burros. Al final, apareixia el sant i els pagesos li socarrimaven les barbes, la qual cosa el feia enfadar tant que els empaitava,  a ells i a tot el poble; moment en que  començava la carrera pels carrers i la disbauxa general. A Terrassola i Lavit (1930), als afores del poble, feien una parella de palla amb vestits estrambòtics, els anaven a buscar amb un carro guarnit i, amb les gralles, començaven una rua fins el ball.

El mati del Dimecres de Cendra, a Torrelles (1926) anaven a “robar cols”. Amb les cols, bacallà esqueixat i sardines es cuinaven el dinar. A la tarda, per acomiadar el Carnestoltes, a tots els pobles es feien fontades amb la cerimònia popular de l’enterrament de la sardina. A els Monjos (Santa Margarida i els Monjos) s’anava a enterrar la sardina a la Font de la Masiana.

El fet d’enterrar la sardina també té certes connotacions carnals, perquè era el darrer dia que es permetien pràctiques sexuals abans d’entrar en l’abstinència religiosa de la Quaresma. Era el moment de  fer la lectura del testament del Rei del Carnaval, que a Pacs legitimaven davant d’un notari “molt trempat”. I amb el sepeli s’encetava l’abstinència, perquè si el pare fa sempre Carnestoltes, els fills hauran de  fer Quaresma.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 6 de febrer de 2024 per Josep Arasa

LA ROGATIVA A PENAFEL PER FER PLOURE

Deixa un comentari
Ara, que fins i tot aquests govern de la Generalitat diu que està preocupat per la manca d’aigua, és un bon moment per recordar aquells remeis que utilitzaven els nostres avis per fer ploure al Penedès.
L’Església catòlica registra en els arxius de les parròquies les rogatives de pluja i les té reglamentades en graus. Quan els representats del poble dirigeixen una súplica a la clerecia aquesta n’estudia la conveniència. En funció d’aquest estudi s’organitza: 1r. Una oració extraordinària a algun sant, normalment amb una missa. 2n. Si no s’acaba la sequera, es busca un sant de categoria superior, i es fa més viva la pregària exposant alguna relíquia. 3r. S’organitza una processó pel poble presidida per la imatge del sant. 4t. Es portava el sant fins a una zona on hi havia aigua, el mar, un riu, una font o una bassa, i es banyava. Naturalment, així les imatges es malmetien i el Vaticà ho va prohibir l’any 1619. 5è. En casos molt extrems s’autoritza una peregrinació a algun santuari important.
L’any 1945 el Penedès va patir un hivern fred i una important sequera. Els veïns d’Els Monjos van demanar al capellà de la parròquia de Santa Margarida del Penedès, mn Manuel Roca, que fes alguna cosa per demanar pluja. Fetes les misses preceptives, invocats els sants i mantenint-se la sequera, els veïns insistiren a fer una rogativa al santuari de la Mare de Déu de Penafel,
El santuari de “Penna Fedel” és veí de la font del mateix nom. Conta la llegenda que la imatge bruna de Penafel fou amagada, en temps de les invasions àrabs, en un forat a la roca de la font. Segles mes tard, fou trobada per uns pastors. La imatge de Penafel era considerada miraculosa i invocada per la sequera i per la seva eficàcia sobre les dones estèrils “donat-les-hi la gràcia de parir fruits per Déu”. Aquesta veneració penedesenca omplia les parets del temple d’ex-vots.
Mn Manuel Roca, abans de convocar la rogativa, va demanar consell a mn. Josep Vallés de Moja. Aquest el respon per carta“..no es la primera vez que se recurre a dicha virgen en este sentido ya que según tengo oído de personas viejas, otras veces se hizo, incluso una, de ella, hace muchísimos años, los de Moja fueron en procesión llevando una imagen del Crucificado que dejaron en el santuario hasta la consecución de tan ansiada lluvia, que se obtuvo al cabo de quince días o tres semanas y después fueron a recoger dicha imagen devolviéndola al culto de Moja…”.
Amb aquestes paraules el capellà va demanar permís de rogativa al bisbe de Barcelona, que la va autoritzar pel dia 31 de maig de 1945. Amb la seva autorització les confraries de Santa Margarida del Penedès –Mare de Deu dels Dolors i del Roser- juntament amb el Cos de Portants prepararen la rogativa per pluja. Una professó amb la imatge del Sant Crist –“el Cristo gros”- fins l’església de Penafel. Allà es celebrà una llarga missa cantada i, quan la gent tornava a la parròquia, va començar a ploure.
+8
See insights and ads
Promociona la publicació
All reactions:

15

Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 2 de febrer de 2024 per Josep Arasa

