15 de novembre de 2007
Sense categoria
1 comentari

Pedagogia, per a qui?

Dissabte passat, a la jornada sobre el futur del catalanisme organitzada per Òmnium, vaig sentir que em pujava l’autoestima. I no (només) per l’ambient desacomplexadament catalanista que hi havia, sinó perquè vaig veure cofirmades anàlisis i afirmacions meves de ja fa temps per gent com Termes o Requejo.
Qui em coneix (i algun cop ho he deixat escrit en aquest bloc) sap que fa temps que renego de la pedagogia cap a Espanya, que fa temps que argumento que quan el receptor no vol rebre-la, és inútil qualsevol intent de fer-ne. Que només si els altres tinguessin la necessitat o l’obligació d’entendre’ns podria fer-se pedagogia.
Doncs bé, dissabte els radicals Termes i Requejo van deixar clar que el projecte secular del catalanisme ja s’ha assolit perquè Espanya s’ha modernitzat i s’ha democratitzat com a Estat. I ara, què?

Doncs partint de la base que el model d’encaix de Catalunya a Espanya està esgotat, Ferran Requejo va pantejar sis escenaris de futur. Tres d’indesitjables: recentralització; continuïtat; evolució cap al federalisme clàssic (amb Senat, justícia i fiscalitat desscentralitzades). I tres de millora: estat federal plurinacional (amb reconeixement constitucional, institucional i marc jurídic i amb capacitat per a fer polítiques pròpies i diferenciades); la sobirania-associació (independència amb acords en certs temes com política exterior o defensa); la secessió.
Front a l’estat d’autoindeterminació (Requejo dixit) en què es troba el model (i el país), cal un discurs nacional clar i contundent. I fer pedagogia Catalunya endins.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!