Josep Arasa i Ferrer

QUAN EL CÒLERA ES VOLIA PARAR ALS MONJOS

L’epidèmia de còlera  més greu, de les sis que va patir el País Valencià duran el segle XIX, va ser la de l’any 1885 en la qual moriren més de 30.000 persones a les 350 localitats infectades. Cinc mil defuncions a la ciutat de València.

“L’any del còlera” valencià va venir precedit per una tardor molt plujosa i un hivern amb fortes gelades que van malmetre la collita de taronges. Els metges no podien fer altra cosa que receptar substancies antidiarreiques, principalment a base de opiacis. La població valenciana acusava als metges de transmetre la malaltia per tal d’enriquir-se, ja que cobraven sis duros per cada certificat de defunció. La superstició divulgava remeis tan absurds com fumar molt, anar a processons a la verge dels Desemparats, untar-se amb oli de les lamparetes de la Verge del Puig que venia el sacrista, o prendre infusions de té per suar molt i treure els verins.

València va quedar setiada per l’exèrcit que impedia sortir i entrar de la ciutat. França va tancar la importació de totes les fruites i verdures procedents de l’Estat espanyol. Barcelona va prohibir el consum i el comerç de cargols. La prohibició d’exportar taronges va agreujar més la delicada situació econòmica per la qual passaven moltes les famílies valencianes.

Malgrat el setge, el còlera, va sortir de la capital i va  entrar pel sud a Catalunya. El mes de juliol ja hi havia malalts a Masdenverge, Sant Carles de la Ràpita, Xerta, Roquetes, Amposta, Ulldecona…

El 9 de juliol de 1885, les autoritats catalanes van establir una barrera sanitària, una frontera als límits ferroviaris de la “provincia” de Barcelona. Es creà a l’estació dels Monjos un llatzeret, un servei per realitzar inspeccions i el tractament dels passatgers i de les mercaderies procedents de les zones infectades. Aquell dia arribaren als Monjos, metges, el governador civil i dos diputats provincials. Posteriorment obriren llatzerets semblants a les estacions de Calaf (Anoia) i de Cubelles. El llatzeret dels Monjos fou el més concorregut, tenia farmaciola i llits per isolar els malats extrems.

Tan sols vuit dies desprès de la seva inauguració un tren de corders procedent de la demarcació de València, va arribar a l’estació dels Monjos per a la inspecció dels animals i per rebre tractament. Era l’hora de dinar i el personal sanitari havia marxat a fer el seu àpat. El maquinista, cansat d’esperar-los, va fer via amb els béns cap a Sans, la qual cosa va provocar l’enuig de les autoritats i el pànic entre els veïns de Sans.

El dia 27 de juliol un parell de vagons de melons, també procedents de València, arriben a l’estació dels Monjos; entre les fumigacions, la desídia dels sanitaris i la calor, els melons es van podrir tots i es van haver d’enterrar al poble.

De poc van servir la frontera sanitària dels Monjos i les rogatives que es feien cada diumenge a Santa Maria de Vilafranca. El 19 d’agost, Hermegild Clascar, alcalde de Vilafranca, posà un ban dient que “se suprimeixen les festes dels dies 30 i 31 d’agost, ja que no és gens humanitari que mentre uns sofreixen els altres s’entreguin a disbauxes”. El dia de Difunts (2 de novembre) el Governador prohibeix l’entrada al cementiri vilafranquí, ja que hi havia hagut dos morts per colera.

Quan la ciutat de València va quedar lliure del còlera, als Monjos es va desmuntar el llatzeret.

Publicat al 3 de vuit de 10-04-15