LA TUPINA I EL TUPÍ

Deixa un comentari
Quan es matava el porc, a moltes cases, feien la tupina, una procés de conservació de la vianda amb un estri actualment desaparegut, el tupí.
El tupi és un recipient de cuina, fet de fang, semblant a una olla però que tan sols disposa d’una ansa. L’olla de fang rep el foc per la part de sota i es posa sobre els tres peus o penjant dels clemàstecs. El tupí no rep el foc per la base, rep l’escalfor lateralment, serveix per escalfar o per coure a baixa temperatura.
La carn del porc es conservava en sal, altres trossos es trinxaven per a fer embotits, d’altres es deixaven eixugar i amb d’altres en feien la tupina tot conservant-los amb oli. Guardo encara el sabor d’aquella vianda que menjava delerosament els dissabtes per esmorzar o els vespres d’hivern per acompanyar la patata amb verdura. A Cal Amado (Santa Margarida i els Monjos) tenien un parell de tupins de vuit petricons on enquibien la vianda de l’hivern. La Salvadora Olivella de Cal Amado tenia traça a la cuina.
De tupins n’hi havia d’onze mides diferents. El caragoli, de tan sols mig petricó de capacitat. El mitjancer, en el que hi cabia un petricó. El de presa, de dos petricons. L’entravessadet de quatre petricons (un litre). L’embrolla, de cinc petricons. L’abogassó, de fins a vuit petricons. L’avançadet, fins a deu petricons. L’entrevessat de quinze petricons. De viuda, fins vint petricons (cinc litres). Un terrisser de Miravet m’explicava que aquestes eren les mides més convencionals, però que també n’havien fet alguns de trenta-dos petricons (vuit litres) que es feien servir per guardar excedents d’oli, de carn o de gra. També em deia el terrisser que en feien a la mida que el client demanava, eren els tupins anomenats mitjà.
La Salvadora, per fer la carn de la tupina, començava per salpebrar abundosament el costellam, el llom del porc i la llonganissa crua. Penjava després aquestes peces als claus clavats a l’embigat del rebost, on s’eixugaven durant cinc o sis dies. Passat aquest temps, amb uns ganivets ben esmolats, tallava el costellam, la llonganissa i el llom. Posava tots els talls dins els tupins i els cobria d’oli d’oliva de Cal Carbonell, sempre deia que l’oli de Cal Forner Ric tenia un gust diferent, era més bo.
Amb el foc a terra encès apropava el tupí curull d’oli i carn a les brases i el mantenia durant tres o quatre hores, confitant-lo, sense que arribes a fregir. Tranquil·lament afegia algun tronquet al foc, allunyava o apropava el tupi a les brases, fins que, segons deia “havia desaparegut tota l’aigua de la carn”. Quan passades les hores, alguna becaina i algun tastet, treia el tupí del costat del foc, el deixava refredar i el cobria amb una tapadora apedaçada que ja havia patit alguna caiguda. El rebost fosc i silenciós era l’indret de maduració d’aquella vianda hivernal que flairejava aromes de gana.
Transcorregudes les setmanes o els mesos, amb aquells olis de la tupina, amb sabor a glòria, fregia els fesols i amania el pa. D’aquells tupins és menjava tall tot l’hivern, però sempre quedaven al rebost pernils i llonganisses, ja que “qui ho posa tot en un tupí, s’ho menja tot en un matí”.
PS.- A Castellnou d’Arri (Occitània) amb un tupí, fesols secs, cansalada, carn i greix d’ànec fan el cassolet, un plat extraordinari que mereix el desplaçament, un bon vi i una llarga sobretaula.
+3
See insights and ads
Promociona la publicació
All reactions:

13

Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 25 de gener de 2024 per Josep Arasa

