No entraré a valorar la gestió d’en Laporta, però la situació amb què s’ha anat trobant la “nova” junta directiva se m’apareix com una metàfora de l’empenta amb què aquest país tendeix a mirar de carregar-se les seves institucions.
En Laporta i la seva gent arriben a la direcció de Can Barça amb un projecte nou, que il·lusiona el soci i els simpatitzants i amb un suport mai vist. Quatre dies mal comptats després comença l’assetjament. Tot va malament i cada vegada pitjor.
En Maragall arriba a la presidència de la Generalitat amb una agenda carregada de projectes. Tants anys després hi ha molta gent il·lusionada. Quatre dies mal comptats després s’engega la muntanya russa, que s’afegeix a la incapacitat de la dreta nacional per assumir el seu nou paper d’oposició. Tot va malament i cada vegada pitjor.
Qui es pensava que controlava el partit, surt lleugerament tocat del congrés d’ERC, quan havia de ser l’assalt definitiu al poder. Fins i tot el PP a Catalunya s’ha apuntat a la roda (auto)destructiva!
De debò que entre el tot va bé i el no hi ha res que funcioni hi ha un terme mig realment existent. Segur que el fet que que la gent critiqui i participi ens farà millorar, però sempre que l’objectiu no sigui la destrucció africanista de l’oponent o adversari. Més que res perquè el país ni s’ho mereix ni s’ho pot permetre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!