Josep Arasa i Ferrer

Al Diari de Barcelona -en aquells moments òrgan d’Estat Català- el dia 26 de juliol de 1936 es podia llegir: Nosaltres sospitem que si deixem en peus els temples, tornaran a sortir processons… Sobre les runes de les esglésies, cal construir escoles, biblioteques, laboratoris, fàbriques. No hem de permetre que sectes de cap mena emmetzinin les consciències lliures.

No és estrany que alguns historiadors de dretes presentin l’església catòlica com a víctima de la Guerra Civil (1936-1939), però no és cert que hi hagués a Espanya persecució religiosa en temps de la República. Els temples protestants, les mesquites o les sinagogues van continuar sense cap intervenció dels moviments socials. No és cert que els sacerdots i els monjos fossin assassinats per les seves idees religioses. Van ser assassinats per la seva pertinença a una institució que havia demanat que l’exèrcit fes un cop militar contra la República.  Va ser l’església catòlica la que va celebrar i va donar suport a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i a la monarquia. Va ser l’església la que es va oposar per tots els mitjans a l’establiment de la República, tot encoratjant els catòlics a rebel·lar-se contra aquesta.

Amb aquestes actituds era predictible que la gran majoria de la ciutadania els hi tingués animositat; fet que es va fer palès, sobretot, quan va tenir lloc el cop militar, al qual l’església va donar suport i definir com “Cruzada Nacional”. Animositat que en cap cas podia justificar l’assassinat dels clergues i monjos i la destrucció d’edificis i obres d’art.

Els militars es van sollevar a Catalunya el diumenge 19 de juliol de 1936. Tot i que a Catalunya no van triomfar,  l’alçament va fer perdre el control de la situació al govern republicà.  Les organitzacions antifeixistes van agafar el control enmig del  desordre i el desconcert del  poder. Especialment els dos mesos següents a l’aixecament militar  les esglésies i convents del Penedès foren cremats i saquejats. A la diòcesis de Barcelona moriren 277 sacerdots (22%), 537 religiosos i 46 religioses a més de nombrosos seglars relacionats amb l’Església. A Lleida moriren el 65% dels capellans, a Tortosa el 61%, a Vic el 27%, etc.

A Lavern la gent del poble va cremar l’església de Sant Pere el juliol de 1936. En la crema desaparegué l’altar major, barroc, considerat com una de les millors obres d’aquest estil a Catalunya. El campanar quedà intacte però s’endugueren les campanes. La casa rectoral fou espoliada i sofrí greus desperfectes.

Santa  Maria de Bellver de Font-rubí fou totalment arrasada el 24 de juliol del 1936, així com destruïts els objectes de culte i l’arxiu. El cos de l’edifici, que pogué restar dempeus, esdevingué la seu del Sindicat d’Unió de Rabassaires, i, posteriorment, faria les funcions de dipòsit de benzina del camp d’aviació del Pla del Penedès. Les campanes foren estimbades i robades. Desaparegué un retaule renaixentista de l’altar major, amb plafons

pintats, un retaule neoclàssic de l’altar major, i una imatge barroca de la Mare de Déu del Roser. La pila baptismal serví per rentar els plats.

Publicat el 10-01-14 a El 3 de vuit