DÉU ENS GUARD D’ESPARDENYA QUE ES TORNA SABATA

Deixa un comentari
Al numero 56 de l’Ada Catalunya (ada. del Generalisimo, Ada Durruti, la Carretera, el Camí Ral) d’Els Monjos (Santa Margarida i els Monjos) xamfrà amb l’actual plaça de Sant Pere (de Cal Ríto), i a l’altra costat d’on hi havia Cal Barriga, davant per davant de Cal Masdeu, hi ha Cal Espardenyer, on vivia en Jaume Farré. En Jaume era espardenyer, barber, matalasser i amb la seva família tenien una botiga on venien betes i fils, joguines i complements. La seva feina d’espardenyer serà la protagonista d’avui, els matalassos del Jaume mereixen un altre article.
L’espardenya és el calçat més tradicional, ecològic i natural de casa nostra, l’han portat els pagesos, els vilatans, els militars i la gent d’ordre. L’espardenya és un calçat fet de sola d’espart –origen del seu nom-, de cànem, pita o jute. A Catalunya, el cànem ha estat la matèria més utilitzada per fer les soles, i les cordes de les naus a vela. El cànem utilitzat, el cannabis sativa, és una planta de la mateixa família de la cannabis indica (haixix, marihuana, grifa) que pot assolir els tres metres d’alçada. La fibra tèxtil del cànem es troba a la pela. Era tan important el seu conreu que, al municipi de Massoteres (La Segarra), l’església catòlica va erigir una ermita sota la advocació de la mare de Déu de Camp Bregal, bregar és la feina de separar les fibres del cànem.
En Jaume de Cal Espardenyer assegut al cavallet, el banc especial de fusta per a fer les soles, cosia les trenes d’espart d’un dit d’ample fetes amb fils prims; les cosia amb fil de cànem i l’agulla espardenyera fins aconseguir la forma desitjada. L’agulla espardenyera, era llarga i l’untava regularment amb l’oli que guardava a la bosseta. L’agulla espardenyera era com un punxó amb el mànec de fusta que a la part metàl·lica té un orifici per on es passa el fil. Cosia recolzant la sola a l’estaqueta, una peça rígida situada damunt del cavallet, passant l’agulla d’un costat a l’altre de la sola i estrenyent el fil perquè quedes forta. Amb el xamarit, la massa per picar les soles, les picava a mida que l’anava fent per igualar-la amb la parella, i ajudar a donar-li forma.
Acabada aquesta operació, amb un fil de cànem més fi que l’emprat per elaborar la sola, cosia la lona de la puntera ajudats per la cloedora, una peça de fusta on s’aguantava la sola. Es cosia amb unes agulles llargues i amb una protecció al palmell de la ma anomenada pelleta. La feina del Jaume l’Espardenyer s’acabava encintant la veta que decorava l’espardenya i servia de subjecció a la cama. Després de la darrera guerra civil, amb l’escassetat de materials que hi havia, els espardenyers van haver d’utilitzar soles de pneumàtic. Aquesta sola durava més temps degut a la seva resistència i costava menys diners, malgrat que la duresa d’aquella sola provocava llagues als peus.
Per la seva lleugeresa, l’espardenya havia estat utilitzada per les tropes lleugeres de la corona catalanoaragonesa. La fabricació d’espardenyes es regia per unes normes molt rigoroses. De l’any 1332 existeix la següent ordinació “…que les espadenyes sien ben feytes et sien de bon espart et que sien en cada espardenya XXVI punts et de sobre lo peu onze cordes et detràs el taló IIII cordes et si en altra manera mal feytes et lo dit compliment de punts et de cordes no hauran, perdre les espardenyes et sien cremades les espardenyes mal feytes…”.
Actualment encara hi ha una gran diversitat de tipus d’espardenyes. La de caçador: disposa de dalts com una bota. La de capellà: és molt coberta i del tot negra. L’espardenya amb aletó: disposa d’un bocí de tela per sobre el peu que el tapa i, partint d’una banda, s’embotona a l’oposada. La barcelonina: l’espardenya que disposa de dues vetes. La de bebè (Mallorca): té una corretja que va d’una banda a l’altra. La catalana: disposa d’una empenya de tela que cobreix el peu i és de color blanc. La de careta (valenciana): tapa el dit gros amb roba, feta de cànem. La de cara ampla (valenciana): tapa amb l’empenya tots els dits. La de pinxo: disposa d’un floquet que l’adorna. La de Valls: disposa de set vies de veta per banda. La d’un cosit: típica mallorquina. L’escotada: disposa d’una tireta de banda a banda en substitució de l’empenya. La tarragonina: disposa de les vetes de color negre, punta blanca i un total de cinc tombs. La de dos cosits. La de ramalet. La rodona. La tapada. La vigatana. La sencera. La de taverner. La de carreter…
Des de la seva creació va ser el calçat dels Mossos d’en Veciana, -actuals Mossos d’Esquadra- calçat que actualment encara utilitzen a les grans recepcions, quan vesteixen de vint-i-un boto. Fan com el vell Escanya, que anava descalç per casa per no gastar les espardenyes.
De la petjada de les espardenyes a la nostra història en son testimoni la gran quantitat de renoms de cases que en fan referència a totes les localitats dels Països Catalans. A Santa Margarida i els Monjos també. Malauradament, però, a casa nostra actualment, anem com el tio Llenya, amb una sabata i una espardenya….mai millor dit.
Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 9 de gener de 2024 per Josep Arasa

