Escric a raig. Hi ha coses de campanya que em grinyolen. Començaré per la cosa. Diu tothom (però especialment alguns) que no toca la qüestió nacional, el procés, perquè aquestes són eleccions municipals, parlem de pobles i ciutats, etc. Per demostrar-ho, parlen de temes com l’atur, l’ensenyament, la corrupció o el TTPI, que és evident que afecten la ciutadania, tot i que en molts casos són més d’eleccions nacionals, espanyoles o europees per la legislació. No és que no m’estigui bé que se’n parli (és clar que se n’ha de parlar! és clar que s’han de plantejar mesures des dels municipis!), però què fa diferent, en aquest sentit, la qüestió nacional? Barcelona serà (podrà ser) el mateix si és capital de la República que si és capital d’una comunitat autònoma? Els nostres pobles, les nostres ciutats, tindran els mateixos recursos i les mateixes cotilles legals si continuen sent Espanya que si són el segon graó administratiu de la República?
I això em porta a un altre grinyol. Hi ha un bloc de candidatures que han deixat clar que, en cas que calgui, els seus electes jugaran a favor de la República, de l’Estat propi. Hi ha un altre bloc que ha deixat clar que hi jugaran en contra. I hi ha un bloquet (en diminutiu perquè és més petit) que s’obstina a no dir què, encastellat en l’expressió de la democràcia (que ja se’ls suposa!). Són els del dret a decidir, que no se sap què decidiran o què defensaran perquè només diuen que estan a favor del dret a decidir. A mi això em fa patir, perquè em sembla que arribarem a un moment polític en què els nostres electes (i tots nosaltres) hauran de jugar a favor de la República Catalana o a favor d’Espanya, i jo (i molts més), abans de votar, vull saber què farà cadascú amb el meu hipotètic vot.
I la llengua? El nivell lingüístic és bastant lamentable, en conjunt. A vegades em costa reconèixer la meva llengua en allò que sento (i aquí l’interclassisme i l’interpartidisme són absoluts). Hi ha qui s’obstina a maltractar-la fonèticament, sintàcticament, lèxicament… Hi ha qui, directament, no sap parlar, construir un discurs comprensible, elaborar idees i relacionar-les de manera que superin la consigna, la piulada, la instrucció de l’espindoctor (i això sol ser independent de la llengua que es faci servir)… Un cas molt dolorós és el dels copulen (masculí i femení) volent donar a entendre el contrari del que realment diuen (junts i juntes, per exemple) i el dels que fan anar el femení com a alternativa al neutre (juntes els podem aturar) deixant els mascles fora de l’acció, amb la pretensió de visibilitzar les dones.
També em grinyola el tractament de la xenofòbia i l’autoodi, segons a qui afecti (tant pel que fa a l’emissor com al destinatari) però ara no tinc temps de posar-m’hi.
M’aturo aquí. No pretenia parlar de tot el que em grinyola, ni dir-ho tot sobre el que he dit. És possible que hi torni… O no.