Josep Arasa i Ferrer

El 24 d’abril de1717 les parròquies del Penedès, corresponents al bisbat de Barcelona, rebien de Don Diego de Astorga y Cespedes; “per la gràcia de Deu, y de la Sant Sede Apostolica, Bisbe de Barcelona, i del Consell de sa Majestat” una circular adreçada a tots els “Rectors, Domers, Vicaris, y altres Preveres exercint cura d’animas”, als quals amenaçava amb l’excomunió major si no portaven el llibre de difunts i testaments,  ja que “veient en esta nostra visita la gran omissió, que en la execuciò de testaments y pias causes hi ha en el nostre Bisbat, y que sobre el particular se han fet, y fan diversos abusos”. La importància del document rau en que està escrit en català, malgrat estar editat tres anys després de l’entrada dels exercits borbònics a Barcelona i un parell d’anys més tard de la proclamació del Reial Decret de Nova Planta.

Diego de Astorga y Céspedes (Gibraltar, 1665 – Madrid, 9 de febrer de 1734) fou un religiós espanyol que va exercir diversos càrrecs eclesiàstics, entre els quals destaquen el de bisbe de Barcelona el 1716 i el d’arquebisbe de Toledo de 1720 a 1734. A més també fou Inquisidor general i arribà al rang de Cardenal. D’altra banda, el 1724, Felip V en abdicar en el seu fill Lluís, el nomena membre del consell assessor del nou monarca.

El triomf borbònic de 1714va comportar conseqüències importants en els terrenys lingüístics i cultural en la mesura que els guanyadors sabien que aquests elements eren  fonamentals per la existència d’una consciencia nacional i que eren obstacles evidents a la uniformització que volien implantar. Els desitjos dels vencedors era reduir la llengua catalana a l’àmbit familiar.

Les autoritats borbòniques conscients de la implantació del català, i de la ignorància del castellà, van recomanar als corregidors (oficials reials, designat per la monarquia que obeïen tan sols les instruccions del rei) que tinguessin el mayor cuydado en introducir la lengua castellana a cuyo fin darà las providencias mas templadas y dissimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuydado. Unes dècades més tard, el 1768, es decreta l’obligatorietat de l’ensenyament primari i secundari en castellà, cosa que a penes es devia complir perquè calgué repetir l’ordre a mitjans del segle XIX.

Els repressors tancaren les universitats de Barcelona, Lleida, Girona, Tarragona i Vic i els col·legis majors de Solsona, la Seu d’Urgell i Tortosa i crearen una universitat única a Cervera (premiant  aquesta ciutat per la seva actitud espanyolista) que responia clarament a l’objectiu castellanitzador i uniformador ideològic. Aquestes mesures tingueren els seus efectes en la reculada del català en l’àmbit burocràtic i oficial, i en el terreny literari.

Una cosa, però, eren els desitjos i la repressió dels governants castellans i l’altra era la realitat d’una societat catalanoparlant. I la realitat fou que les classes populars no abandonaren mai la llengua pròpia, la qual també era utilitzada freqüentment per l’església catòlica com a vehicle de comunicació amb els fidels.

Per saber.ne més:

L’onze de setembre i el centralisme borbònic. Joaquim Nadal i Farreres Conèixer Catalunya Dopesa. 1977

Catalunya dins l’Espanya Moderna. Pierre Vilar, Vol II Ed 62.1973

11 de setembre de 1714. http://www.11setembre1714.org/