EN TEMPS DE FRED, VAL MÉS UNA BARRETINA QUE UN BARRET

Deixa un comentari
Quan parlem de barretina, ens referim a una lligadura, paraula gairebé oblidada, que designa tot objecte o peça de vestir que es posa al cap per cobrir-lo. La barretina és una lligadura pròpia dels homes, popular fins entrat el segle XX. Actualment sort té la barretina que anyalment els caramellaires la treuen a passejar per Pasqua i els serrallongues per la Festa Major, sinó ja reposaria en el fons de l’oblit més nostrat.
A Santa Margarida i els Monjos era una peça molt utilitzada, es coneixen un parell de fotografies on els caps de casa llueixen barretina amb l’orgull i la dignitat que la peça mereix; l’una és una placa fotogràfica sobre suport de vidre de finals del segle XIX, on es veu en Salvador Olivella de Cal Salines -el meu rebesavi- lluint barretina, acompanyat de llur família.
De l’altre fotografia me’n va regalar una copia el bon amic Magí de cal Gibertó. És un retrat sobre paper, on el protagonista principal és en Ramon Gibert i Tort. En Ramon, gaiato a la mà, està rodejat per la seva família, les dones de negre, l’avia amb mocador del cap, els homes de la casa enfeixats i tothom endiumenjat. En Ramon amb jaqueta curta, camisa blanca amb llaç i l’elegància que li dona la barretina de gairell. En Ramon va ser un dels darrers penedesencs que va cofar barretina.
La barretina, podria derivar dels antics barrets mariners. En les seves diferents variants s’estenia per Catalunya, la Provença, Sicília, Còrsega, Sardenya, Nàpols, els Balcans i Portugal. Per en Joan Amades, la cita escrita més antiga que parla de la barretina, es refereix a unes festes de la Reina del Catai, mena de carnestoltada cavalleresca, celebrada al Born de Barcelona, l’any 1647. La barretina està composta de tres parts: el sac que és la bossa o cos, el niu equivalent al fons del sac i la gira que és el voraviu o doblec que forma la boca de la barretina.
De barretines n’hi han de moltes menes. Barretina d’arròs i fideus o d’escórrer fesols: petita, cònica i amb una borla al cap, típica de l’Empordà. Barretina de capellà: de punt de seda i negra, la duien els capellans. Barretina de dormir: de roba blanca. Barretina de dos intents o dos cairells: barretina vermella o morada amb el folre negre que es pot girar en cas d’haver d’anar de dol. Barretina de garbí o plana: la que es podia dur plegada. Barretina llarga: la que es deixa caure per l’esquena. Barretina de mariner: vermella, curta i pròpia dels mariners. Barretina musca: la que té el color morat com a dominant, generalment sense gira i comunament més grossa que la vermella, és de llana espessa; era la més utilitzada a l’interior del Penedès. Barretina de tres quartans: llarga de de cinc o sis pams, més ampla. Barretina de niu: es porta aixafada a la punta. Barretina de notari: petita, de color fosc, i amb ratlletes al voltant del front. Barretina vermella: la que és roja unicolor. Barretines de nou pams: Utilitzades pels presumits, havien que ser més llargues que el braç del qui les usava.
Per muntanya havia estat costum posar-se un picarol al niu de la barretina, i els que es tenien per bons balladors, sense perdre el ritme, saltaven i botaven per tal de fer-lo sonar de manera compassada. Era molt comú fer servir la barretina de bossa, els papers i la documentació es portaven plegats a la gira, dins del sac de la barretina és duia la petaca, els diners o la navalla.
La manera de portar la barretina definia popularment a qui la duia: Barretina a la dreta, discreta; barretina a l’esquerra, vol guerra. Barretina de costat, fa enamorat. Barretina endarrere, peu endavant.
Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 3 de gener de 2024 per Josep Arasa

EL SOL, EL FOC I EL TIÓ

Deixa un comentari

El Sol és llum, la llum és vida. La nit és foscor, la foscor és la mort. El Sol és el centre de les nostres creences, des de l’antigor l’home ha adorat el Sol. Les esglésies cristianes sempre es feien mirant a llevant, a la sortida del Sol.

El mes desembre hi ha el dia amb menys il·luminació diürna, amb menys Sol i amb les nits més llargues. Aquest mes el Sol fa vaga i, els nostres avant-passats, el substituïen pel foc lluminós, igual que succeeix amb el solstici d’estiu (Sant Joan) on les fogueres esdevenen centre de les celebracions. La llum solar era enyorada i mitificada. Tretze dies abans de Nadal es celebra Santa Llúcia, la patrona dels invidents, un personatge a qui martiritzen traient-li els ulls, deixant-la en la foscor i, malgrat tot, continua veient.

