El bloc d'Enric de Vilalta Pach

Com que els temps (polítics) que vivim volen claredat i molta gent em demana com veig les coses, us deixo l’escrit que vaig adreçar als companys del Secretariat de Compromís per la Independència d’ICV (CxI), a la coordinació nacional i al secretari general d’ICV i, després, al conjunt d’adherits a aquest corrent.
Quedi clar que ho publico com a exercici de transparència i que no tots els membres del corrent pensen igual (tot i que el meu no és, en absolut, un cas únic).

“Companyes i companys,

Dijous [27 d’agost] vam fer la sessió prevista del Secretariat de CxI, de la qual rebreu un resum. Tot i que érem pocs, vaig voler fer avinent la meva postura en relació amb les eleccions del 27S, i vam estar d’acord amb la conveniència que el conjunt del Secretariat en tingués coneixement. Miraré de fer-ho amb poca floritura per estalviar-vos temps.

Us vull fer saber que deixo, si més no temporalment, el Secretariat i que entro en fase de “suspensió temporal” de militància, si és que la figura existeix.

Tal com fa mesos ja vaig dir, el meu vot el 27S ha de sumar, inequívocament, per la independència. Tot i que ens pugui semblar injust, l’Estat comptarà com a “No” tot el que no sigui “Sí”, i això m’exclou de CSQEP. Per tant, no faré campanya a favor d’aquesta candidatura, en faré, si ho considero oportú, en favor de JxS i/o CUP, no me n’amagaré i, en la mesura que pugui, no atacaré CSQEP.

En principi, no vull deixar ni el partit, ni CxI. Les idees i propostes de l’esquerra alternativa nacional són necessàries i ho continuaran sent en la República. Penso, però, que caldrà refundar aquest espai, amb noves formes, nous estils, noves dirigències.

Vivim un moment transcendental que demana claredat, amplitud de mires i, en allò possible, superació del partidisme o de l’ideologisme. Som davant unes eleccions que no són “normals”, perquè no escollirem un Parlament “normal” en què una majoria “normal” tiri endavant unes polítiques de govern “normal”.

Per a mi (i per a tots els partits, agradi o no, es reconegui o no) aquestes eleccions es llegiran (també) en clau plebiscitària. Però no de plebiscit entorn a tal o tal persona, entorn a un o altre partit, sinó entorn a la llibertat o no del país. I aquest sentit fundacional, d’inici de bell nou, és el que ens permet qualificar-les de constituents, si així ho decidim.

Vivim en una situació d’emergència social total. Cal solucions urgents que seran impossibles si no trenquem radicalment amb l’statu quo i posem al servei de qui pateix els recursos necessaris. I, ho sabem, no hi pot haver revolta social si no hi ha revolta nacional. Només amb l’exercici de la sobirania podrem crear les condicions d’un Estat socialment just, econòmicament pròsper i ecològicament sostenible. Canviar-ho tot i construir de nou un Estat del segle XXI topa amb qualsevol proposta federalista en l’Espanya d’avui, i ens detindria molts anys més picant ferro fred.

No hi ha la més mínima possibilitat de trobar suport significatiu i d’igual a igual a Espanya. No és creïble una reforma de la CE o una nova CE: no hi ha “demanda”; hi ha refús explícit de la majoria de forces espanyoles (PP, PSOE, C’s, UPyD) i un compromís justet d’IU i Podemos amb el reconeixement de la plurinacionalitat, amb la República Catalana, amb el Dret a l’autodeterminació. Per això, només des de la independència es podria plantejar la federació en igualtat de condicions, d’igual a igual, de tu a tu.

Fa 40 anys que vaig començar a militar en el PSUC i en l’Assemblea de Catalunya i, de manera natural, vaig desembocar a ICV i l’ANC. Política i cultura unitària, voluntat de suma amb uns mateixos i permanents objectius: Catalunya-Justícia social-República Catalana-Independència. Uns valors que se’m repeteixen al llarg de la vida i que tenen un objectiu clar: llibertat i justícia per al meu país, per a la gent del meu país. No em puc resignar a donar per perduts tants esforços de tanta gent per una societat lliure, justa solidària, sostenible i per la República Catalana. No puc arribar al futur pensant que hagués hagut de ser on la meva tradició política em demana però que vaig preferir mantenir-me en zona de confort “ideològic”.

Per això, repeteixo, continuaré defensant els valors que em van dur al PSUC i a l’ANC, i treballant per la independència del meu país, però no ho podré fer donant suport a CSQEP.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!