La cuina era, sense cap dubte, una de les parts més importants de la casa. Era presidida pel setial del foc. El foc, font de llum, era considerat l’element purificador i protector de les nostres llars, de les terres de conreu i fins i tot del bestiar. El setial del foc era l’altar on la família reunida al seu entorn li rendia culte. Era el lloc de pregaria, on la família recordava els seus avantpassats alhora que donava gràcies pels bons fruits recollits de la terra. Era l’indret de contes i de llargues converses mirant les flames.

Durant el solstici d’hivern hi havia la creença que fent un bon foc ajudaven a fer renéixer el Sol. Amb aquesta finalitat es posaven una gran soca-tió-tronc al setial del foc. Soca-tió-tronc que dona els seus fruits la nit de Nadal. Posteriorment el tronc havia de cremar durant tretze dies seguits (fins a Sant Ramon). Passats aquets dies el Sol començava a brillar amb més força. Perquè el tronc-tió donés més virtut al Sol calia tallar-lo, d’un any per l’altre, durant la lluna vella del mes de novembre, i deixar-lo assecar a l’ombra, que no hi toques ni el sol, ni la pluja. Si el tió cremava més de tretze dies volia dir que el sol brillaria amb més intensitat. Una vegada s’havia cremat les seves cendres s’escampaven pel camp per tenir collites abundoses i, s’utilitzaven dins les cases com a pols de protecció contra el llamp, les cuques, etc..

El Tió (també dit tronc de Nadal, soca, xoca) és un dels elements de la mitologia catalana i una tradició molt arrelada a Catalunya, Occitània (on es diu en occità cachafuòc o soc de Nadal), Aragó (on es diu en aragonès troncatoza o tizón de Nadal/Navidat),  i Andorra. El Tió és un ritual d’origen rural, significa l’abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també han desaparegut el costum de cremar-lo després de la “cagada” i els rituals amb  les cendres. Fer “cagar el Tió” té el mateix origen que l’arbre de Nadal tan popular als països anglosaxons. És l’auguri del renaixement de la natura després de l’estació hivernal.

Normalment el 6 de desembre, dia de Sant Nicolau i inici del cicle nadalenc, el Tió ja es tapa amb una manta perquè no tingui fred i s’alimenta diàriament fins la nit de Nadal quan es fa “cagar”. Al tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures i ous, i tot se li ofrena cru. També se li dona aigua. En realitat, hi ha múltiples tradicions locals que a vegades prefereixen uns aliments o uns altres.

Per fer-lo “cagar”, generalment s’envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se’l colpeja per torns o tots plegats al ritme d’una cançó o el verb oportú, dels quals existeixen múltiples variants. Aquest procediment es repeteix fins que el tió no “caga” més o bé fins que caga algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all o una ceba, o bé es pixa a terra.

Tradicionalment, el Tió mai no cagava objectes grossos sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc.

Hi ha moltes versions de la cançó per fer cagar el tió. Amb lleugeres modificacions, la més popular al Penedès és: “Caga tió / avellanes, avellanes, / caga tió, / avellanes i torró. / No caguis arengades / que són massa salades / caga torrons / que són més bons. / Si no vols cagar, / garrotada, garrotada./ Si no vols cagar / garrotada hi haurà.”.

Que el Tió us cagui moltes coses, que el Sol de Nadal us allunyi de la foscor.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 15 de desembre de 2023 per Josep Arasa

QUE SANTA LLÚCIA ET CONSERVI LA VISTA.

Deixa un comentari

“Que Santa Llúcia et conservi la vista!” és una expressió popular que es diu quan algú no troba una cosa que té davant del nas. Llúcia de Siracusa (283?-304?), coneguda com a Santa Llúcia, va ser una jove màrtir cristiana que és venerada com a santa per les Esglésies catòlica i ortodoxa. La seva festivitat se celebra el 13 de desembre, la nit més llarga de l’any segons el primer calendari julià.

Segons la creença popular, el pare de Llúcia hauria mort quan ella era una nena. Llúcia havia decidit consagrar la vida a Déu i fer un vot de virginitat però la seva mare, Eutíquia, la va prometre amb un home pagà. Per convèncer a la seva mare que l’alliberés del compromís, Llúcia la va portar a resar a la tomba de Santa Àgata per demanar-li que curés la disenteria que Eutíquia feia quatre anys que patia. La malaltia es va curar i la seva mare va accedir a cancel·lar el prometatge i repartir el dot entre els pobres.

Però, el seu pretendent va denunciar-la com a cristiana a un tribunal romà, i va ser sotmesa a un judici en el qual s’intentà que abandonés la fe cristiana i adorés els déus pagans. Davant la negativa de Llúcia, va ser sotmesa a diverses tortures incloent-hi l’extracció dels ulls (tot i que segons la llegenda va continuar veient-hi) fins que finalment va ser decapitada.

Llúcia és la santa patrona dels cecs, dels oculistes, dels malalts de la vista, i d’un bon reguitzell d’oficis que només es poden exercir amb bona vista. Tradicionalment, eren totes les treballadores i treballadors de l’art de l’agulla, sastres, modistes, puntaires, brodadores, que el dia de la santa feien festa…, però, actualment encara se n’hi han afegit més: escriptors, fotògrafs, dissenyadors gràfics i informàtics que també necessiten la protecció de la santa.

A Barcelona és costum, la diada de la santa, de passar a demanar protecció contra els mals d’ull a la capella que té dedicada dins la Catedral. A l’Arboç (Baix Penedès) se celebra, des de temps medievals, una fira que fins a mitjan segle XX havia tingut un caire bàsicament agrícola i ramader. El dia abans de la fira, per Santa Margarida i els Monjos, passaven llargues i espectaculars corrues de cavallaries d’arreu de Catalunya que anaven a la fira arbocenca.  Era el punt de trobada dels veïns i veïnes del Penedès.

La festa de Santa Llúcia està molt arrelada arreu de Catalunya, també ho era a Santa Margarida i els Monjos, on les colles de nenes sortien a cantar per les cases i, igual que succeïa amb els nois el dia de Sant Nicolau, la gent donava a les “llucietes” alguna estrena per la seva cançó:

“Santa Llúcia la bisbal, / tretze dies, tretze dies; / Santa Llúcia la bisbal, / tretze dies d’aquí a Nadal. / De Nadal a Sant Ramon, / tretze dies, tretze dies; / de Nadal a Sant Ramon, / tretze dies i tots rodons. / Pasqual toca el timbal, / que son festes d’alegria; / Pasqual toca el timbal, que són festes de Nadal.”

Explicava la meva besàvia – Antonia Salines Saloni de Cal Salines-, que quan era petita si la mestressa de la casa no feia cas de la capta, avalotaven la casa i cridaven la següent cançó repetides vegades tan fort com podien: “Caritat no n’heu dat / panses i figues, / panses i figues. / Caritat no n’heu donat, / panses i figues i codonyat”.

A Santa Margarida i els Monjos entre ensenyants vinguts de fora i un ajuntament socialista, que no ha tingut en consideració la cultura popular del municipi, excepte la sorgida a partir de quan ells van accedir al consistori, aquesta festa també s’ha perdut. A la Quadra, l’estable de Mas Catarro, l’espai municipal que defineixen com “una instal·lació per a la conservació i la difusió del patrimoni local i de la cultura popular” no hi ha cap referència a les cantades de Santa Llúcia o a les de de Sant Nicolau. Ignorància o intencionalitat?.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 10 de desembre de 2023 per Josep Arasa

SANT NICOLAU, OBRE LES FESTES DE NADAL AMB CLAU

Deixa un comentari
Avui és festa, és Sant Nicolau, altrament conegut com Sant Nicolau de Bari, un barbut personatge que a d’altres indrets nomenen Sint Niklaus, Santa Claus o Pare de Nadal. Avui comença el cicle nadalenc i, als països del nord, el sant comença el seu viatge per portar regals a les cases que l’esperen.
Nicolau (260-343) era fill d’una família benestant. Criat com a cristià, va quedar orfe de petit i heretà un ric patrimoni que dedicà a l’ajuda dels necessitats, especialment els nens. Va ser ordenat sacerdot. A la mort del seu bisbe, Nicolau va ser aclamat pel poble com a nou bisbe. Quan ja era bisbe, va passar per una fonda. L’amo hauria matat tres nens i els hauria posat a macerar per a fer-los servir com a carn als àpats. Nicolau els va ressuscitar i va castigar l’hostaler. Nicolau morí el 6 de desembre.
Sant Nicolau és el patró dels nois. A Catalunya, els nens, tractats popularment el dia del sant com “nicolaus” o “nicolauets”, celebren la seva festa organitzats en colles, recorren el poble casa per casa, cantant una cançó adreçada al sant. Els cantaires amb les estrenes que els hi donen a les cases després de cantar -dolços, begudes, fruits secs, ous, taronges, mandarines, nous, olives,…- i els diners que arrepleguen fan un dinar o un berenar. En alguns llocs afegien un gall que portaven de casa seva, o que compraven amb els diners recollits a la capta. Hi havia pobles on els nens anaven armats amb espases i sabres de fusta, ja que sembla que, antigament, aquest dia, els infants tenien llicència per empaitar i matar els galls que es trobessin pel camí. Aquesta festa havia estat molt arrelada arreu del Penedès fins als anys 70 del segle passat, actualment encara es viva a Vilobí del Penedès, entre d’altres llocs.
La cançó que els nens de SM i els Monjos cantaven per la capta de Sant Nicolau feia així:
Sant Nicolau / bisbe de pau, / panses i figues, / nous i olives / i tot el que vulgueu, / fora garrotades / del jutge de pau!. / Virolet Sant Pere, / virolet Sant Pau, / que veniu de Roma, / i porteu corona / de Sant Nicolau / Caritat senyora, / caritat, si us plau, / doneu-nos la paga, / i adéu siau. / Caritat ens han donat, /panses i figues, / panses i figues. / Caritat ens han donat, / panses i figues i codonyat.
Recull Joan Amades, en el seu Costumari, que antigament, el dia del sant a Vilafranca, “s’alçava a la plaça un cadafal, en el qual se situava un noi disfressat d’emperador; al seu davant s’enterrava un gall viu, del qual sols es feia sortir el cap, i els de la colla l’havien de matar a cops de pedra tirada en fona. La colla era formada per un noi, amb una bandera on hi havia, pintada, la figura de sant Nicolau; d’altres quatre (o sis) nois, amb fones, els quals feien com de guàrdia de la comitiva; altres , amb una bacina de l’església, i tots els restants, amb cabassos que aguantaven de dos amb dos. Anaven voltant per les cases i cantant , mentre ballaven un ball rodó, i posat al mig el de la bandera, a l’entorn de la qual feien la dansa. Solien recollir fruita seca i raïms i algun cèntim, i ho portaven tot a l’estudi, on el mestre els ho repartia junt amb una llesca de pa blanc, comprada amb els cèntims recollits o pagada pel mateix mestre”.
Les relíquies de Sant Nicolau, l’any 1087, es dugueren a Bari (avui dia a Itàlia), ciutat amb la qual quedà relacionat des d’aleshores.
Aquesta entrada s'ha publicat en General, el 6 de desembre de 2023 per Josep Arasa

LA JUSTÍCIA A DEBAT A ARRELS PENEDÈS

Deixa un comentari
El passat dimarts 28 de novembre els tertulians d’Arrels Penedès vam compartir taula amb el Sr. Jesús Sánchez degà del l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona. Jurista de reconeguda experiència i vocació formativa i social. L’acte va omplir el menjador del restaurant Arrels d’Els Monjos i va permetre als assistents conèixer una de les administracions més allunyades de la societat.
Segons el ponent, la justícia a l’estat espanyol manté un gestió del segle XIX, amb poca dotació i escassa capacitat de gestió. A l’Estat Espanyol hi ha 11,24 jutges per cada 100.000 habitants, quan la mitjana europea és de 17,60 jutges. A l’Estat hi ha 5,37 fiscals per cada 100.000 habitants quan la mitjana europea és de 11,10 fiscals. A la resta d’Europa qui fa la instrucció d’un procediment és un fiscal independent, a la justícia espanyola qui la fa és un jutge.
Aquesta escassa dotació de jutges i fiscals contrasta amb la quantitat d’advocats. La mitjana d’advocats a Europa és de 134,51 advocats per cada 100.000 habitants, quan a l’Estat és de 303,55 advocats per cada 100.000 habitants.
A aquestes disfuncions cal afegir una manifesta falta de capacitat dels legisladors per elaborar lleis ben fetes, tot plegat comporta que la inseguretat ciutadana hagi esdevingut el principal motiu de preocupació dels ciutadans. El Sr. Sánchez va lamentar que delinqüents amb moltes faltes i antecedents a qui els jutges no poden detenir degut a que les seves faltes no són acumulables, a diferència del que succeeix a la majoria de les legislacions europees on un nombre determinat de faltes comeses esdevenen un delicte.
Situació d’inseguretat que pateixen, en primer lloc, el cossos policials que veuen condicionada la seva eficàcia. Eficàcia que en cap cas es pot excusar en la falta d’afectius; a l’Estat hi ha 370 agents per cada 100.000 habitants, quantitat molt superior a la majora de països europeus (Suècia 196, Àustria 331, França 321, Alemanya 298 agents,..). A les presons espanyoles hi ha 11 empresonats per cada 10.000 habitants, a Alemanya hi ha 6 persones empresonades, a Itàlia n’hi ha 9, i a Suïssa n’hi ha 7 per cada 10.000 habitants.
Un altre tema que va ser centre de polèmica va ser la presència del català als jutjats del nostre país. Tan sols 7 de cada 100 sentencies es dicten en català. El 80% dels usuaris que van demanar les sentencies en català les van rebre en castellà. El Sr. Sánchez va invocar dues raons: la poca població catalano-parlant que oposita a jutge, i que l’administració de justícia de la Generalitat no disposa de programes informàtics de traducció automàtica.
Per ell la llei d’amnistia és constitucional, malgrat que va informar que el Col·legi de l’Advocacia de Barcelona no farà cap declaració institucional al respecte, contràriament al que va fer el col·legi d’Advocats a Madrid. La tertúlia va acabar amb un encès debat sobre les ocupacions d’habitatges, els delictes efectuats per menors o les possibilitats de modernització del propi estament judicial.
Aquesta entrada s'ha publicat en General, el 30 de novembre de 2023 per Josep Arasa

Quan el còlera es volia aturar als Monjos (Penedès)

Deixa un comentari
Per evitar que el còlera de 1885 entres a Barcelona, a l’estació d’Els Monjos es va crear un espai de quarantena, un llatzeret, per a persones i mercaderies.
De les sis epidèmies de còlera que va patir el País Valencià duran el segle XIX, la més greu va ser la de l’any 1885. Cinc mil defuncions a la ciutat de València. Més de 30.000 morts al País Valencià. 66.000 persones a tot l’estat espanyol.
“L’any del còlera” la població acusava als metges de transmetre la malaltia per tal d’enriquir-se, ja que cobraven sis duros per cada certificat de defunció. El desconeixement mèdic i la superstició divulgaven remeis guaridors com fumar molt, anar a processons a la verge dels Desemparats, untar-se amb oli de les lamparetes de la Verge del Puig que venia el sacrista, o prendre infusions de té per suar molt i treure els verins.
València va quedar setiada per l’exèrcit, un cordo militar impedia sortir i entrar de la ciutat. Malgrat el setge, el còlera, va sortir de la capital i va entrar pel sud a Catalunya. El mes de juliol ja hi havia malalts a Masdenverge, Sant Carles de la Ràpita, Xerta, Roquetes, Amposta, Ulldecona…
El 19 d’agost, Hermegild Clascar, alcalde de Vilafranca, posa un ban dient que “se suprimeixen les festes dels dies 30 i 31 d’agost, ja que no és gens humanitari que mentre uns sofreixen els altres s’entreguin a disbauxes”. França va tancar la importació de totes les fruites i verdures “que nacen cubiertas de tierra o a flor de tierra” procedents de l’estat espanyol. Barcelona va prohibir el consum i el comerç de cargols. El dia de Difunts (2 de novembre) el Governador prohibeix l’entrada al cementiri vilafranquí, ja que hi havia hagut dos morts pel colera a Vilafranca.May be an image of 9 persones i ferrocarril
Abans del ban vilafranquí, el 9 de juliol de 1885, les autoritats ja havien establert una barrera sanitària als límits ferroviaris de la “provincia” per impedir que el còlera arribés a Barcelona. Amb aquesta finalitat és creà a l’estació dels Monjos un servei sanitari “en un espacioso y bien situado local” per realitzar inspeccions facultatives i el tractament dels passatgers i de les mercaderies procedents de les zones infectades. Aquell dia arribaren als Monjos, acompanyant el personal mèdic, el governador civil i els diputats provincials Planas i Rosselló. La mateixa nit les autoritats retornaren a la ciutat decidits, també, a obrir uns llatzerets a les estacions de Calaf (Anoia) i de Cubelles.May be an image of ferrocarril
Degut al major tràfic ferroviari, el local dels Monjos fou el més concorregut i el que patí més incidents. Tenia farmaciola i llits on estar isolats els malats extrems durant la quarantena. Tan sols vuit dies desprès de la seva inauguració un tren de corders procedent de la demarcació de València, va arribar a l’estació dels Monjos per a la inspecció dels animals i per rebre tractament. Era l’hora de dinar i el personal sanitari havia marxat a fer el seu àpat. El maquinista, cansat d’esperar-los, va fer via amb els béns cap a Sans, el que va provocar l’enuig de les autoritats i el pànic entre els veïns de Sans.
El dia 27 de juliol un parell de vagons de melons, també procedents de València, arriben a l’estació dels Monjos per a la seva inspecció; entre les deficients condicions de transport, les fumigacions amb productes estranys, la desídia dels sanitaris i la calor, els melons es van podrir tots i es van haver d’enterrar al poble.
Quan la ciutat de València va quedar lliure del còlera, gràcies a la vacuna del dr. Ferran, als Monjos es va desmuntar el llatzeret.
Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 12 de novembre de 2023 per Josep Arasa